Més transferències incertes i tres negocis fallits que desfilen al judici del cas Pujol

Els protagonistes d’aquesta setmana al judici del cas Pujol són, de moment, tot un seguit de testimonis que tenien comptes a Andorra i que suposadament van ser emissors o receptors de transferències milionàries relacionades amb un compte de Jordi Pujol Ferrusola, fill gran del president, i de la seva ex-dona, Mercè Gironès. De dilluns ençà, han anat declarant un a un i han assegurat al tribunal que no sabien res d’aquests moviments de diners, que mai no els en va parlar ningú, ni tan sols el mateix banc, i, la majoria, que ni tan sols coneixien Pujol o Gironès. Segons el jutge instructor, la majoria d’aquests moviments no tenen una base econòmica real, sinó que podrien ser una manera d’amagar l’origen fraudulent dels diners.

Després de tres sessions, avui els interrogatoris sobre aquestes transferències han originat una topada entre l’advocat de Pujol Ferrusola, Cristóbal Martell, i el fiscal Fernando Bermejo. Martell s’ha queixat al president del tribunal que la fórmula de Bermejo a l’hora de preguntar als testimonis –“Vostè va rebre…”– era indeguda, perquè considerava que no hi havia prou proves documentals que permetessin d’afirmar la veracitat de les transferències.

A banda tots els testimonis afectats per la trama d’aquestes transferències misterioses, avui també han declarat tres empresaris que han respost per uns negocis que la fiscalia considera sospitosos: tots tres han ofert explicacions, si més no parcials, per a justificar-los. El primer ha estat Josep Maria Montserrat, soci habitual de Pujol Ferrusola. L’últim projecte en què van col·laborar, segons que ha explicat, consistia en la comercialització d’uns aparells que permetien als motors de combustió de reduir dràsticament les emissions de CO₂ i de diòxid de nitrogen. El jutge instructor considerava sospitosos els beneficis que va originar aquell negoci per a Pujol Ferrusola. Montserrat ha assegurat que el primogènit hi feia de comercial i ha negat que ningú de la família Pujol hagués intervingut perquè el projecte rebés finançament públic. De fet, ha dit que l’Institut Català de Finances els el va denegar i tot.

La declaració més tensa ha estat la de l’empresari Carles Tusquets, president del Banco Mediolanum –abans Fibanc– i ex-president interí del Barça, que s’ha encarat amb el fiscal perquè considerava que la seva relació amb el cas era un error d’interpretació. Bermejo volia escatir per què, segons que li semblava, Tusquets i Pujol Ferrusola havien fet inversions a Suïssa amb un compte conjunt. Tusquets ho ha negat rotundament i ha explicat que, en un fons d’inversió, cadascú hi inverteix amb el seu propi compte, encara que es comparteixi una mateixa cartera. I ha dit que tan sols va recomanar una inversió a Pujol Ferrusola perquè feia molts anys que el coneixia. “És un gran error de la tesi de la policia, que no sap com funcionen els fons d’inversió”, ha lamentat.

Tusquets també ha hagut de declarar sobre una altra operació que l’escrit del jutge instructor va posar sota la lupa. La societat mercantil Life Marina Ibiza, de la qual Pujol Ferrusola tenia participacions, va invertir en una operació immobiliària al port d’Eivissa que, segons Tusquets, “va acabar malament” perquè l’edifici en qüestió tenia dèficits importants. La tesi del jutge instructor recull que el primogènit va cobrar gairebé mig milió d’euros per tasques de cerca d’inversors, entre més. Tusquets ha dit que no coneixia de res la societat IMISA, per mitjà de la qual Pujol Ferrusola hauria cobrat en tota aquella operació.

L’altre empresari que ha declarat ha estat Joan Albert Arqués, director general de l’empresa Benito Arnó i que també ha estat investigat en el cas del 3%, però que en aquest judici compareixia com a testimoni. Arqués ha qualificat la col·laboració de les seves empreses amb Hispart, que la fiscalia considera estranya, de purament comercial. I també ha explicat que coneixia Pujol Ferrusola perquè el fill del president li va proposar que, si l’empresa d’Arqués rebia cap adjudicació de l’Ajuntament de Madrid, ell els podria gestionar la contractació de personal. Aquella cooperació no va reeixir perquè no van guanyar cap concurs públic.