Un abisme pensat

Escriu Yiyun Li que “les paraules acostumen a tornar-se toves i suades després d’una catàstrofe”, i el seu últim llibre és ple de paraules dures i eixutes, les que escriu una mare que escriu i que ha perdut els seus dos fills. Yiyun Li no és una mare que escriu la pèrdua, és una mare que escriu, que ha perdut els dos fills i que escriu un altre cop. És important dir-ho així i em penso que aquesta és la clau de la seva escriptura. “Quan començaré a pensar?”, es pregunta cap a l’inici del llibre, i llavors traça aquest camí pel pensament, per pensar el dol i no solament sentir-lo, i dir-ne dol és col·locar aquest llibre en una categoria que no li pertoca, així que oblideu que he dit dol, no ho tornaré a fer.

Deu fer un mes que llegeixo aquest llibre, A la natura les coses simplement creixen, traduït per Marc Rubió Rodon (l’Altra Editorial, 2025), l’he estat llegint a bocins, i no tant perquè el que hi escriu Yiyun Li és dur, com perquè és dens. Hi ha en aquestes memòries un enfrontament entre sentiment i pensament, a favor del segon sense menystenir el primer, al contrari que en la majoria de llibres sobre pèrdues que se solen escriure. Per això deia abans que Yiyun Li escriu, i després arriba la pèrdua, les pèrdues, i escriu un altre cop. L’autora decideix viure els suïcidis dels seus dos fills des del pensament, conscient que aquestes dues morts no les ha de pair, les ha d’entendre, i entendre no vol dir deixar de patir, vol dir patir sabent per què pateixes, entenent el patiment. I és això el que fa que hagis de llegir el seu llibre a poc a poc, perquè no exageren quan diuen que és un llibre “transformador”. Si t’hi atures, si acompanyes el pensament de Yiyun Li amb el teu propi, si aconsegueixes fer callar tots els sentiments que volen acaparar espai quan llegeixes aquest llibre, hi ha una transformació, hi ha com a mínim una transformació durant la lectura, que després tu sabràs si surt d’allà o es queda dins d’aquestes pàgines –“la ficció és més dòcil que la vida”.

Yiyun Li es col·loca en un lloc poc habitual per parlar de la mort i de la pèrdua –“un cervell que es refia massa de la intuïció es podria allunyar fàcilment de la realitat”– i assumeix tota la responsabilitat que li pertoca dels suïcidis dels seus dos fills, que evidentment ella voldria vius, però vius si volguessin viure; fa aquest trànsit i amb l’enteniment i només amb l’enteniment és capaç de resoldre que no hauria pogut evitar aquestes dues morts que definiran per sempre la seva vida a partir d’ara, perquè “saber una cosa que pot passar o no pot passar en el futur no et permet escapar-te de les tasques del viure diari”, i perquè “preveure és enarborar la bandera blanca abans d’hora”.

I aquest lloc on es col·loca l’autora es diu –ella el bateja així– abisme, “l’abisme és el meu hàbitat” es podria dir que és un bon resum d’aquest llibre que no es pot resumir: “No hi ha pressa, perquè tindré tots els dies, la resta de la meva vida, per pensar en el Vincent i el James, fora del temps, fora de les moltes activitats de la vida quotidiana.” Tot i que si hi ha tesi en aquest llibre, si n’hem de treure una de sola –qui ho diu, qui ho demana, ningú– ha de ser la que li dóna títol: “a la natura les coses simplement creixen, fins que els arriba el moment de morir.” Néixer implica morir i hem de viure i créixer i cuidar sabent això, i sabent-ho amb el pensament, perquè els sentiments no ens duran mai a una conclusió com aquesta. “Prefereixo viure pensant”, ens dirà, i totes les pàgines del llibre ens ho confirmen.

Llegir aquest llibre és fer un camí complicat i confesso que en molts moments hi he entrat com qui s’endinsa en una ficció, perquè la racionalitat de Yiyun Li em costava d’encaixar, aquesta manera seva no d’acceptar sinó de viure l’absència he arribat a pensar, quan encara no l’havia entesa, que no era natural: “El verb que no mor és ser. El Vincent va ser, és i sempre serà el Vincent. El James va ser, és i sempre serà el James. Nosaltres vam ser, som i sempre serem els seus pares. No hi ha ara i aleshores, ara i després; només ara i ara i ara i ara i ara.”

Yiyun Li d’alguna manera ens diu, quan s’instal·la en aquest abisme que serà la seva vida a partir d’ara, que decideix aturar el temps, però no aturar-lo com ho van fer els seus fills, no deixant de viure, sinó deixant de projectar ni cap endavant ni cap enrere, vivint en un ara permanent, en un present que és l’únic que té, “marcant el pas, ¿de quina altra manera es viu?”. Diu que prefereix viure pensant, i aprenent a patir millor, i que no hi ha cap abisme compartit, i faig meva una frase seva perquè el seu llibre no salva, és evident que no salva, perquè no hi ha salvació per a una pèrdua, no es torna a cap moment anterior a la pèrdua, no es pot, has de trobar un nou lloc després de, però tot i que “no hi ha cap salvació real de la nostra pròpia vida; els llibres ens ofereixen una cosa que s’hi aproxima”, i Yiyun Li ens torna aquesta cosa que ha rebut dels llibres amb un llibre que ens ensenya en tots els sentits d’aquest verb que “les paraules sobre el dol i l’aflicció són només una pellofa”, i que “la gent només ens pot ferir els sentiments, no el pensament”.

Aquest abisme situat en l’ara i ara i ara i després ara que construeix Yiyun Li amb les seves paraules és un abisme pensat, i “sí: la gent riu des de l’abisme”, la gent riu i viu perquè hi ha la natura que creix i que després mor i que ens convida a acollir aquesta lògica i tot el que comporta. No sé encara en què es transformarà aquesta lectura, dins del meu pensament, crec que encara no hi ha arribat del tot, que encara la tinc en el terreny del sentiment, i sobretot del sentiment d’agraïment a Yiyun Li per triar escriure i pensar després de dues morts que li han transformat, a ella sí, la vida en un abisme pensat que ha decidit compartir amb les paraules d’una escriptora que primer pensa i després escriu.