Les cites frustrades d’enamorats al fons d’una pedrera de pòrfir –la gehenna i la giga dement de navilis en flames, una nit de boira, a la mar del Nord, les gegantines bardisses d’abriülls i les altes corones de cementiri d’una fàbrica bombardejada– només podrien donar una idea minsa d’aquell buit enllustrat amb cremades, d’aquell cavalcar el corrent i d’aquella deriva de derelictes com les aigües inflades de l’Amazones en què el meu esperit no havia cessat de surar després de la partença, entre enigmàtics monosíl·labs, de la que ja no sabria designar sinó amb els noms de glaceres inaccessibles o d’alguns d’aquells esplèndids rius mongols de canyes canores, de tigres blancs i odorants, de tendresa d’inútils oasis al bell mig de codolars abrusats de les estepes, aquells rius que discorren tan lentament davant el cant d’un ocell perdut al cim d’una canya, com posat després d’una retirada del diluvi sobre un paisatge escombrat dels últims vestigis humans: Nonni, Kerulen, Selengà. Nonni és el nom que li dono en les seves consolacions dolces, els seus grans instants de tendresa com sota vels de convent, és la suavitat de còdol de les seves mans eixutes, la seva delicada suor d’infant, tènue com una rosada, després de l’abraçada matinal, és la germaneta humil de les nits innocents com assutzenes, la nena d’ulls tranquils, dels coixins blancs com un matí fresc de setembre – Kerulen són les borrasques roges dels seus músculs sucumbint a la febre, és la seva boca retorçada amb la fragorosa torsió escultural de les biguetes de ferro després de l’incendi, les grans ones verdes on suren les seves cames oratjoses entre els músculs frescos de la mar quan m’enfonso amb ella com una taula a través dels estrats translúcids i aquest gros rebombori de campanes sacsejades que ens acompanya fins al llit de les profunditats –Selengà és quan la seva roba flota com un vol de gavines assolellat al bell mig dels carrers buits del matí, és al si de veles aletejants, ocel·lades amb els seus ulls com la rotllana d’un ocell de cua, són els seus ulls líquids que neden al seu voltant com una dansa d’estels – és quan ella davalla en els meus somnis per les tranquil·les xemeneies de desembre, s’asseu vora el meu llit i agafa tímidament la meva mà entre els seus dits menuts per al passatge delicat a través dels paisatges solemnes de la nit, i els seus ulls transparents a tots els cometes oberts damunt els meus ulls fins al matí.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.