08.04.2026 - 19:50
“Amb homes com Trump manant als Estats Units, era només qüestió de temps que ocorreguessin grans desastres. M’agradaria pensar que aquest fiasco els ha servit d’escarment, que han après la lliçó. Però no ho crec ni per un segon.” Així s’expressava Paul Krugman, premi Nobel d’economia, en la seva publicació matinal d’avui, quan comentava com havia frenat a darrera hora la carnisseria amb què havia amenaçat l’Iran el president multimilionari.
El termòmetre de la guerra –el preu del petroli– ha respost com era previst, amb una baixada d’un 13%. I, tot seguit, les borses de tot el món han tingut un veritable festival d’entusiasme. L’Íbex-35, per exemple, ha pujat de gairebé un 4% i Wall Street, a mitja tarda, vorejava el 3%. En definitiva, un dia idoni per a guanyar molts diners als mercats. I no és el primer. Si hi ha res que ha destacat en aquesta guerra, com a fet col·lateral, és el vessant financer, que ha permès tota mena d’operacions al límit de la legalitat.
Dissabte, el digital americà Axios, recordava: “Segons dades de les borses, ha sorgit una epidèmia d’operacions sospitoses entorn de les decisions més transcendentals del president Trump, sempre minuts o hores abans que sacsegi els mercats planetaris. Mentre la guerra contra l’Iran fa enfilar els preus per als nord-americans, sembla que uns quants privilegiats obtenen beneficis a plena llum.” I detallava: “Fa temps que hi ha un augment sobtat d’operacions alcistes a la borsa minuts abans que Trump anunciï una dràstica pausa de noranta dies en els aranzels del ‘Dia de l’Alliberament’ que sacsejaven el mercat.”
En l’editorial del 24 març, Vicent Partal se’n va fer ressò, en un dels dies “curiosos”, en què el model seguit pels “guanyadors” s’havia repetit una vegada més, de manera escandalosa. No n’hi ha proves i a la Casa Blanca ho desmenteixen, però és clar que algú del cercle trumpista va fer l’agost el mes passat, sempre seguint el mateix sistema. És a dir, operar minuts abans que Trump doni una notícia que saben que afectarà el mercat del petroli i les borses. Dos senadors, demòcrates, han demanat una investigació seriosa sobre el fet. No serà sobrer de recordar que, entre moltes coses, l’administració Trump ha desmantellat sistemàticament gran part del mecanisme dissenyat per a detectar l’ús d’informació privilegiada i el frau de coll blanc.
No sé si el cas d’avui és un més de tot aquest reguitzell d’actuacions malaurades, en què, sense manies, es negocien els morts per diners. Però el cas és que l’aparició sobtada del president del Paquistan com a mitjancer providencial ha permès al govern dels EUA de sortir al darrer moment de l’atzucac en què s’havia ficat.
Sigui com sigui, malgrat les sospites i les mentides, els mercats continuen reaccionant a les declaracions de Trump. I és difícil d’albirar cap sortida a aquest cercle viciós. Cal dir que, fins ara, les turbulències de les borses han estat bastant moderades, partint de la premissa que els Estats Units sempre cediran davant el risc d’un augment de la inflació amb vista a les eleccions de mitjan mandat del novembre. Per això la caiguda de les accions des que va començar la guerra fins ara ha estat insignificant en comparació amb el període posterior a l’anunci dels aranzels globals de Trump el 2025. Pensem que el Dow Jones ha baixat menys del 3% i, fins i tot, l’Íbex-35 tan sols un 1,5%.
És clar que l’acord de negociació és un fet provisional, i això vol dir que els quinze dies vinents tornarà a haver-hi sobresalts, perquè dels deu punts presentats per l’Iran en la negociació molts analistes en veuen vuit que són inacceptables pels EUA, si més no tenint en compte què han dit fins ara. Jo no crec, per exemple, que els americans abandonin la zona, on tenen un feix de bases militars, com volen els iranians. Encara més: si acabessin acceptant els punts proposats per l’Iran –cosa que em sembla impossible–, la situació de la zona, al voltant de l’estret d’Ormuz, seria pitjor que abans de la guerra, perquè l’Iran en sortiria molt reforçat.
Per això, la sensació que hi havia als mercats avui, més enllà de l’eufòria de les pujades, era que tot és molt fràgil i continua penjant d’un fil. Que s’ha guanyat temps i ajornat una decisió i prou. De fet, no s’han recuperat, ni de bon tros, els nivells de preus que hi havia abans de la guerra. El petroli, que és la clau, malgrat haver baixat avui fins a 95 dòlars el barril, encara és un 30% més car que a final de febrer. I el gas natural, un 50%.
La majoria d’analistes creuen que haurà de passar un bon temps perquè tot es torni a situar als nivells d’abans de la guerra, perquè tant la producció com la distribució trigaran a normalitzar-se a la regió. Això, sens dubte, tindrà un efecte negatiu en la inflació, si més no durant uns quants mesos, i obligarà els bancs centrals a afinar molt.
I els inversors, després de la injecció d’adrenalina d’avui, saben que demà s’hauran de preguntar en quin estat es troben les infrastructures energètiques de l’Iran i dels països del golf Pèrsic, després dels bombardaments continuats a què han estat sotmeses durant un mes i mig. I quina és la producció real de petroli i de gas que es podrà obtenir, en el moment que s’obri Ormuz, que serà, sense dubte, molt més baixa que la d’abans de la guerra. I, és clar, quant de temps tardarà a poder-se recuperar.
Finalment, no hem de passar per alt que ja fa sis setmanes que va començar la guerra, i ara com ara persisteix l’escepticisme sobre si l’alto-el-foc es mantindrà, perquè molts el consideren un exercici feble per a fomentar la confiança. La realitat és que persisteixen incerteses importants, i és probable que el mercat petrolier i els mercats en general es mantinguin volàtils mentre segueixen de prop l’activitat al golf Pèrsic i les atzagaiades de Trump. Aquests dies que vénen poden passar moltes coses.
