L’última selva d’Espanya

La revisió del discurs colonial oficial ha trigat molt a arribar a l’estat espanyol. Fa molts anys que França, Portugal i Bèlgica descobrien, investigaven i discutien en públic el seu llegat colonial africà, però, ací, popularment, gairebé ni se sabia que Espanya havia tingut una colònia a l’Àfrica anomenada Guinea Equatorial. Han estat molts anys de feina per a trencar els tabús oficials, el silenci i la censura que es va imposar durant el franquisme sobre aquest afer que tampoc interessava de divulgar a l’Església, ni a les classes poderoses peninsulars enriquides amb l’esclavatge i l’espoliació colonial.

Hi havia molt poca informació en general i, menys encara, informació seriosa i rigorosa. L’historiador Gustau Nerín és un dels principals investigadors rigorosos i innovadors sobre el colonialisme espanyol, autor d’obres com ara Guinea Equatorial, història en blanc i negre, El imperio que nunca existió, Un guàrdia civil a la selva i Traficants d’ànimes, els negrers espanyols a l’Àfrica.

Gràcies a ell i alguns historiadors més, sabem que el colonialisme espanyol a l’Àfrica està molt més fresc que el colonialisme americà i és evident, segons que ja anem sabent, que Espanya no solament va ser colonialista (cosa que alguna gent encara nega avui dia), sinó que el seu grau de violència no va ser menor que el d’unes altres potències colonials. Amb la participació activa i, en moments clau, interessada econòmicament, dels missioners claretians, els empresaris colonials, i els banquers catalans (el Banco Hispano-Colonial, el segon banc català, del grup Comillas, que després participa en la creació del Banco Exterior de España, dominat per la burgesia financera catalana) que van tenir una importància remarcable en l’espoliació d’aquelles terres i aquelles cultures.

Ara es reedita una obra fonamental de Nerín per saber els mecanismes i les conseqüències de la conquesta colonial espanyola a Guinea, concretament al Río Muni, la terra dels fang: La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles (Libros de la Catarata). És una de les seves recerques més completes i difícils, fonamental per a saber com es va produir, amb quina violència i com es van resistir els fang a l’ocupació de les seves terres i l’anihilació de la seva cultura i creences. Les conseqüències van ser terribles, com en tota conquesta: morts en massa, el genocidi dels osumu, malalties, epidèmies, fam, fractura social, descens demogràfic, alcoholisme, neoesclavatge, anihilació cultural i espoliació econòmica.

La resistència desconeguda dels fang

De fet, tot i que es van adjudicar aquestes terres a Espanya pel tractat de París del 1900, no va ser fins el 1927 que no va arribar a controlar militarment tot el territori, sotmetent als fangs, els guerrers més indòmits de la selva africana. El llibre se centra en el període més intens, del 1914 al 1927. És molt important de destacar el factor de la resistència armada dels fang a la violència de la Guàrdia Civil espanyola, fins ara, molt poc conegut. I el llibre ho investiga en profunditat amb material d’arxiu i entrevistes, fins on es pot comprovar, atès que no hi ha documents ni arxius fang, ni tan sols llibres d’història. Aquest és el primer, fruit de set anys de feina constant que van portar l’autor a viatjar a set països per fer recerca en arxius històrics, hemeroteques i cercant fons orals: Guinea, Espanya, Camerun, Gabon, Anglaterra, França i els EUA.

“El tema interessa, sobretot, perquè el primer moment de qualsevol colonització és on la violència és més palpable”, m’explica Gustau Nerín quan li demano sobre l’origen i objectius del seu treball. “Cap societat no vol ser colonitzada, i per aconseguir-ho les potències colonials han d’exercir una violència terrible, exemplificant. A partir que s’ha sotmès el territori per la por, comencen a actuar uns altres mecanismes de control social i se cerca alguna mena de col·laboració de sectors de la població local. Però en un primer moment els nivells de violència són brutals, i és aquí on es pot posar de manifest la violència implícita en tota colonització, que en uns altres casos s’oculta.”

La importància de la resistència dels fangs queda molt ben reflectida en el llibre, com també els mètodes violents, brutals i en alguns casos genocides (contra els osumu) emprats pels guàrdies civils que comanaven la Guàrdia Colonial. Una qüestió que fins ara havia passat prou desapercebuda. “És molt rellevant”, em diu Nerín, “perquè els fangs van ser un dels darrers pobles del continent africà a ser sotmesos al domini colonial. Grans estats com el regne dels aixantis o el califat de Sokoto ja havien estat sotmesos al domini colonial i els fang, una societat sense estat, resistien, perquè a les potències colonials els va ser molt més complicat de controlar els pobles sense estat que els grans imperis africans.”

La recerca ha portat l’autor a estudiar el colonialisme contra els fang exercit a Gabon o al Camerun, tant per alemanys com per anglesos i francesos. És interessant de saber, tal com ens revela l’autor, que durant la Primera Guerra Mundial, com que Espanya era neutral i, a més, encara no controlava militarment el territori adjudicat, però no conquerit, la zona del Muni, situada entre el Camerun i Gabon, va esdevenir terra de refugi de tots els fang rebels a la colonització dels països del voltant, i s’hi va crear un focus de resistència i refugi. De fet, Nerín diu que la Primera Guerra mundial va ser l’última guerra fang, atès que va posar fi al sollevament armat dels fang. També és interessant saber com els colons i els exèrcits alemany i francès, i les seves ordres missioneres, van influir i actuar a favor, en contra o per contrast dels colonialistes espanyols durant anys.

“La literatura colonialista espanyola normalment ha plantejat la colonització espanyola de Guinea com un fet particular, sense cap relació amb el colonialisme francès o alemany als territoris veïns. Però la història de Guinea, i dels fang, no es pot entendre sense l’actuació conjunta de diverses potències europees, que van convergir al seu territori”, afirma Gustau Nerín.

Un episodi silenciat per la història oficial

També hi ha, evidentment, una resistència oficial a investigar a fons, sense prejudicis ni tabús, aspectes que no encaixen amb el relat edulcorat pel poder i els seus interessos comercials i polítics. Per això, aquesta és una recerca molt completa i inapel·lable que desvela aspectes i pràctiques brutals. Per exemple, el motiu principal per a colonitzar el Muni era obtenir mà d’obra esclava per a les plantacions de cafè i cacau de l’illa de Fernando Poo (avui Bioko), i així es va fer amb el suport incondicional i interessat dels missioners claretians, que també explotaven la terra i tenien els seus negocis colonials. I, també, naturalment, dels empresaris colonials que se’n beneficiaven, sense cap mena de respecte pels drets humans, naturals, ni culturals d’aquells pobles.

“La historiografia colonialista sobre la Guinea espanyola sempre havia obviat aquest episodi, perquè no encaixava en les pautes de la propaganda colonial”, m’explica Nerín. “En realitat, mancava tot per fer, per a analitzar aquest període. No hi havia ni tan sols una cronologia ben elaborada del procés de conquesta, ni un perfil polític dels diferents governadors colonials. Aquesta recerca ha obligat a recórrer continuadament a la documentació primària d’orígens ben diferents: documentació eclesiàstica, documentació militar francesa, mapes, entrevistes, arxius de França, del Camerun, d’Espanya. El que es vol, sobretot, és reconstruir la història d’aquest període a partir dels que van ser conquerits, els fang, malgrat que bona part de la documentació que es conserva procedeix dels qui van conquerir-los, els francesos i els espanyols.”

Moltes de les informacions que aporta el llibre seran incòmodes per al relat oficial, tant del poder polític i econòmic, com de l’Església, i les diferents burgesies de l’estat espanyol que es van enriquir amb l’espoliació i l’explotació. “Sí, aquest tema ha estat incòmode per a tothom”, diu Nerín. “Des del nacionalisme espanyol, encara són molts els qui creuen que Espanya mai no va tenir colònies, o que si les va tenir, va tractar els ‘indígenes’ amb gran benevolència. Això resulta de gran importància perquè el nacionalisme espanyol encara continua usant el colonialisme com una de les seves argumentacions més icòniques (no és estrany que el 12 d’octubre sigui la Fiesta Nacional). La última selva de España evidencia que la colonització espanyola va anar acompanyada d’altíssimes dosis de brutalitat.”

També cal remarcar que una part del nacionalisme català sempre ha pretès que Catalunya no va tenir res a veure amb les dinàmiques colonials espanyoles, i en aquest llibre es veu clarament la implicació catalana en la conquesta del territori fan, segons que explica Gustau Nerín. “Els catalans no van tenir un paper gaire rellevant en la conquesta militar del territori, però sí que el van tenir en els mecanismes d’explotació del Muni, a través de les seves empreses, i en l’aculturació en massa de la població fang, mitjançant les congregacions dels claretians i les concepcionistes, que intentaven de transformar radicalment les societats locals per garantir-ne la submissió a Espanya.”

Sobre la denúncia de la brutalitat militar colonial

En el llibre hi ha episodis i intervencions polítiques molt reveladores de tot allò que no sabíem i estava, fins ara, ocult sota el teló d’un presumpte colonialisme suau, més “humà”, que el de les altres potències, com defensava la propaganda oficial i l’ordre dels claretians, missioners que anaven armats pels camins del Muni i que, amb l’excusa de l’evangelització, també es proveïen de mà d’obra semiesclava per treballar a les plantacions. En moments clau del procés de conquesta i d’establiment d’una estructura colonial adequada als seus interessos, els missioners van defensar que l’autoritat colonial havia de decretar el treball obligatori, pràctica que es pot qualificar de neoesclavisme.

Hi havia indicis i queixes fonamentades de la brutalitat de la violència contra els fang que exercien els militars espanyols, però la justícia no arribava a fer-se efectiva. Fins que va haver d’intervenir la Societat de Nacions i la OIT (Organització Internacional del Treball). El seu “Convenio Contra la Trata de Esclavos, la Esclavitud y Condiciones Análogas” condemnava clarament la mena de prestacions laborals que Espanya aplicava als treballadors guineans.

La negació, la censura de la informació i la manipulació de la propaganda oficial i de l’Església, amagaven les brutalitats del colonialisme. Hi havia hagut indicis i denúncies des de sempre. Per exemple, quan l’anarquista Samblancat va ser deportat a Guinea, el 1921, el claretià Joan Mercader, des de les pàgines de la revista de la congregació, La Guinea Española, va llançar una diatriba contra ell. El seu temor més gran era que revolucionés els africans i aquests “s’emancipessin”. Mercader estava indignat perquè en la premsa obrerista espanyola, Samblancat s’havia referit als mals tractes que imperaven a les finques de cacau. El religiós, en el seu article, negava l’existència de qualsevol mena d’abús contra els bracers.

Després de la dimissió de Primo de Rivera va haver-hi acusacions greus contra el governador de Guinea, el general africanista Núñez de Prado, per la violència exercida a la colònia contra els “indígenes”, capturats amb múltiples estratègies de força o abús de poder i forçats a treballar a les plantacions. Cal remarcar que tant els claretians com els empresaris colonials catalans van signar proclames en favor del governador Núñez de Prado i la seva feina.

L’entusiasme dels claretians per aquest general ja s’havia posat de manifest arran del seu nomenament. La revista de la congregació, La Guinea Española, l’elogià com l’home capaç de convertir aquells territoris en la “colonia más grande, más próspera y más española del mundo”. Per contra, Francesc Madrid, periodista català republicà, el qualificà de “petit dictador d’opereta”. I, pel que sembla, ho era. Núñez de Pardo era un egòlatra a qui agradava el culte a la seva persona i els homenatges, tedèums i besamans. Va militaritzar encara més la colònia, fins a l’extrem de jutjar un negre no guineà perquè no s’havia descobert en el moment d’issar la bandera espanyola.

Núñez de Prado es va envoltar d’una cort d’acòlits i aduladors, entre els quals hi havia l’influent coló català, Francesc Millet, agent de la Companyia Transatlàntica, fundada per l’empresari negrer Antonio López, el marquès de Comillas. L’any 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, Millet era batlle de Santa Isabel (avui Malabo), on va destacar per la seva feina urbanística i per haver organitzat una cursa de braus en el cor d’Àfrica, potser la primera.

Franco: “Espanya no és, ni ha estat mai, colonialista”

Els crims colonials es van ocultar fins els temps de la República, que intentà de corregir la situació i castigar-ne els culpables. Els diaris espanyols van publicar nombrosos articles sobre el que havia succeït a la colònia equatorial durant la dictadura. La Biblioteca Catón i la Lliga Catalana dels Drets de l’Home i del Ciutadà van organitzar una campanya de premsa contra el governador Núñez de Prado, en la qual van fer públics els crims comesos a Guinea durant la “recluta” de treballadors forçats, bo i assenyalant que el màxim responsable, el guàrdia civil i tinent de la Guàrdia Colonial Julián Ayala, no havia estat mai castigat.

Però no es va permetre que les bones intencions duressin gaire. Ni en aquesta qüestió, ni en tantes més. Després de la guerra civil, la dictadura de Franco va persistir en la línia original d’acció, pensament i censura de la informació. La filosofia de Francisco Franco, que Manuel Fraga va confirmar tota la vida, era que “Espanya no és, ni ha estat mai, colonialista, sinó civilitzadora i creadora de pobles, que és ben diferent. Perquè el colonialisme és l’explotació del feble pel fort, i la feina civilitzadora, en canvi, és l’ajuda d’aquell que està més ben situat a aquell que ho està menys, per tal de fer-lo avançar en la cerca del seu destí”.