18.02.2026 - 21:40
Fernando Grande-Marlaska compareixia a la comissió d’investigació del cas Koldo al senat espanyol. Era el 24 d’octubre de 2024, pocs dies abans de la barrancada causada per la gota freda al País Valencià. El ministre d’Interior va aprofitar aquella compareixença per fer una defensa a ultrança del cap de la policia espanyola, el director adjunt operatiu (DAO), José Ángel González. Es va desfer en elogis per ell. “El DAO de la policia és un professional impecable. Crec que ningú de la policia no us dirà la contrària. Tots els policies d’aquest país, tots, estan orgullosos del DAO que tenen en aquest moment, no pas com en uns altres moments”, va dir Grande-Marlaska tot adreçant-se als representants del PP. Feia al·lusió a Eugenio Pino, el director adjunt operatiu de la policia durant el govern de Rajoy, artífex de la claveguera de la policia patriòtica. El ministre contraposava l’un i l’altre, i hi insistia: “En aquest cas, el DAO és una persona absolutament indiscutible per als més de setanta mil policies. I això crec que no ho podeu contradir.” Un any i quatre mesos més tard, José Ángel González era investigat per violació d’una subordinada en un jutjat de Madrid i dimitia immediatament, cosa que desfermava un gran escàndol dins el cos que esclatava a les mans del ministre. Però els detalls encara fan el cas més sinistre.
Perquè el propòsit d’aquelles lloances de Grande-Marlaska a González l’octubre del 2024 era de perpetuar-lo en el càrrec. Era una decisió personal del ministre, que l’havia ascendit a aquest càrrec l’agost del 2018, poc després d’arribar al poder Pedro Sánchez gràcies a la moció de censura contra Rajoy. I Grande-Marlaska ho va aconseguir, de la manera més barroera possible: va modificar, per la porta del darrere, la llei orgànica de règim personal de la policia espanyola, que fixa l’edat de jubilació dels agents a seixanta-cinc anys. La modificació consistia a aplicar una excepció al DAO, de manera que retingués el càrrec fins que en fos destituït. I aquesta reforma legal es va aplicar uns quants dies després de la gota freda, amagada en una disposició final d’un decret del govern espanyol que incloïa ajudes als municipis afectats per les inundacions.
José Ángel González feia seixanta-cinc anys el 19 de desembre d’aquell 2024, i aquella reforma legal aconseguia, in extremis, d’evitar-ne la jubilació forçosa i de mantenir-lo en el càrrec indefinidament. I això, a més, amb el suport moral i polític del seu principal valedor, el ministre d’Interior. Al cap de quatre mesos del seu seixanta-cinquè aniversari, José Ángel González aprofitava la seva condició de màxim dirigent de la policia espanyola per forçar la seva subordinada, amb qui havia tingut prèviament una relació afectiva “caracteritzada per una asimetria de poder institucional manifesta”, per forçar-la a anar al seu pis, obligar-la a masturbar-lo, fer cas omís de la seva insistent negativa a mantenir cap relació sexual, impedir-li d’anar-se’n i acabar-la violant amb penetració, segons el relat de la querella contra ell admesa a tràmit pel jutge.
El cas ha caigut com una bomba dins el Ministeri d’Interior espanyol. I més encara quan s’ha sabut que l’adjunt al DAO, el comissari Óscar San Juan González, va pressionar la víctima perquè no digués res, la va coaccionar perquè no presentés la denúncia, oferint-li, en canvi del silenci, de recol·locar-la a “qualsevol lloc” dins el cos. San Juan González ha estat apartat del cos. I els grups de l’oposició s’han abraonat contra Grande-Marlaska al congrés, on el ministre ha dit i ha repetit que no tenia coneixement d’aquest cas i ha negat que el volgués tapar. De fet, ha arribat a carregar la responsabilitat de la seva continuïtat política com a ministre en la víctima, quan ha dit que no pensava plegar, llevat que “la víctima considerés que el ministre li havia fallat”.
És el darrer escàndol del membre més sinistre del gabinet de Pedro Sánchez, tacat pel seu paper de jutge instructor a l’Audiència espanyola, empastifat per condemnes del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures de detinguts per la Guàrdia Civil a qui es va aplicar la llei antiterrorista –detinguts per ordre seva, com Iñigo González, que va denunciar cops, amenaces, simulacres de violació i sessions d’asfíxia mentre el jutge Grande-Marlaska feia els ulls grossos (talment com el seu predecessor Baltasar Garzón amb els independentistes catalans torturats).
L’ex-jutge, ja ministre, fou reincident. Perquè el 2023 va ascendir a la màxima categoria dins la Guàrdia Civil, la de tinent general, Arturo Espejo. Era, ni més ni menys, el guàrdia civil instructor del dispositiu que el 1985 havia detingut el conductor d’autobusos basc Mikel Zabalza, que va morir torturat a la comissaria d’Intxaurrondo, el cos del qual va aparèixer al fons del riu Bidasoa. La versió oficial de la seva mort era absolutament inversemblant i pretenia tapar la responsabilitat dels seus botxins, tal com explicava detalladament Martxelo Otamendi en aquest article.
Un exemple més, força recent, del tarannà i els escrúpols de Grande-Marlaska, el ministre que va donar via lliure a la persecució per terrorisme dels suposats dirigents del Tsunami Democràtic; el ministre que va permetre que els cossos policíacs espanyols despleguessin el cas més gran documentat fins ara d’espionatge il·legal contra un moviment social, l’independentisme català, mitjançant l’ús de programari espia com Pegasus. Grande-Marlaska, una altra vegada a l’ull de l’huracà, però confirmat en el càrrec, també una altra vegada, per Pedro Sánchez. Sigui per què sigui, el ministre intocable, malgrat un nou escàndol que segurament no serà pas el darrer.
