Un comerç per a treure’s el barret

L’any 1924, Josep Obach, que era fill del poble de Tiurana, a la Noguera, en una visita a Barcelona, va veure que, al bell mig del Call de la ciutat, es traspassava una botiga de barrets de dona. El seu besnet, Pol Obach, diu que sempre ha sentit explicar que “en tot Lleida, aquell home no trobava barrets de la seva mida perquè sembla que tenia el cap força gran i, en veure la botiga en traspàs, va pensar: si l’agafo i hi poso barrets d’home i dona, en tindré que em vagin bé a mi”. I es va quedar el negoci.

Era un bon negoci, perquè, tal com explica en Pol, en aquell temps, sortir de casa sense barret, tant a l’estiu com a l’hivern, era com sortir sense sabates. El barret era part de la personalitat, com ho és també ara per a qui en porta sempre, encara que a Catalunya no s’estila tant dur-ne. Bé, en Pol ho matisa: “D’uns vuit anys o deu cap aquí, hem notat en les vendes que cada cop fa menys vergonya dur gorra o barret. Jo ho comparo amb dur ulleres. Si no hi veus, o t’han prescrit que no et toqui el sol al cap, no dubtes a portar gorra o barret.”

Ell és ara l’encarregat de la Sombrerería Obach, la quarta generació d’una saga de venedors especialistes en aquest element per a vestir el cap. No es ven res més, en aquest emblemàtic comerç del número 2 del carrer del Call, “ni bastons, ni guants, ni cinturons, només coses que van al cap”, precisa en Pol. És a dir, només barrets, gorres i boines de tota mena. Tenen més de dos-cents models, unes sis mil unitats.

L’aparador, preciós i extens, que fa la volta de tot el xamfrà, del carrer del Call al carrer d’Avinyó, i els vidres sempre netíssims faciliten la localització del barret que més atrau a cadascú. Passar pel costat d’aquest gran mostrari de barrets fa sentir la vida del comerç, és com si la botiga ens sortís a rebre i es comuniqués amb el passavolant. Si d’enfora ja es veu el que interessa, dins prenen mides del cap amb la cinta mètrica per trobar la talla, l’encaix idoni. En Pol ens explica que “hi ha tretze mides, de la XS fins a la triple XL, i va per centímetres”. N’hi ha d’angora, de llana, de caixmir, i per a l’estiu, de cotó, lli i palla. I com s’ho fa, qui vol regalar un barret i no sap la mida del cap? “Sempre vénen amb els deures fets, com qui vol regalar unes sabates, ja saben les mides, o han mirat la talla”, diu en Pol.

Les quatre generacions de venedors de barrets

El besavi Josep va fundar la barreteria l’any 1924, i un any després va néixer, al pis de dalt de la botiga, el pare d’en Pol, Antoni Obach. El seu pare, l’Antonio, avi d’en Pol, va ser, dels set germans que eren i que de petits havien ajudat al negoci familiar, qui es va quedar finalment al càrrec de la botiga. L’Antonio va tenir dos fills, el pare d’en Pol, l’Antoni, i l’oncle Ramon. Haver passat de generació en generació el comerç familiar i tot el saber, tant del gènere que venen com del tracte amb la clientela, ha aconseguit de mantenir, com un tresor, aquesta expertesa en tot el que despatxen, i també com fer sentir bé, i ben assessorat, tothom qui hi entra. “Aquí conservem el mateix bon tracte amb la gent que donaven el nostre besavi, l’avi, el pare i el tiet. Li donem encara molt de valor, a aquest tracte personal, i a conèixer bé allò que estem ensenyant al client”, comenta en Pol.

Al costat del seu pare, que fins el 2011 va ser darrere el taulell, en Pol va aprendre els detalls que fan una venda diferent, honesta i còmoda, que, al cap i a la fi, és la que més fidelitza el client. En passen molts, d’estrangers, que troben uns preus molt atractius per la qualitat dels barrets que s’enduen. “A París, per exemple, alguns dels barrets que venem poden vendre’s pel doble de preu que aquí”, diu Pol Obach. Ell en porta sempre, de barret, diu. “A l’hivern, de llana, i a l’estiu, de palla.”

La Sombrerería Obach no tan sols vesteix els caps de la seva clientela, aquest comerç vesteix el barri del Gòtic d’història i d’encant. L’exterior enamora, i dins sents que ets en un lloc ben especial. Només hi ha el que toca: taulell, miralls i armaris. Sota els armaris on hi ha els barrets, hi ha unes quantes fileres de caixes de fusta, a la vista, totes idèntiques, que també guarden barrets. “Les va fer fer el meu avi”, diu en Pol.

No tenen pàgina web per a fer venda en línia, però si algú hi contacta per correu electrònic demanant alguna gorra o barret, en Pol els envia fotografies amb diferents colors i, una volta triats, l’hi envien, explica. “Així vaig aconseguir vendre un barret cordovès per al rodatge d’una pel·lícula a Mèxic, i també una gorra a un client de Portugal.” I afegeix que, si finalment acaba tenint pàgina web, només hi vendrà “el producte d’elaboració pròpia, que el client no ho trobarà enlloc més”. “Aquest és el nostre valor afegit”, diu. Es refereix als dissenys propis de barrets i gorres, que fan ells mateixos, i que es fabriquen, en gran part, a Sevilla (Andalusia) i a Gata de Gorgos, a la Marina Alta. Alguns models que conserven els van dissenyar l’avi i el pare d’en Pol.

La botiga a l’interior manté el mobiliari centenari, un taulell de fusta, un mirall amb marc de fusta com els que hi havia als menjadors de les cases, sobre un armari o calaixera, i armaris de fusta, on guarden els barrets, gorres i boines, amb portes corredisses i vidre davant. Aquesta és una curiositat que ens comenta en Pol. “Els miralls no fan el mateix efecte de replicar-se infinitament, com passa als ascensors amb vidre a dues bandes. Aquí, els meus avantpassats els van fer posar donant-los una mica d’inclinació perquè el que es vegi sigui el clatell.” I explica que, justament, això fa que alguns homes es descobreixin les primeres clarianes de cabells aquí, mentre s’emproven un barret o una gorra.

De barrets, gorres i boines, en tenen per a tots els gustos. El Docker, diu, és una de les tendències d’ara. És el barret d’estibador, ara per a l’hivern, de llana molt doblegat. També es demanen molt els cordovesos, que originalment són de material més dur, perquè els feien servir com a casc els qui muntaven a cavall. “En tenim un híbrid, per a home i dona, més lleuger”, explica. I comenta que va ser Neymar qui el va posar de moda.

També tenen barrets fets amb pell de conill, un material més suau i més impermeable, encara que també més car. I les gorres de beisbol de vellut amb orelleres ara a l’hivern les venen molt. Les diferents formes de la copa, la badana, que és la tira que està en contacte amb la pell, i que pot ser cotó o de seda, totes les particularitats de cada model de barret, en Pol les domina, i també la Cristine i el Marlon, els dos treballadors que ha anat formant. Els va conèixer perquè treballaven en un bar al carrer de Ferran i els ha acabat fitxant a la barreteria. “Aquests són més del barri que jo”, diu.

D’ençà que tenia catorze anys, quan venia al Gòtic a veure la cavalcada de Reis, entrava una estona a estar-se amb el seu avi, que “només veia un cap i ja sabia la talla del barret i el model que li aniria més bé”. “És clar que en aquell temps no hi havia tants models a la botiga i, de marques, n’hi devia haver tres o quatre. Al final del carrer, hi havia una petita fàbrica”, explica.

Més clients de fora que no pas barcelonins

En Pol explica que tenen clients de tot arreu d’Europa i també americans. Alguns són gallecs que vénen un cop a l’any a visitar fills o néts i ho aprofiten per passar-hi a comprar un barret. L’avantatge de tenir la botiga al Gòtic, diu, és que hi passen molts turistes, però l’inconvenient són els preus tan alts dels lloguers –fins a 18.000 euros en algun local ben proper– i que molta gent de Barcelona no vol baixar al centre. “Sí, el client barceloní ha desaparegut. Però això s’ha permès entre tots. Jo em trobo molts cops que algú obre la porta de la meva botiga només per dir: ‘Si us plau, no tanqueu’. I potser aquella persona no ha comprat mai en aquest comerç. Aquesta és la crítica a la societat, no pots dir que no tanqui el petit comerç i anar-ho a comprar tot a les grans cadenes.”