Enric Marín i Joan Manuel Tresserra
Joan Manuel Tresserras, en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Joan Manuel Tresserras (1955), ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació per Esquerra Republicana, és l’actual president de la Fundació Josep Irla, el centre d’estudis que abasteix d’idees el partit i que en recopila tota la documentació. A l’octubre, Tresserras es va jubilar de la feina de professor de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, per on han passat milers d’alumnes. Ara viu la vida des d’una mirada més calmada, també la política, on no pretén ser cap actor de primera fila. Però Tresserras continua essent una de les veus més escoltades dins el partit republicà i un dels seus teòrics més seguits. VilaWeb ha entrevistat el senyor Tresserras per valorar els resultats electorals del 14 de febrer i la negociació del futur govern.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras
Joan Manuel Tresserras, en una iimatge d’arxiu (Fotografia: Albert Salamé).

Us he llegit aquest titular a la premsa basca: “Hi haurà govern amb Junts. L’únic dubte és la CUP”. Expliqueu-m’ho, això.
—Avui he vist una entrevista a Artur Mas en què deia que si no hi havia govern d’Esquerra i Junts, ja podíem plegar. Crec que té raó. El resultat abona una aliança entre Esquerra i Junts claríssima. Això pot tenir formes diverses. La fórmula de Pere Aragonès és la de la via ampla, que és la majoria que està per l’amnistia i pel referèndum. Si ho poguéssim aglutinar en un govern… Davant, tenim la pandèmia, la crisi social, gent a la presó, a l’exili i perseguida. Hi ha tants temes, que és millor muntar un govern molt fort. I des de la lògica d’Esquerra, muntar un govern amb un soci gran, que és Junts, però amb un govern cap a l’esquerra. La CUP ajuda a ancorar-lo cap a l’esquerra.

Els comuns diuen que amb Junts, no.
—Els comuns diuen que amb Junts, no, però després són capaços de fer qualsevol cosa amb el PSC. Per justificar que el PSC és d’esquerres has de tenir força imaginació. Hi has de posar força esforç i voluntat. És la posició confortable per a ells: dir que amb Junts, no. I es diu de fer un govern d’Esquerra amb comuns, amb suport extern del PSC. A veure: crec que això no és en l’horitzó dels acords possibles. Junts serà al govern. Esquerra i Junts faran govern. I espero que amb la CUP.

Veieu possible que la CUP hi entri?
—La gent de la CUP amb qui he parlat, algunes amb influència interna, i coses que he llegit a Julià de Jòdar i David Fernández, em fan pensar que aquesta vegada la CUP entendrà que en algun moment t’has de comprometre a entrar a govern. Si desaprofites la força, els instruments i les possibilitats per a posar en pràctica la teva alternativa, la teva manera de fer, la gent pot pensar que tot plegat és per fer-se autoretrats. Hi ha molta gent dins la CUP que creu que ha arribat l’hora de comprometre’s i entrar a govern. Seria un acte d’humilitat i assumpció de la complexitat de la vida política. Espero que ho facin. I aleshores, amb la CUP al govern, veuríem quina relació es podria establir amb els comuns. Donant per descomptat que havent-hi Junts per Catalunya, els comuns tindran l’excusa per a no ser-hi, també és veritat que hi ha moltes maneres de relacionar-se amb el govern i fer d’oposició.

Si s’acaba formant un govern, quins són els objectius?
—Les institucions vénen tocades del 155, i de la sensació estesa pels mitjans de comunicació de l’altra banda que aquí hi ha una gent, els independentistes, que estan sonats per la política. I que només actuen en clau d’un tema. El monotema. I desatenen la gestió del dia a dia, les diferències econòmiques, i les urgències ambientals. Han presentat l’independentisme com un moviment sectorial, i no com una opció política global. I això no és veritat. Tenir govern ha de permetre exemplaritat en la gestió. Convèncer per mitjà dels fets.

L’independentisme ha superat el 50% dels vots. Sou dels qui fa temps que dieu que aquesta xifra s’ha de superar en unes quantes eleccions. Una vegada i prou no és suficient.
—Si no hi ha una primera vegada, no hi ha la segona. És importantíssim. Importantíssim. La victòria és indiscutible i perfectament legítima. N’hi ha que ara parlen del percentatge sobre el cens. No fotem. Són unes eleccions amb regles de joc acordades, o imposades pels mateixos que ara les volen qüestionar. L’independentisme ha sortit reforçat. Té una majoria clara.

Us veig content, però no eufòric, amb això del 50%.
—Sóc conscient que encara hi ha uns percentatges de persones amb qui jo voldria que comptéssim. Per fer la república necessitem la voluntat majoritària de la gent i allò que explica Jordi Muñoz a Principi de realitat: que la gent que no vol la independència accepti els resultats. Aquest grup ha de créixer, també. Tenir el 50% ajuda molt si se sap administrar bé.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserra
Tresserras en una imatge d’arxiu (Fotografia: Albert Salamé).

Com valoreu l’abstenció?
—Segurament teníem la raó els qui dèiem que era millor ajornar les eleccions. La participació ha estat molt baixa i això no es pot interpretar de manera simplista. És evident que no és una bona notícia. No enforteix el sistema democràtic. Els arguments a favor que vam tenir el 2017 ara serien en contra. L’abstenció s’explica, en part, per la pandèmia i, en part, per un descrèdit de la política, i anys de govern de perfil molt baix, fins que van veure amb la pandèmia que la gestió del dia a dia és molt important. Hi havia qui ho qüestionava. I no: la gestió del dia a dia és molt important. Com és important ara negociar el govern ràpidament, perquè cada dia que es demoren les decisions i els acords hi ha gent que pateix molt. Molt.

Esquerra ha superat Junts en vots.
—En el torcebraç per veure qui es fa hegemònic dins l’independentisme hi ha un desplaçament cap a Esquerra. Alguns ho atribueixen a l’expulsió del govern del PDECat, però quan una tendència política ha fet bandera de la unitat i ella mateixa es fragmenta, diu diverses coses. Crec que el que explica aquesta victòria relativa d’ERC respecte de Junts (per un nombre no gaire gran de vots) és el desplaçament de l’electorat cap a posicions d’esquerres.

Fins i tot els votants de Junts s’han mogut cap a l’esquerra.
—Sí. Incloent-hi els seus. I una altra raó del desplaçament cap a Esquerra és que l’agitació a xarxes d’aquesta mena de posicions d’independentisme i prou, de confrontació intel·ligent, de jugada màgica, això ha acabat per no tenir prou consistència per a molta gent que demana una lectura extremadament realista. Per què pràcticament la meitat del país no hi entra, en tots aquests temes? Per què l’independentisme va tenir un creixement tan ràpid, i ara que tenim gent a l’exili, gent a la presó i que l’estat ha mostrat el seu rostre més desagradable i virulent, encara tenim un percentatge molt alt de conciutadans que no són sensibles a aquestes propostes? És una qüestió que s’ha d’entomar. I crec que Esquerra ha treballat més en aquest àmbit. Tinc la sensació que, de fa anys, ERC s’ha preocupat més per mirar de fer créixer la bossa de l’independentisme, i en canvi Junts s’ha adreçat més als convençuts. I això també ha decantat una mica.

Si Pere Aragonès finalment és investit, Esquerra Republicana tornarà a tenir president després de noranta anys.
—Fet rellevant, perquè ens parla de continuïtat i d’un lligam amb els anys trenta, que hi és. Va haver-hi el tobogan dels últims anys del franquisme i els inicis de la transició amb Heribert Barrera, Hortalà, el desembarcament d’Àngel Colom, que després va muntar el PI amb Pilar Rahola. És un partit que Déu n’hi do. Però la tradició i els vincles republicans hi són. Quan als anys noranta hi desembarquen els joves –Puigcercós, Carod…–, es fa un gir molt clarament cap a posicions d’esquerra socialdemòcrata europea convencional, mantenint un cert pòsit llibertari, amb la fermesa en el posicionament independentisme, que enllaça amb el discurs de Junqueras d’ara. Modestament, vam apostar per fer un catalanisme inclusiu: no importa d’on ve la gent, sinó on va, ni la llengua que parlen a casa. La Catalunya impura serveix més que la pura. L’independentisme tranquil, que deia Ramon Barnils. Tota una colla de coses que van actualitzar el discurs i que han quedat molt incorporats.

El rival dels independentistes pot ser violent. Quina estratègia ha de fer servir l’independentisme els anys vinents?
—És molt difícil. Perquè no hi ha una teoria que et porti a la victòria segura. Quan constates que hi ha una gent intransigent que té una màquina poderosíssima, que és l’estat, que monopolitza la violència, i que estan disposats a fer-la servir, això impressiona molt. I en patim les conseqüències. Amb això, no hi ha una resposta perfecta i adequada, però sí que sabem que amb violència contra violència, hi tenim molt poc a fer. També veiem quines coses els incomoden més: la nostra força electoral, la capacitat de mobilització, la projecció internacional de la nostra causa, però també de la seva repressió, i l’escassa qualitat democràtica. La reputació internacional de Barcelona. Aquestes coses els poden perjudicar. I expliquen les coses que fan. Per exemple, buiden Espanya per fer el gran Madrid, en part, com a resposta arran de la reputació internacional de Barcelona. Això ens marca alguns dels terrenys on hem d’apuntar. Sabent que no es poden separar els mitjans dels objectius que vols aconseguir. Els mitjans que facis servir prefiguren els objectius. L’objectiu és una gran victòria democràtica. I els procediments han de ser democràtics. Per això parlem d’acumular força i energia que es pugui mostrar amb una gran majoria. I això que volem fer és molt complicat. Del 2017, n’hem d’extreure orgull, energia i lliçons. Per exemple, que l’estat és molt poderós, però no és imbatible. I també té ferides, mals moments, esquerdes i contradiccions. No cal renegar de l’estratègia pacífica, democràtica, per a la vegada aprofitar les contradiccions de l’altra part per fer passos endavant i guanyar posicions.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserra
Tresserras en una imatge d’arxiu (Fotografia: Albert Salamé).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.