“Sense peix no hi ha feina”: el canvi climàtic amenaça la gran font de riquesa de les nacions insulars del Pacífic

The Washington Post · Michael E. Miller i Carolyn Van Houten

Funafuti, Tuvalu. A trenc d’alba, Kauaka Petaia s’endinsa en la vasta immensitat de l’oceà Pacífic, lluny de les costes de Tuvalu, on ell i el seu nebot passaran les hores següents escodrinyant l’horitzó a la recerca del recurs natural més preuat del seu país: la tonyina.

Oncle i nebot cerquen durant més de dues hores fins que, finalment, albiren un grup de gavines volant en cercles a la distància. Petaia accelera a fons mentre el seu nebot, Ranol Smoliner, llança un ham a l’aigua. Al cap de poc temps, el jove sent l’estrebada d’una tonyina d’aleta groga d’onze quilos i la treu de l’aigua. Arribat el migdia, tots dos han pescat vuit tonyines en total, una captura molt més baixa que no la que solia aconseguir Petaia ara fa tres dècades, quan el seu pare l’ensenyà a pescar.

“Hem de passar més temps a l’aigua i endinsar-nos més [en l’oceà] per poder pescar”, diu l’home, de quaranta-vuit anys, mentre descarrega la captura.

“Dubto que resti tonyina quan jo arribi a l’edat que té el meu oncle ara”, afegeix Smoliner, de vint-i-dos anys.

La tonyina és un dels pilars centrals de la vida al Pacífic, on durant segles la gent ha capejat la mala maror per portar peix a taula.

Aquestes darreres dècades, a mesura que la demanda mundial de tonyina s’ha disparat, les nacions insulars del Pacífic –incloent-hi el petit país de Tuvalu– han trobat un salvavides econòmic en forma de les llicències de pesca que permeten a les grans pesqueres multinacionals de pescar a les vastes aigües que envolten aquests països. Prop d’un terç del subministrament mundial de tonyina, de fet, prové d’aquestes aigües.

Tanmateix, l’escalfament de l’aigua del Pacífic a causa del canvi climàtic amenaça una de les fonts de riquesa principals de la regió. Els experts preveuen que el canvi climàtic allunyarà a la tonyina de les aigües de les nacions insulars del Pacífic i l’empenyerà a alta mar, on les grans flotes pesqueres dels països més rics –la Xina, el Japó, Corea del Sud i els Estats Units– podran pescar-la sense haver de pagar llicències als països de la regió.

La situació de la tonyina s’afegeix a la llarga llista de riscs climàtics que planen sobre països com ara Tuvalu, de tan sols deu mil habitants, la mera existència del qual és en risc a causa de l’augment del nivell de la mar, l’augment de la intensitat de les tempestes tropicals i l’èxode migratori.

“És irònic que l’oceà, que fins ara ha estat el nostre suport vital i econòmic, de sobte hagi esdevingut una amenaça”, explica el primer ministre de Tuvalu, Feleti Teo, en declaracions a The Washington Post.

El possible èxode de peixos amenaça de privar Tuvalu –i la resta de nacions insulars del Pacífic– dels diners que tant els caldran per a mitigar els efectes de l’escalfament planetari a la regió.

Prop d’un 60% dels ingressos públics de generació local a Tuvalu prové de les llicències que paguen els països estrangers per poder-hi pescar tonyina, segons que explica Teo. En l’últim lustre, aquests ingressos s’han reduït d’aproximadament un 40%, cosa que ha fet disminuir el pressupost general d’aquesta petita nació de gairebé un 6%.

Els experts diuen que costa de determinar fins a quin punt aquesta caiguda és per l’impacte del canvi climàtic, i no pas per la migració natural de la tonyina en resposta a la fluctuació dels cicles oceànics. Tanmateix, els models científics preveuen que Tuvalu podria perdre una quarta part de la producció de tonyina l’any 2050.

Algunes organitzacions internacionals han anunciat iniciatives per a ajudar Tuvalu i les nacions insulars a monitorar els canvis en les poblacions de tonyina i protegir-se de l’impacte econòmic: fa poc, el Fons Verd per al Clima (GCF) concedí a aquests països més de cent milions de dòlars en concepte d’ajuda climàtica.

“Els països insulars del Pacífic lluitarem amb dents i ungles per reivindicar el nostre dret de rebre una compensació pel peix que es pesca en alta mar”, diu Teo. “Si podem determinar de manera definitiva que les poblacions que solien trobar-se a la nostra ZEE [zona econòmica exclusiva] s’han traslladat alta mar a causa del canvi climàtic, això reforçarà el nostre argument.”

L’escalfament de les aigües també ha contribuït a l’emblanquiment dels coralls locals, cosa que perjudica la població de peixos d’escull de què depenen els habitants de Tuvalu per a alimentar-se. Part de la subvenció del GCF es destinarà a dispositius de concentració de peixos: estructures flotants que ajuden a atreure peixos oceànics més grossos, inclosa la tonyina, més a prop de la costa, a fi que els tuvalians puguin capturar-los amb facilitat. L’emblanquiment dels coralls també ha afeblit la protecció natural contra les ones en atols com els de Tuvalu.

Cada dia, una draga en la llacuna de Funafuti aspira sorra i la bomba a les zones recuperades. La sorra també es bomba en grans sacs que s’apilen per formar dics protectors.

Tuvalu és aproximadament a 1,5 metres sobre el nivell de la mar. Es calcula que el nivell de l’aigua a les costes del país puja prop de 2,5 centímetres cada lustre, molt per sobre de la mitjana mundial. L’any 2100, el nivell de la mar a les costes país pot haver augmentat entre 60 centímetres i 90.

El 2060, és previst que les inundacions que abans es produïen una volta cada mig segle es produeixin cada cinc anys, cosa que farà que Tuvalu sigui inhabitable sense esforços d’adaptació a gran escala. Les marees gegants ja inunden regularment gran part de Funafuti, la capital del país, on les motocicletes xipollegen en l’aigua que es filtra a través del sòl sorrós.

Tuvalu ja ha començat a preparar-se per totes aquestes eventualitats. El país ha modificat la constitució per protegir la seva sobirania i les seves zones marítimes, fins i tot en cas que perdi el territori terrestre.

Ara, les pressions migratòries no s’aturen. El 2023, Austràlia anuncià que crearia visats per a ajudar fins a 280 tuvalians a escapar dels efectes del canvi climàtic cada any. Més d’un 80% de la població de Tuvalu –és a dir, 8.750 persones– ha demanat el visat, segons les xifres oficials. La disminució de la població de tonyina a les aigües no farà sinó accelerar aquest èxode.

“Aquest és l’únic recurs que tenim”, diu Laitailiu Seono, funcionari del Departament de Pesca de Tuvalu, mentre talla tonyina per assecar-la i vendre-la posteriorment. “Per això volem cuidar-lo. Sense peix no hi ha feina.”

Per si amb tot això no n’hi hagués prou, el govern de Trump anuncià fa poc la suspensió dels seixanta milions de dòlars anuals que els Estats Units aporta als països de la regió arran del tractat de la tonyina del Pacífic sud, que garanteix l’accés dels pesquers dels Estats Units a la tonyina de la zona.

En un comunicat remès a The Washington Post, un portaveu del Departament d’Estat dels Estats Units digué que el govern nord-americà continuaria “coordinant la seva activitat i els seus programes amb les prioritats en matèria de política exterior del president i el secretari [d’Estat]”.

Quan Kauaka Petaia torna a la costa, després de tot un matí de pesca, el seu fill Siuele fa estona que l’espera per ajudar-lo a descarregar la tonyina. El jove, de vint-i-set anys, diu que no té cap intenció de seguir els passos del seu pare, i explica que aviat immigrarà a Austràlia per a treballar en una planta de processament de carn, on cobrarà un salari estable.

“Arribat el 2030 o el 2050, no sé si la pesca de la tonyina continuarà essent una feina que pugui fer-se a Tuvalu”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb