Un Ateneu de la Cançó o l’oportunitat de ser benparits

Som un país de botiguers i de comerciants. Tòpic, però cert. Som un país d’ingenus que van amb el lliri a la mà. Així ens va anar el 2017. Som un país d’anarquistes. Potser avui ja no, però els noms de Francesc Ferrer i Guàrdia, Salvador Puig Antich i Joan Peiró encara ressonen. Som un país d’almogàvers. Això també queda lluny, però diu que a Grècia n’hi ha que espanten la quitxalla dient-los que es portin bé o que vindran els catalans. Som un país colonitzat. Mireu qui gestiona els nostres trens i imposts i potser us n’adonareu. Som un país de pólvora. Correfocs, trabucaires i coetàs cada dos per tres. Som un país de cantautors. Mira, això segur, i sort en tenim, de l’època de la Nova Cançó fins als nostres dies.

La història cultural del darrer segle als Països Catalans no es pot explicar sense tenir en compte el fenomen de la cançó d’autor. Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon, per posar-ne només tres grans exemples de contrades diverses. Però és que la nostra història política tampoc no es pot explicar sense les seves cançons, convertides en himnes de resistència o de lluita, depenent del moment i la conjuntura. “L’estaca”, “Què volen aquesta gent?” i “Diguem no”, per continuar amb els mateixos exemples. Així com els poetes ens han salvat els mots i ens han retornat el nom de cada cosa, per dir-ho a la manera d’Espriu, molt sovint els cantautors ens han salvat els poemes i els han acostat a molta gent que per unes altres vies mai no hi haurien accedit, d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi a Maria-Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés.

La pregunta és: com els ho agraïm, tot això? Ens limitarem a contemplar com apareixen i desapareixen a mercè de la llei de l’oferta i la demanda, mentre els grans festivals de música reben ajuts públics sucosos i els ajuntaments es gasten en un concert de festa major l’equivalent a trenta concerts de Miquel Pujadó o Pau Alabajos? No mereix un xic més haver aguantat la flama encesa, haver creat referents col·lectius, haver donat suport a causes perdudes i silenciades, formar part de la banda sonora de les nostres vides? Perquè la realitat és que, exceptuant l’esmentat trio Llach-Bonet-Raimon, amb l’afegit de Joan Manuel Serrat, que un bon dia va decidir de cantar en castellà i conquerir les Amèriques, la resta fan de tot menys lligar els gossos amb llonganisses. Qui més qui menys transita per aquella fina línia que separa viure de sobreviure o de l’anar fent a passar fam. Segurament és un tret comú de gran part dels treballadors de la cultura, que encadenen feines breus i projectes d’èxit amb llargues etapes de fer la viu-viu i esperar que soni el telèfon.

Fa poc més de mig any vaig entrevistar l’admirat Pere Camps, fundador del Barnasants i revolucionari de paraules i de fets, que em va recordar els motius que el van dur a posar en marxa aquest cicle de concerts. Segons Camps, al començament de la dècada dels 90 els cantautors estaven deixats de banda, no tenien llocs on actuar, eren memòria incòmoda, ningú no els feia ni cas, les passaven magres… Són tot paraules seves. Per això va néixer el Barnasants i per això, durant trenta anys, ha fet de pal de paller de la cançó d’autor a casa nostra. I estic segur que ho continuarà fent amb el relleu, Marçal Girbau, filòleg, promotor i gestor cultural, que enguany ha presentat una programació de caràcter continuista, en clau de Països Catalans, amb l’inici espectacular dels recitals “Llach-Gener 76” i propostes innovadores com ara el DOPO Barnasants, un espai de reunió postconcert al Casino l’Aliança del Poblenou.

Però hi ha un projecte relacionat amb el Barnasants que ni un lluitador tossut com Pere Camps no ha aconseguit de tirar endavant: l’Ateneu de la Cançó. Una casa, un sostre, un espai fix i estable dedicat a la cançó d’autor. L’equivalent a una Sala Beckett o a un Teatre Lliure o, per portar-ho al terreny musical, a un Centre Artesà Tradicionàrius, que fa anys que aplega i impulsa a Gràcia, amb gran encert, la música tradicional. Després de trenta festivals, el Barnasants continua essent un cicle nòmada. Camps m’explicava que fins i tot els gitanos catalans que hi ha a Hostafrancs, on va néixer, fa quatre-cents anys que són sedentaris. Segurament gràcies a això, aquest cicle ha sabut construir una gran xarxa d’espais i aliats arreu dels Països Catalans, i més enllà i tot, però els avantatges de disposar d’un Ateneu de la Cançó són evidents.

Un espai d’aquestes característiques, vinculat al Barnasants, permetria de fer feina tot l’any i tenir-hi una programació estable, amb un públic fidel. Tampoc no caldria fer-hi tots els concerts, se’n podrien continuar programant en uns altres indrets. Però les possibilitats són infinites. S’hi podrien fer jornades universitàries, espectacles de petit format o interdisciplinaris, enregistraments i exposicions, o tenir-hi un centre de documentació i col·laborar amb la resta  d’entitats, entre més. Si les coses es fessin ben fetes, podria ser l’empenta necessària per a obrir espais semblants a València i a Palma. Pere Camps fa anys que ho té entre cella i cella i n’ha parlat amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la Generalitat de dalt. Fins i tot va encarregar-ne un informe de viabilitat, realitzat per la sociòloga Gemma Ponsa sota la direcció de Ricard Gomà, professor de ciència política i ex-regidor barceloní.

Diuen que ser agraït és de ben parit. Potser ha arribat l’hora que un país que sempre tindrà un deute amb els seus cantautors, els mostri l’agraïment amb un Ateneu de la Cançó.