10.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.09.2025 - 08:33
L’Onze de Setembre convida, per tradició, a un exercici –tan ritual com retòric– d’autocomplaença col·lectiva. És comprensible, però sovint em fa l’efecte que podria ser contraproduent. Perquè els Països Catalans –la nació catalana–, si valem i tenim interès per res, crec que no és pels tòpics que repetim cada any, sinó per raons molt més prosaiques i, segurament per això mateix, més sòlides.
Si hi ha res que haja caracteritzat històricament el nostre país, per exemple, és una desconfiança activa envers les grans paraules, contra les declamacions teatrals. Mentre Espanya construïa imperis retòrics, nosaltres treballàvem. Mentre França elaborava teologies de la grandesa, els catalans ens ocupàvem de qüestions més modestes: com fer funcionar bé un taller, com organitzar de manera efectiva un gremi, com establir una ruta comercial profitosa per a tothom.
Segurament –jo diria que és més que probable–, aquesta prosaica tendència al pragmatisme ens ha estalviat, en el curs dels segles, bona part dels terribles deliris megalòmans que han devastat uns altres pobles i que han portat a l’infern unes altres nacions. Nosaltres, modestament, no hem tingut mai la vanitat d’imposar la nostra llengua a mig món, ni hem pretès evangelitzar i convertir els infidels, ni hem teoritzat sobre missions civilitzadores o tries celestials. Ens hem limitat, discretament, a fer allò que sabíem fer: treballar, comerciar, construir, raonar. I crec que, vist en la perspectiva dels segles, hem de dir que, lluitant i passant-la molt més negra que no ens mereixíem, en canvi no ens ha anat pas tan malament.
Del punt de vista èpic, això cal reconèixer-ho, la cultura catalana té un defecte capital: és difícilment heroica. Però aquesta manca d’èpica, que hom podria interpretar com una feblesa, és potser la nostra principal fortalesa. Perquè ha fet possible una tradició cultural i social sòbria, sense excessos, refractària als fanatismes.
Potser per això els catalans, durant segles, hem tingut l’obsessió de construir. Construir catedrals i palaus, fàbriques, ciutats. Del gòtic que ressona lluminós i alt a València o Palma a l’eixample del senyor Cerdà. Però la cosa interessant és que aquesta obsessió constructora no s’ha limitat a la pedra. Car ha abraçat també les institucions: de les magnífiques institucions medievals, protodemocràtiques i republicanes en la mesura que ho podien ser en aquell temps, fins al moviment per la independència, el més potent que ha vist Europa en dècades; dels ateneus de cada poble, barri i ciutat a les cooperatives de tot i qualsevol cosa. Som, i això és molt bo, una societat que, instintivament, tendeix a organitzar-se, a crear estructures resilients i a institucionalitzar els seus anhels.
I això explica per què i com hem pogut sobreviure a tantes adversitats. No és perquè tinguem una essència eterna, sinó per una raó absolutament humana: és perquè hem sabut construir amb les nostres mans les eines necessàries per a la supervivència secular.
Tanmateix, convé no exagerar. No som –ni per aproximació remota– el centre del món. En res. Ni la nostra cultura és superior a les altres. Ni tenim inscrit tampoc cap destí en forma d’epopeia. Som, simplement, un país mediterrani, amb una tradició respectable, amb alguns encerts notables que ens enorgulleixen i també amb els defectes habituals de qualsevol societat humana. Som una nació de qualitats tan modestes com respectables, que hauríem de saber conservar en el futur: una certa mesura, un sentit pràctic de l’organització social, una tradició orgullosa de treball, una cultura sense grans excessos. Que tot plegat no és gran cosa, potser, però que tampoc no és negligible.
A parer meu el millor elogi que es pot fer del nostre país, en definitiva, és ben modest: ací s’ha viscut, durant segles, amb una certa dignitat. S’ha treballat, s’ha construït, s’ha creat, s’ha conservat i s’ha somniat. Sense espectacles, sense drames grandiosos, sense pretensions imperials. Però d’una manera efectiva i fins i tot confortable.
I és possible –això m’agradaria proposar-vos avui– que aquest elogi escèptic siga, al capdavall, l’únic elogi que val la pena fer: som un país que ha sabut durar. I que durarà. No per cap destí manifest, ni perquè siga tocat pels déus, sinó per l’única raó que justifica la permanència de les coses humanes: perquè val la pena que dure.
Us propose, doncs –si és possible, per un moment, enmig de tanta mala bava i ràbia com destil·la el nostre dia a dia– una diada nacional no per a celebrar grandeses imaginàries, sinó per a constatar la realitat més senzilla i alhora la més important que puc imaginar: que la nació catalana existeix, que funciona prou bé vist en perspectiva històrica, i que no hi ha, per tant, cap raó per a renunciar-hi.
Ja ho sé que no és gens èpic, però a mi avui em sembla un argument de celebració més que suficient. Que passeu una bona diada i ens veurem al carrer.
PS1. L’atac amb drons russos a Polònia, aquesta matinada passada, és un fet d’una gravetat extraordinària. Ho explique en aquesta Pissarreta.
PS2. Cada any per la Diada apareix alguna polèmica incomprensible. Enguany és la cosa aquesta de les banderes: que si no s’han de portar aquestes o aquelles, que la palestina ni parlar-ne, ni la israeliana tampoc… És sorprenent com la gent embolica la troca. Per això hem fet aquest recull fotogràfic repassant les diades d’aquests darrers deu anys, en què es demostra que cada any hi ha hagut tota mena de banderes i ningú no n’havia fet cap problema, d’això: kurdes, escoceses, palestines, gal·leses, castellanes, daneses, soviètiques… De tot i més.
PS3. Avui fa vuitanta anys d’un altre 11 de setembre, un de ben curiós. Perquè avui fa vuitanta anys, com ens explica en aquest magnífic article Joan-Josep Isern, del dia que el franquisme va decidir que ja no convenia anar pel món saludant a la manera feixista. Us el recomane molt: “Onze de setembre de fa vuitanta anys: el final de la salutació braç enlaire”.
PS4. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte de VilaWeb i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat, i si la resposta és afirmativa feu-vos-en subscriptors.
