El PSC ha aprofitat la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, per projectar Barcelona com la capital de l’edició en llengua espanyola. El president Salvador Illa, el batlle Jaume Collboni i el regidor de Cultura de la ciutat, Xavier Marcé, han repetit amb insistència variacions d’aquest sintagma. “Estem orgullosos de ser la capital de les grans editorials en llengua espanyola”, va remarcar el segon. No es tracta d’una constatació de les xifres, que hi són, inflades per l’assentament dels grans grups comercials que a poc a poc van absorbint el mercat. No: és un plantejament amb una forta càrrega política, amb rang de justificació, i que desemmascara, de fet, el projecte de fons dels socialistes. Reivindicar una capitalitat espanyola de Barcelona en l’àmbit cultural és una manera de rebaixar el pes de la capitalitat política a Catalunya. 

Les paraules triades no són innòcues. “Barcelona sempre ha tingut una forta vocació de pont amb Iberoamèrica”, diu Collboni. Com el pes emocional de l’orgull o la força simbòlica de la capitalitat, l’ús d’un terme com “vocació”, en aquest cas, denota una interpretació molt concreta sobre quin lloc ha d’ocupar Barcelona al món. Per això ell mateix va dir aquest estiu que governava una ciutat “hispanoamericana”. És una qüestió d’esquema mental. Els costa de dir que Barcelona és una ciutat espanyola perquè saben que és catalana i que els feixistes la van sotmetre el gener del 1939 amb la consigna explícita d’espanyolitzar-la. La suposada vocació hispanoamericana els serveix per a legitimar, per paraula interposada, la mena d’espanyolitat pretesament neutral que, en el fons, atribueixen a la ciutat. Si la vocació travessa l’Atlàntic, va més enllà de l’estat. Així, un debat que els incomoda deixa de ser nacional i la seva posició política esdevé, feliçment, una descripció sociològica. 

Però la realitat és tossuda, i el relat espanyol sempre topa amb un angle de la història que no pot explicar sense fer evident el conflicte nacional. L’exili dels escriptors catalans a Mèxic, fonamental per a entendre la literatura catalana del segle XX, fa, aquí, aquesta funció: és un recordatori de la persecució de la llengua, de l’opressió que, a banda i banda, fonamenta aquest pont que tan blancament defensen. Fóra deshonest de dir que no s’ha parlat de l’exili, a la fira, però cada detall fa la sensació que, si els representants socialistes ho han fet, no ha estat per una primera convicció de centralitat, sinó perquè és inevitable. No és un prejudici: el regidor Marcé se’n va oblidar, curiosament, quan va comparèixer a Mèxic per explicar la programació i es va referir tan sols al boom d’escriptors llatinoamericans a Barcelona, i encara deia que no tenia por “de cap pregunta inquietant”.

En el cas de Collboni, cada reivindicació de l’exili literari desemboca en una reivindicació del bilingüisme. El primer dia, per exemple, va agrair que Mèxic “va salvar-nos els mots”, però en el mateix discurs tingué la gallardia de dir, sobre els barcelonins: “Volem, cito, ‘ser el cor viu d’una llengua de centenars de milions de persones’, com va escriure l’editor mexicà Ricardo Cayuela, i per això hem de reforçar els llaços que ens uneixen, amb una llengua que ens enforteix i una cultura que ens permet de mirar al passat amb honestedat i al futur amb esperança.” És un retrat perfecte de l’escala de valors: Collboni es referia, és clar, al castellà i a la cultura espanyola, cosa que desposseeix de cap densitat els versos de Salvador Espriu i els rebaixa a simple carrincloneria postissa. Amb un 25% de català habitual a Barcelona, aquest aiguabarreig només pot fer-se per frivolitat o per malícia.

L’exili literari no és una anècdota ni la mera conseqüència d’una guerra dura i magra. És inexacte i, a més a més, inútil arxivar-lo com una nota de color o un fragment de nostàlgia. L’exili és un element estructural de la literatura catalana: la guerra va tallar en sec una literatura viva i moderna, i l’exili, en gran mesura, la va haver de recompondre. El batec de la Barcelona de les novel·les de Mercè Rodoreda no s’entén sense la distància física de l’autora; la innovació estilística de Pere Calders o de Tísner difícilment s’explica sense la reacció química de l’exili; Vicenç Riera Llorca escriu la primera novel·la conductista en català a la República Dominicana, Tots tres surten per l’Ozama, i Josep Carner hi publica Nabí, un poema essencial, com l’altre dia va explicar magistralment Raül Garrigasait. No és una llista de noms: és que bona part dels temes, de les aportacions estilístiques, de les veus amb què encara dialoga avui la literatura catalana més nova són fruit de l’exili. 

Hi va haver una interrupció violenta de la tradició i encara no ens n’hem recuperat. El problema no és què expliquem als mexicans ni què ens explicaran els mexicans a nosaltres amb una beca de vuitanta mil euros, sinó què sabem nosaltres, què saben els estudiants del país i amb qui parlen. I la beca de Collboni és tot just un altre símptoma de l’astronòmica indiferència amb què la classe dirigent del país resta, encara, indiferent als efectes que la dictadura va tenir sobre la transmissió cultural de la tradició. “És una paradoxa que la capital de les grans editorials en llengua espanyola sigui en una ciutat que té una llengua pròpia que és el català”, deia Collboni. Doncs no, no és una paradoxa: és un fet polític, com ho és que Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez escrivissin en castellà, també, i no pas en les llengües indígenes del Perú i de Colòmbia, però tristament el marc del batlle no serveix per a entendre ni una cosa ni una altra, perquè de totes dues li interessa tan sols el sentimentalisme.  

Tot plegat només dóna lloc a la trivialitat i no permet parlar de res seriosament. Potser on es veu més clarament què produeix aquesta visió petita i escapçada de Barcelona és la intervenció d’Eduardo Mendoza a la sessió inaugural de la fira, on parlà del 1714 i del franquisme sense ni tan sols esmentar l’efecte que tingueren contra el català, i encara digué que Barcelona, durant la segona meitat de la dictadura, va ser com la tieta soltera de la família, mig descurada per l’avi dictador, “de manera que cadascú hi feia el que volia i parlava del que volia”. Com ho pot fer, això, un escriptor, en una fira anomenada del llibre? Com no s’hi pot veure, aquí, una profunda decisió política?

El problema no és que Barcelona i Catalunya es mereixin una moixaina de desgreuge o d’empatia; no hi ha cap virtut política en el victimisme. El problema és el resultat d’aquest relat socialista de vainilla, que identifica els conflictes com un element tangencial de la política i de la cultura, i que els empeny als marges perquè no molestin gaire. El problema és la mena de política i la mena de cultura que produeix aquest afany d’entronitzar la pacificació com el valor suprem. El problema és que Illa, Collboni o Marcé entenguin la cultura catalana com una addenda, potser com un tresor que s’ha de promoure o de reivindicar o en la qual s’ha d’invertir, però no com la saba que ha d’estructurar, també, la política.