Els tres llocs especials de València per a Núria Cadenes

La ciutat de València en estiu és un escenari configurat majoritàriament per turistes, però a primera hora encara es respira certa pau. Ens trobem al centre Octubre amb l’escriptora –columnista d’aquest diari– i activista Núria Cadenes. Barcelonina de naixement, va aterrar a València a final de la dècada dels noranta. Va venir perquè es va enamorar d’un valencià –tots dos de Maulets–, va trobar faena a la revista el Temps i hi va romandre. “És una obvietat, i fa ràbia haver-ho de dir, però encara ho he de dir a vegades quan vaig al Principat, que s’hi està molt bé, és país. No em farien la mateixa pregunta si me n’hagués anat a viure a Vic”, diu. La seua vida ja és ací, tot i que fa uns quants anys que es van traslladar a Torrent (Horta Sud). Avui, Cadenes ens redescobreix tres espais de València que, d’una manera o d’una altra, són especials per a ella.

La Fan Set, un somni

Com era d’esperar, un dels llocs especials de la ciutat per a Cadenes és la llibreria Fan Set, hereva de la històrica Tres i Quatre, de la qual ella i Eva Gisbert van agafar el relleu. “És resistència, però és acció. És aquesta barreja. Resistir i fer, que és la manera d’avançar. És un exemple de crear un espai irradiador de cultura catalana al centre de València. Quan ens van oferir la possibilitat d’agafar la Tres i Quatre i intentar reviscolar-la, va ser com un somni”, explica.

De fet, tal com marca el seu esperit, la Fan Set és molt més que una llibreria, és un símbol i un punt de trobada entre escriptors i lectors –literalment; ha passat que un lector compre un llibre i haja conegut l’autor perquè se l’haja trobat allà en aquell moment. “En aquesta ciutat, per poc que li ofereixes la possibilitat, hi passen coses. No és una ciutat morta, no és una ciutat inventada, aplanada i acastellanada. No, de vegades te l’intenten vendre així, però no ho han fet, i no podran fer-ho”, diu. La Fan Set, ubicada dins el centre Octubre, lloc de referència cultural, és la mostra lògica que els llibres i el català són ben vius a la ciutat, car prioritzen els títols en llengua pròpia. Núria Cadenes recorda, a més, que quan es va obrir el centre tenien un guarda de seguretat a l’entrada per por de les possibles represàlies de l’extrema dreta, que ja havia atacat l’anterior Tres i Quatre. Avui dia, no cal més que la persona de recepció.

Cal destacar, també, que la llibreria conserva un mural original de l’edifici històric, que antigament acollia uns grans magatzems. Hi ha les valencianes amb els vestits tradicionals, els comerciants de teles, les taronges, la vela llatina… A sobre, però sense tocar-lo, l’artista Xavier Mariscal va fer una intervenció i va col·locar uns edificis metàl·lics, que simbolitzen l’amenaça a l’horta per l’avanç del ciment de la ciutat. I això conviu amb algunes de les cares més reconegudes de la nostra literatura, com ara les de Joan Fuster, Maria Mercè Marçal i Salvador Espriu, que llueixen a sobre dels prestatges plens de llibres. Ara, Cadenes ja no hi treballa, però la tasca de la llibreria continua endavant gràcies a Eva Gisbert i Josep Alapont. De fet, és l’últim dia que obre abans de les vacances, i totes dues acabem comprant alguns llibres. Perquè és inevitable.

El Cabanyal-Canyamelar, un barri que lluità i guanyà

Quan va arribar a València, primer van viure a Russafa, i després es van mudar al Cabanyal-Canyamelar, un barri tradicionalment de pescadors, que encara se sent poble. “És un barri on et sents persona. Al cap de tres dies ja et reconeixen com a veïna i et diuen ‘bon dia’, ja formes part del conjunt.” Hi van viure tota una dècada. En aquell moment, Rita Barberà governava la ciutat i es va capficar amb la idea d’obrir la ciutat a la mar. I per fer-ho possible, pretenien perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez i trinxar el barri, que es caracteritza pels carrers de cases baixes abraçant la mar i un modernisme eclèctic i popular.

Quan s’hi van instal·lar, Cadenes es va implicar en la lluita veïnal per defensar el barri. Explica que l’ajuntament mateix assetjar institucionalment els veïns per tractar d’expulsar-los, i que el veïnat va resistir. “És un exemple de la força de la lluita de la gent organitzada, de la gent del país”, diu. Van fer vagues de fam i iniciatives com ara el Cabanyal Portes Obertes, en què les cases amenaçades de destrucció es convertien en un espai d’exposició. Recorda especialment un any en què hi havia la casa de la tia Lola, amb el seu mobiliari tradicional i les estovalles de ganxet. Allí s’hi va instal·lar una sèrie del Josep Renau més combatiu i comunista. “I la tia Lola t’ho ensenyava tota orgullosa.” De fet, aquesta dona va faltar sense saber què passaria al seu barri. “El mal que van fer i la gent que es va morir, sobretot dones grans, abans de veure que havien guanyat… Això també és un dolor que genera aquesta violència institucional que va practicar l’ajuntament. Finalment, van guanyar, però pel camí hi va haver molt de dolor”, diu.

Tot amb tot, aquella lluita va servir perquè la gent del barri es valoràs. Cadenes recorda una filmació d’una visita de Rita Barberà al mercat del Cabanyal, on es veu com una peixatera es va negar a saludar-la. Quan la batllessa li va allargar la mà, ella es va plegar de braços i va fer un gest de negació amb el cap. “No va cridar, no li va dir ‘surt d’aquí, mala pècora’, res. Però aquell gest va escenificar el sentiment de tota una comunitat”, diu. Aquella batalla la van guanyar, però ara han de fer front a una altra amenaça: la gentrificació.

El portal de la Valldigna, una petjada del passat

Passejar pels carrers del barri del Carme és deixar-se perdre. És el primer lloc que Núria Cadenes va conèixer quan venia a València a les manifestacions i actes polítics, i confessa que no ha aconseguit orientar-s’hi mai. “Semblo una guiri. Fa moltíssims anys que visc aquí i he d’anar amb el Google Maps perquè tan bon punt em despisto ja vaig fent voltes pel mateix lloc”, diu rient. Entre aquests carrers estrets del centre antic hi ha el portal de la Valldigna, del 1400, un racó que fascina la nostra entrevistada. “De vegades passem pels llocs i no mirem. Passes i no t’hi fixes perquè no és un gran monument, però la història que es condensa en aquest trosset, és abassegadora”, assenyala.

Aquest petit portal, ara sense porta, separava, o comunicava, la part de la moreria de la part cristiana de la ciutat. “D’entrada, ja ens parla que per aquí hi ha passat molta gent.” Allà hi havia la casa de l’abat del monestir de la Valldigna, d’ací el nom. Una cosa que també agrada molt a Cadenes del País Valencià: la qüestió dels noms, que sempre tenen alguna llegenda darrere. En aquest cas, el rei Jaume II va arribar al territori de la Valldigna, quan encara no es deia així, i va dir allò de “aquesta és una vall digna per a un vostre monestir”.

A més, just al costat d’aquest portal hi havia la impremta on es va imprimir el primer llibre literari en català, Trobes en llaor de nostra dona Santa Maria, que també va ser el primer llibre imprès de la península ibèrica. Era un recull d’un certamen de poemes. “València era una ciutat de llibres. És una ciutat molt bibliòfila, de sempre. I és bonic que fos aquí. Quan diuen que València no te l’acabes, és que no te l’acabes.”