Trias i Collboni: un possible pacte que incomoda dins Junts

Feia poc de l’aprovació del pressupost i Salvador Illa se’n va felicitar: “Els socialistes som al centre dels acords entre Catalunya i Espanya.” El trencament dels blocs al parlament va obrir un nou escenari per al PSC, que veu com les seves expectatives electorals semblen consolidar-se a l’alça, al mateix temps que s’esquerden les reserves aparents d’ERC i de JxCat (si més no, una part del partit) a pactar-hi. En les eleccions municipals que s’acosten, a Barcelona, el socialista Jaume Collboni té marge polític per a arribar a acords tant a la dreta com a l’esquerra, amb la posició privilegiada que això significa en un ajuntament on serà imprescindible un acord per a governar. La batllessa, Ada Colau, insisteix que el candidat del PSC, amb qui fa poc compartia govern municipal, ja s’ha postulat com a número dos de Xavier Trias. És una manera d’intentar endur-se l’electorat fronterer d’esquerres. I Trias ha situat el PSC com a possible soci si guanya les eleccions, igual que ERC. Ha garantit que votarà a favor de Collboni o Ernest Maragall si guanyen les eleccions i els ha demanat un compromís recíproc. En una entrevista a l’ACN, per exemple, Trias admetia que comparteix “moltes” coses amb el PSC i “bastants” amb ERC.

Portes endins, diverses fonts de JxCat donen per fet que el seu alcaldable prioritzarà l’intent d’arribar a un pacte amb el PSC, i això agita el debat intern. No és menor la contradicció que això significaria per a un partit que va aprovar en el seu congrés prioritzar els acords amb els partits independentistes, tot i que va deixar la porta oberta a entendre’s amb els que no ho són si era necessari. Aquest equilibri discursiu era un dels pilars de la convivència que van acordar els dos grans sectors del partit, amb Jordi Turull i Laura Borràs al capdavant. Però l’entesa interna posa encara més tensió a Junts a mesura que s’acosta l’hora clau per a Borràs –pendent de la resolució de la Junta Electoral espanyola perquè li prengui l’escó com a diputada–, i després arribaran el reguitzell de pactes municipals.

Fa quatre anys, el pacte més discutit a Junts va ser el de la Diputació de Barcelona amb el PSC, que finalment s’ha mantingut viu fins al final del mandat. A hores d’ara, en l’horitzó sura la possibilitat d’un acord amb els socialistes a Barcelona que torna a causar incomoditats. S’hi referia aquesta setmana la vice-presidenta de Junts i dona de confiança de Borràs, Aurora Madaula, en una entrevista a VilaWeb: “No hem fet Junts per acabar pactant amb el PSC a Barcelona.” I encara més: “Si tenim com a objectiu la independència, la capital del país també ha de tenir una política independentista.”

El cas és que Trias va acordar amb Carles Puigdemont que tindria llibertat a l’hora de confegir la candidatura: “Tu fes el que vulguis. L’única obligació que tens és guanyar les eleccions.” Així ho ha explicat el candidat de JxCat, que ha aparcat les sigles per la marca “Trias per Barcelona”, ha fet una llista que pretén de reunificar l’antic espectre de CiU i ha deixat de banda el discurs independentista. Obviant qualsevol ancoratge amb el projecte nacional de Junts, Trias aspira a anar més enllà del seu electorat i convèncer els sectors econòmics que es podrien decantar per Collboni o el PP, i fins i tot antics votants de Manuel Valls. “La independència jo l’anhelo, però en aquests moments no veig que sigui factible ni possible”, va dir Joana Ortega, número 6 de la llista de Trias, en una entrevista a El cafè d’idees, de RTVE. “Podria ser de fer-ho amb el PSC, perquè sembla que traurà un resultat més ampli”, va admetre, i va deixar oberta la possibilitat d’arribar a un acord amb el PP, encara que el veia menys probable: “No descarto mai res en política.”

Les declaracions d’Ortega van encendre les alarmes en els sectors més independentistes de JxCat. De fet, Trias va obtenir un 24% de vot de càstig entre els afiliats per aquest lligam que ha traçat amb el passat convergent. D’altra banda, Trias pot tornar a teixir vincles amb actors que es van allunyar de Junts durant els anys més intensos del procés ­–del sector empresarial, per exemple. I és justament la seva capacitat de transcendir el vot de Junts, que li dóna possibilitats de guanyar les eleccions i d’intentar tancar pactes per a governar.

Perquè qui guanyi no en tindrà prou. La victòria de Maragall fa quatre anys no va ser suficient per a ERC, que va veure com Colau era reelegida gràcies a Valls. I aquesta vegada, qualsevol aliança pot ser bona per a aconseguir la batllia, malgrat que alguns candidats diguin que voldrien governar tots sols. Així que les preferències de pactes són cabdals. Maragall va aclarir la setmana passada que no farà batllessa Colau en cap cas. La candidata de Barcelona en Comú, per la seva banda, no dóna importància a Maragall i ha jugat a polaritzar la campanya amb Trias. És el que millor s’ajusta al seu discurs: situar-lo com a rival i associar el PSC i ERC com a possibles socis de la “dreta”, amb l’argument que només els comuns poden arrenglerar a l’esquerra.

A Trias li ha convingut tant, aquesta polarització, que de seguida es va exhibir dinant amb Colau en un restaurant barceloní. El candidat de Junts descarta d’arribar a pactes amb els comuns (al·lega que és l’únic que ho pot garantir) i branda la bandera del canvi. I Collboni? Diu que respectarà el resultat de les urnes, i retreu a Trias que el seu partit sigui independentista per mirar d’endur-se l’electorat fronterer. Però si una cosa sembla tenir clara el candidat de Junts és que aquestes eleccions no tracten d’independència sinó de model de ciutat, que l’electorat del PSC és també el seu i que no farà escarafalls per pactar-hi.