A Torrent, capital de l’Horta Sud, hi ha una torre, símbol i presidència de la plaça Major. Vint-i-dos metres d’alçària, contundent i esvelt prisma trapezoidal amb els murs esquitxats de petits orificis, finestres o espiells per a la defensa. Diuen que ve del segle XI. Tant de temps que fa que ens mira i tantes coses com sap: ha viscut la conquesta, ha acollit els diputats refugiats de la pesta, s’ha sotragat de Germanies, tot. Ha fet de presó, també. I, l’any 1939, va ser el punt on la vida de Trinitat Garrigues Ortí es va trencar.

El 30 de juliol és festa a Torrent, el dia dels patrons de la ciutat, Abdó i Senén. Poques ganes de res, aquell any de misèries. Poques o gens. El 30 de juliol de 1939, Trinitat Garrigues Ortí tenia trenta-cinc anys, dues criatures (una de vuit i una de quatre) i l’home a la presó. Els germans, també. Per rojos, deien. Sindicalistes. Desafectes. El que fos i a conveniència. El 30 de juliol, Trinitat Garrigues Ortí feia cua a tocar de la torre, la històrica baluerna on li tenien el marit, els germans, l’esperança.

I allà se li va acabar tot.

Amb els retalls de memòria transmesa, de silenci en silenci i quantes coses que es perden quan obliguen a callar, amb els documents de l’expedient judicial que ara s’ha fet públic, s’ha pogut reconstruir i explicar què li va passar a Trinitat Garrigues Ortí, que el 30 de juliol esperava vora la torre i el 17 d’agost l’afusellaven. Què li va passar, no: què li van fer.

La torre era plena de presoners i, a baix, la plaça també era plena de tantes dones com hi havia esperant l’hora de visita. Els guardians es van posar nerviosos: que s’apartin, que callin, que prou. N’hi va haver un que va relliscar i va caure. Les dones se’n van riure, li van dir coses. L’uniformat, Gerardo Onecha, dinou anys, de Palència, es va enfurismar, es va encarar amb Trinitat Garrigues Ortí i la va colpejar amb la culata del fusell. Ella, instintivament, s’hi va tornar amb una bufetada.

La van tancar a la presó, a València. El tribunal militar va demanar informes de conducta, i els va tenir: que era bona dona, d’idees “d’ordre”, que una germana seva havia estat monja, que no tenia contactes amb “organitzacions marxistes”. Que simpatitzava “amb les idees esquerranistes”, que quan li van detenir el marit, Trinitat Garrigues Ortí va dir “que aquests temps en portaran uns altres”. El fiscal de l’exèrcit d’ocupació (que així s’autoanomenava, val la pena de no perdre-ho de vista perquè ells també ho tenien claríssim) l’acusava d’haver “desobeït reiteradament les ordres del sentinella que les obligava a buidar la porta de la presó”, d’haver-se “mofat de l’esmentat sentinella” i  d’haver reaccionat “violentament pegant-li una bufetada” quan ell l’havia empentat. Tot plegat, deia, entrava dins de l’etiqueta de “adhesió a la rebel·lió”, tenia els agreujants de “perversitat” i de “transcendència del fet”: sol·licitava la pena de mort.

I la va obtenir.

El 10 d’agost van tenir enllestida la sentència; el 15 d’agost va arribar el telegrama del dictador Franco; el 17 d’agost, a Paterna, junt amb catorze persones més, van assassinar Trinitat Garrigues Ortí. Van deixar els cossos en una fossa comuna. Aquells morts de fredes matinades dels versos d’Estellés, els assassinats de la terra.

Una néta de Trinitat Garrigues Ortí explicava a la premsa que la seva mare mai no els n’havia dit res, però que tenia, de sempre, una tristesa als ulls. Una tristesa i un pes mut. Fins que va caure malalta i va necessitar treure-s’ho i dir-ho, contar-li allò que durant tants anys havia callat, que, quan era menuda, la mare va anar a la torre, i el cop del soldat, i que ja no en va tornar. Que la van matar.

Si avui parlem de Trinitat Garrigues Ortí, si avui escrivim el seu nom i surt publicat i ja ens fem nostra l’única fotografia que se’n conserva, aquest record compartit després de tants anys de silenci que gairebé l’esborren, és perquè hi ha una associació que es diu Un Torrent de Dones que s’ha determinat a treure-ho a la llum. I ha investigat. I ha trobat els documents. I ara ho explica. I el 17 d’abril hi haurà, a Torrent, un acte d’homenatge (al Museu de l’Horta Sud, a les 19.30). I és important. Perquè la vida i la mort de Trinitat Garrigues Ortí és una entre tantes, certament: una entre tantes i totes significatives, una entre tantes i en cadascuna la història sencera.

Els noms són importants. Conèixer-los. Dir-los. Que es coneguin. Tornar-los a dir. Tantes vegades com calgui fins que ens quedin a dins. Trinitat Garrigues Ortí.