08.04.2026 - 02:49
|
Actualització: 08.04.2026 - 04:31
Noranta minuts. Només noranta minuts abans que expirés l’ultimàtum que havia d’acabar amb la civilització persa, Donald Trump va prendre la decisió d’apartar-se del precipici on ell mateix havia posat el món sencer. Al matí, en un text duríssim que li ha valgut la reprovació generalitzada dels líders mundials, Trump havia amenaçat d’atacar centrals elèctriques, ponts, ports i plantes de dessalació de l’Iran, elevant la guerra així a un nivell gairebé impossible d’imaginar. A les 18.30, hora de Washington –les 12.30 hora catalana–, va fer marxa enrere.
Com tants gestos de Trump, el mecanisme de l’escapada va ser alhora teatral i calculat. El primer ministre paquistanès Shehbaz Sharif havia demanat públicament a Trump que prorrogués el termini de l’ultimàtum dues setmanes, per permetre que la diplomàcia seguís el seu curs, i Trump va acceptar suspendre els atacs a condició que l’Iran obrís completament i de manera immediata l’estret d’Ormuz. El paper del Paquistan com a mediador ha estat crucial en tot aquest procés, i Islamabad ha aconseguit fer el que semblava impossible només unes hores abans: donar una eixida airosa als dos bàndols i permetre que tant l’Iran com els Estats Units puguen fer un pas enrere mentre mantenen la cara alta.
Però convé no deixar-se enganyar per la narrativa que Trump ha construït per a justificar-se. La realitat és que el president dels Estats Units no tenia cap mà guanyadora i necessitava escapar d’una situació que ell mateix havia creat i que amenaçava de destruir l’economia mundial i la seua presidència, les dues coses al mateix temps. Un atac massiu a la infraestructura civil iraniana -com el que Trump havia anunciat per a les dues de la matinada d’avui- hauria desencadenat una resposta a tota la regió, amb atacs iranians a les plantes de dessalació i les infraestructures petrolieres dels estats del Golf, provocant així una crisi energètica sense precedents en la història i amb repercussions immediates arreu del planeta.
El que ha passat aquesta nit, doncs, és essencialment que Trump s’ha apartat del precipici on ell mateix havia posat el món. Però la pregunta a fer-se ara és si aquesta suspensió pot convertir-se en alguna cosa més o si només estem davant un parèntesi.
Les dues parts estan negociant un acord en dues fases: primer un alto el foc de quinze dies que serviria de marc per a unes negociacions que començaran aquest divendres mateix a Islamabad i, eventualment, un acord definitiu per acabar el conflicte. Però les posicions de partida dels uns i dels altres fan que la possibilitat d’arribar a un acord real i efectiu, practicable, en només dues setmanes semble, ara per ara, extraordinàriament difícil.
El pla iranià de deu punts inclou la fi de tots els conflictes a la regió, un protocol per a la lliure circulació per l’estret d’Ormuz, però reconeixent que els vaixells han de pagar a l’Iran per passar-hi, l’aixecament de totes les sancions que hi ha sobre la república islàmica i el pagament de reparacions de guerra. El pla americà, en canvi, posa l’accent en la desnuclearització completa i el desarmament de míssils balístics. El primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, a més, ha expressat la seua preocupació per qualsevol acord de cessació d’hostilitats.
L’espai que hi ha, doncs, entre les dues posicions és enorme. L’Iran ha deixat molt clar als mediadors que no vol repetir l’experiència de Gaza o del Líban, on hi ha un alto-el-foc sobre el paper però on els Estats Units i Israel poden atacar de nou sempre que vulguen. Washington, per la seua banda, no sembla disposat a donar garanties de pau permanent sense una capitulació prèvia del programa nuclear iranià.
I per si això no fos prou hi ha un obstacle que fins ara havia quedat en segon pla en la cobertura occidental però que és absolutament central per a l’Iran: el Líban. L’Iran ha condicionat explícitament qualsevol alto el foc a la fi de la guerra al Líban i dels atacs israelians contra l’Hesbol·là. I el Paquistan ha anunciat que l’acord inclou també la guerra en el Líban. Però ningú, probablement ni el mateix Trump, sap ara mateix si Israel està disposat a acceptar aquesta condició. Més encara tenint en compte que ells no estan, oficialment si més no, en la negociació.
Significativament, la declaració iraniana posterior a l’anunci de Trump reivindica que els EUA haurien acceptat el seu pla de deu punts, i afirma que l’acord inclou el manteniment del control iranià sobre l’estret d’Ormuz. Que les dues parts hagen descrit el mateix acord de maneres tan contradictòries no es pot interpretar sinó com un mal senyal per a les negociacions que han de començar aquest divendres mateix.
Islamabad té ara quinze dies i la possibilitat, gairebé miraculosa, de convertir aquest moment fràgil i extraordinari -arribat quan només faltaven noranta minuts- en alguna cosa duradora que puga canviar la geopolítica del Llevant.
Però, en qualsevol cas, el que hom pot dir ja, el que ha passat aquesta nit i el que importa avui, és que la civilització persa no s’ha mort, que les plantes elèctriques de l’Iran continuen en vigor, que els països del Golf segueixen existint i que el món ha recuperat la respiració, de moment i ni que siga només, per quinze dies.
