Tretze mesos seguits d’escalada de preus dels aliments. Fins on?

L'índex de preus dels aliments marca a l'octubre una pujada anual del 14%, amb productes com els ous o la llet que el doblen · Però l'IPC general s'ha moderat a Catalunya fins al 6,8% i s'ha situat mig punt per sota del de l'estat espanyol (7,3%) i a quatre punts del de la zona euro (10,7%)

Jordi Goula
15.11.2022 - 19:45
Actualització: 15.11.2022 - 19:47
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui tothom es felicitarà per la desacceleració registrada en l’IPC general. I, certament, veient com van les coses més enllà de les fronteres, hauríem d’estar contents, perquè en aquesta classificació europea ens trobem en la part més baixa. Aquest matí s’ha confirmat el bon comportament global a l’estat espanyol, com ja s’havia avançat fa un parell de setmanes.

Segons la nota oficial de l’Institut d’Estatística espanyol (INE), la taxa anual de l’IPC general el mes d’octubre és del 7,3%. Aquesta taxa és més d’un punt i mig menor que la registrada el mes anterior. Vet aquí el motiu lògic de l’alegria. Entrant una mica més en detall, hi ha grups que destaquen per la seva influència en el descens de la taxa anual. Per una banda, l’habitatge, que disminueix la variació més d’onze punts i mig, fins al 2,6%, a causa de la baixada de l’electricitat i, en menor mesura, del gas, després de la pujada d’octubre del 2021. Per una altra banda, el vestit i calçat, amb una taxa de l’1,4%, dos punts i mig inferior a la del mes anterior. Aquesta evolució respon al fet que l’augment dels preus per l’entrada de la nova temporada és més moderat que l’octubre del 2021. Imagino que el temps que ha fet hi té alguna cosa a veure.

En la part més preocupant, esmenta que el grup amb més influència positiva a l’índex és el d’aliments i begudes no alcohòliques, que situa la taxa en el 15,4%, un punt superior a la del mes passat, i, atenció!, la més alta d’ençà del començament de la sèrie, el gener del 1994.

A Catalunya encara hauríem d’estar més contents, perquè l’IPC s’ha desaccelerat més que no pas a l’estat espanyol. L’explicació oficial de l’Idescat, com de costum, pertany al món del minimalisme. I diu textualment: “L’IPC augmenta d’un 6,8% interanual a Catalunya l’octubre del 2022. Els grups més inflacionistes són els aliments i les begudes no alcohòliques (14,0%), els transports (8,3%) i el parament de la llar (8,0%). L’únic grup amb una taxa de variació negativa és el de comunicacions (-2,0%).”

Cap dels dos organismes no diu que potser el fet més important és que l’octubre del 2022 la taxa ha crescut d’un 0,3%, mentre que el mateix mes de l’any passat va créixer d’un 1,8%. Això, a tot l’estat. A Catalunya, aquest darrer mes ha estat del 0,1% i en el 2021 va ser de l’1,7%. Per tant, en ambdós casos, és cert que han estat determinants els arguments que esmenta l’INE, però també ho ha estat aquest. Mireu si ha estat determinant que probablement al novembre podem tornar a tenir una notícia negativa, atès que a Catalunya l’IPC va pujar d’un 0,3% mensual el 2021, igual que a tot l’estat. Per tant, si la xifra del novembre supera aquest 0,3%, tornarem a tenir l’IPC interanual més alt.

Però, deixant les xifres a banda i baixant a la societat, no cal dir que l’efecte de la inflació és asimètric. “Les llars més pobres de la zona euro sofreixen de manera desproporcionada una inflació rècord i també tenen reserves financeres més petites per a fer front a l’impacte”, explicava una publicació del Banc Central Europeu la setmana passada. I indicava que, atès que les llars menys pròsperes gasten una part més gran dels ingressos en aliments i energia, els costs de la qual han augmentat, afronten una taxa d’inflació efectiva més alta que no pas els seus conciutadans més rics. La diferència, diu, és “actualment la més àmplia d’ençà del 2006”.

Per això, em preocupa sobretot el comportament dels aliments: un augment anual del 14% a Catalunya i un del 15,4% a tot l’estat espanyol. Hem de pensar que fa tretze mesos que no fan sinó pujar ininterrompudament, un fet realment històric. Tal com afirma l’INE, els índexs corresponents són al nivell més alt d’ençà del 1994, que és quan va començar la sèrie.

A mi em sembla una barbaritat que hi hagi gairebé 30 grups de productes dels 46 que componen l’índex alimentari que estiguin per sobre de la mitjana del 15% estatal. Això vol dir que molts dupliquen, fins i tot, la taxa mitjana, ja històricament alta, com acabem de veure. Farines i cereals, per exemple, pugen d’un 37,8%; la mantega, d’un 34,1%; els olis comestibles, d’un 59%, sense comptar l’oli d’oliva, que puja d’un 16%; el sucre, d’un 43% i les salses i condiments gairebé d’un 30%. Però és que la llet, la pasta, els ous, els llegums frescos i els productes del forn (sense el pa) van pujant al voltant d’un 25%. Tot plegat, una bogeria que tothom que va al mercat ja ha notat a bastament i amb prou emprenyament per a la seva butxaca. Fixeu-vos, a més, que els productes que més pugen –energètics a banda– i que acabem d’esmentar són de primera necessitat, la qual cosa vol dir que l’augment afecta més uns que uns altres. Recordem la reflexió anterior de l’estudi del BCE.

A escala estatal, una de les coses que podem saber per l’enquesta de pressupost familiar que fa anualment l’INE –amb menys detall que no ens agradaria– és quina és l’estructura del consum de les famílies segons la seva renda, distribuïda la població en els anomenats quintils. (Un quintil és la cinquena part d’una població estatística i representa el 20% del nombre total d’individus d’una població determinada.) En el primer quintil es troba el 20% de la població amb rendes més baixes, i en el cinquè quintil, el 20% amb les més altes.

Doncs bé, a l’enquesta del 2021, la gent menys afavorida destinava a l’alimentació més del 20% de tota la seva despesa, i els més rics, amb prou feines el 12%. La diferència s’eixamplaria més si sabéssim amb més detall quins productes compren els uns i els altres. Veient que els productes de primera necessitat pugen al voltant del 25%, probablement significaria que a la gent més necessitada la inflació li costa un 5% més de la seva despesa, i als altres, menys d’un 3%. Si poséssim aquests percentatges en valors absoluts, veuríem com n’és, d’important, l’afectació real per a molta gent que té pocs mitjans.

I la pitjor cosa és que no saben quant durarà aquesta situació. Aquí estem contents perquè l’IPC ha “baixat” a l’octubre, igual com als EUA. Però qui pot assegurar que els preus han inflexionat a la baixa? Els alemanys diran que no, com els belgues, els austríacs i els italians, que són alguns que es troben per sobre de la mitjana de la zona euro (10,7%). I, sense voler, hem de mirar cap a Ucraïna. Mentre no hi hagi pau, molts mercats alimentaris tindran carències i especulacions. Sempre, uns més que uns altres. I un dubte: quan es normalitzi la situació, els preus dels productes tornaran a nivells d’abans de l’onada inflacionària? És a dir, baixaran tant com han pujat? L’experiència ens diu que en cada període inflacionari, entre el “pre” i el “post”, sempre s’acaba pujant un esglaó.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes