The Washington Post · Emmanuel Felton

En les gairebé sis dècades transcorregudes d’ençà de l’assassinat de Martin Luther King, el moviment afroamericà pels drets civils s’ha reinventat unes quantes voltes. Un any després de la tornada de Trump al poder, els dirigents diuen que el moviment es troba en un nou punt d’inflexió.

En el seu primer dia com a president, Trump signà una ordre executiva per a desmantellar els programes de promoció de la diversitat al si del govern dels Estats Units; alts càrrecs de l’executiu han instat treballadors blancs del govern a interposar denúncies per suposada discriminació.

“L’ofensiva és tan ferotge que ens caldrà tota la coordinació i estratègia de què siguem capaços”, diu Bernice King, filla petita de Martin Luther King. “Per això és important que estudiem la història del moviment durant l’època del meu pare, perquè eren extremadament eficients en termes organitzatius.”

Amb la lluita pels drets civils més viva que mai, The Washington Post ha parlat amb activistes sobre el llegat del moviment dels anys seixanta, i sobre què presenta el president i el futur.

Doris Crenshaw

“A banda de Rosa Parks, vaig tenir el plaer de treballar amb Dorothy Height, Fannie Lou Hamer, Coretta Scott King, Juanita Abernathy i moltes més dones del moviment. Les dones van ser el motor del moviment: encara que els homes solien acaparar els focus, allò que realment va fer que la causa agafés volada va ser la feina anònima de centenars de dones. Les dones i els joves van ser la base del moviment.”

Crenshaw, de 82 anys, s’afegí al moviment pels drets civils després de conèixer Rosa Parks a dotze anys. Poc temps després, la negativa de Parks a cedir el seu seient a un passatger blanc en un autobús de Montgomery, a Alabama, desencadenà una llarga campanya d’activisme que acabà aconseguint la dessegregació dels autobusos municipals. Parks va convèncer Crenshew perquè es fes membre de la divisió local de l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP) local, de la qual acabà esdevenint presidenta del consell juvenil.

La clau de l’èxit d’aquelles primeres campanyes pels drets civils, explica, va ser la participació de les dones i els joves. Actualment, Crenshaw dirigeix el Southern Youth Leadership Development Institute, un programa de formació de joves activistes.

Ash-Lee Henderson

“Als anys cinquanta i seixanta, vivíem amb la certesa moral d’aquell qui s’adona que la forma en què es fan les coses ha de canviar. Crec que ara tornem a trobar-nos en aquesta situació. No sé si hi ha hagut cap moment millor en la meva vida que l’actual per a fer realitat els principis pels quals lluitem. Imagino que així es devien sentir els membres del Comitè de Coordinació No Violenta Estudiantil o del Congrés Nacional Africà sud-africà quan tenien la victòria a tocar. Perdre el temps debatent sobre estratègia, en un moment com aquest, és un tret al peu.”

El 2017, Henderson, de 40 anys, es convertí en la primera dona afroamericana a dirigir el Centre de Recerca i Educació Highlander, a l’estat nord-americà de Tennessee. El centre, fundat als anys trenta com a lloc de formació per a activistes pels drets laborals, obrí les portes als anys seixanta a activistes pels drets civils afroamericans com ara King i Parks, que van passar-hi setmanes treballant en la campanya que acabà aconseguint la dessegregació dels autobusos municipals de Montgomery.

Darrerament, Henderson –que deixà el centre l’any 2024– ha estat pensant molt en la relació entre el llegat del moviment pels drets civils i la situació política actual als Estats Units. Els activistes dels anys seixanta, remarca, van prevaldre perquè van ser capaços de deixar les seves diferències ideològiques de banda i fer front comú.

Bernice King

“No crec que la gent s’adoni de tots els sacrificis que el boicot dels busos de Montgomery, que durà més d’un any, comportaren per al nostre moviment. La repressió va ser ferotge, i calgué canviar contínuament d’estratègia. Recordo que la meva mare m’explicava que quan la ciutat els va denunciar, a molts els va semblar que l’única opció que els quedava era rendir-se. Va ser un dels seus moments més difícils del moviment. Però mentre seien al jutjat municipal esperant que comencés la vista pel cas, s’assabentaren que el Tribunal Suprem havia dictat una sentència que declarava inconstitucional la segregació als autobusos. És important recordar que no pots deixar de lluitar pel bé, perquè en algun moment les coses canviaran. Cal que romanguem alerta, cal que mantinguem l’esperança. Hem de recordar que els nostres avantpassats van haver-se d’enfrontar a situacions i conjuntures encara més complicades que no la nostra.”

King, directora executiva del King Center for Nonviolent Social Change, diu que darrerament ha pensat molt en totes les històries que els seus pares –Martin Luther King i Coretta Scott King– li explicaven de petita sobre tots aquells moments en què havien estat a punt de llençar la tovallola, en què la victòria els havia semblat impossible. És per això que, fins i tot en un moment com l’actual, troba motius per a l’esperança: “És en moments com aquest que la gent s’adona de què hi ha en joc. Cada volta que ens relaxem, cedim una mica de marge.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb