Tradició i material de rebuig

Diuen que és polifònica, la nova novel·la de Toni Sala, perquè està explicada per mitjà de tres veus, les d’en Tomàs, en Vadó i l’Olga; comença en primera persona, amb en Tomàs, però quan entren en escena en Vadó o l’Olga ho fan a través d’un narrador que parla des d’ells però no els dóna veu, i així dóna un paper major a en Tomàs, que és qui ho origina tot amb l’accident de cotxe que pateix només arrencar la novel·la. Per mi és també una novel·la de lloc, d’aquests llocs que ens retrata Sala com si tingués una lent d’augment, un bisturí i poders sobrenaturals a la mirada, per detectar-hi tot el que hi ha rere la mentida que ens expliquem, rere la vida que ens expliquem. I rere els tres personatges i el lloc hi ha la Catalunya postprocés, la més present, la més actual, la que més motiva (i alhora desmotiva?) l’autor a escriure. 

Per escriure sobre el present, Sala sosté que no t’has de documentar, i d’acord que potser no has de consultar fonts però la documentació hi és, i cal ser un bon observador i un bon analista per després, sabent escriure, explicar-lo, aquest present. Sala té tot això molt per la mà, i ho té perquè són uns quants els anys que fa que escriu, i perquè en són també uns quants els que fa que llegeix i que llegeix el que van escriure els nostres clàssics sobre els seus respectius presents. Escenaris s’ha de llegir també des d’aquí, i no solament com la “tercera part” de la trilogia després d’Els nois (2014) i Persecució (2019). 

Llegim Escenaris després de les seves notes sobre literatura, Tradició i creació (2024), i hi podem veure tot el que Sala veu, llegeix, detecta i destaca dels nostres clàssics: llegir Sala, si s’ha llegit Martorell, Verdaguer, Guimerà, Carner, Pla, Rodoreda, Calders, és veure com ell hi té una relació conscient i constant, amb la tradició. I alhora cal dir que la novel·la es pot llegir sense haver llegit cap d’aquests autors, i tampoc cap dels dos altres llibres de la trilogia, perquè Sala en diu trilogia per donar a entendre que són tres novel·les escrites des d’un to i un lloc i que amb Escenaris tanca aquest cicle d’escriptura, però és una trilogia pel que fa a l’estil, no la trama, que és independent en cada llibre tot i que hi hagi un tema comú que plani i domini totes tres històries, que és la mort, no cal que us ho digui. Sala parlant de Martorell i el seu Tirant ja ens ho deia: “A la frontera de la mort queden les paraules”, i aquest caràcter físic del llenguatge es fa palès en aquesta nova novel·la potser d’una manera més evident que en les anteriors. 

“La tradició no te la trobes, te la vas trobant”, escrivia Sala a les seves notes. “Te la trobes feta però et passes la vida mirant-la d’entendre, i aquesta comprensió va canviant amb tu mateix.” Ell parla de la tradició però pel cas que ens ocupa, per la seva última novel·la, crec que també podem canviar la tradició per la realitat i la frase pren un altre sentit, d’acord, però en fa, de sentit. Sala dibuixa tres personatges amb una precisió que a estones pots tenir la temptació de considerar-la malaltissa, perquè el retrat d’en Tomàs, en Vadó i l’Olga acaba sent tan matisat, tan detallat, tan ple de les contradiccions i els dubtes que fan que una persona sigui qui és i un personatge sigui versemblant que hi ha moments que el lector necessita aturar la lectura i demanar-li que calli, i Sala sap perfectament quan passa això i llavors fa callar el personatge i torna a la veu o a la mirada d’algun dels altres dos. 

Escenaris no són tres veus explicant una història, que això ja s’ha vist, són tres veus que trenen tres històries que tenen punts de connexió, perquè parteixen dels mateixos fets, però que tenen tres lectures i tres interpretacions, una per personatge, i aquí he de citar un altre cop les notes de Sala quan parla de Guimerà i de Dostoievski: “Els escriptors d’aquesta talla saben convertir en virtut el que d’entrada serien defectes, treballen amb material de rebuig.” Fa de mal dir però els tres personatges són fets de retalls de rebuig: Sala escull i dibuixa tres personatges que no direm que són dels marges però que es podria dir que són tres perdedors si ens els mirem des de la mirada actual que preval arreu, la que comprova si has rendit, si has assolit les fites que havies projectat, si des de fora se’t veu complet i triomfador, amb tots els accessoris per ser algú a qui admirar o envejar –prou, ja s’entén i no cal que continuï encadenant tòpics. Tenim un actor, una infermera i un encarregat de magatzem, i cap dels tres és el que esperava ser ni és tampoc el que sembla que és, i en aquest terreny entre el que s’espera i el que es veu es mou Sala per fer tot un catàleg de pensaments i sentiments per a cadascun d’ells. “L’escriptor necessita molts éssers per a un sol sentiment”, va dir un que es deia Marcel Proust.

Però abans deia que Escenaris és una novel·la de lloc, d’un lloc –si no per què es diu així, no?–, i la Colònia Simon, de Puigcerdà, és un lloc tant de Toni Sala. En Vadó i l’Olga hi viuen, i són veïns, viuen un damunt de l’altre, i potser el 2023 van veure com els de Futur per Puigcerdà hi iniciaven la campanya electoral i posaven la mel als llavis a la gent d’aquest barri oblidat de la capital de la Cerdanya. La Colònia Simon va ser una colònia tèxtil, fundada primer per Miquel Salvadó i Llorens, que també va promoure la construcció de la carretera de la collada de Toses i fou un dels impulsors, és clar, de la Cerdanya com a lloc de retir i descans. A l’inici era la Colònia Salvadó, doncs, i el 1921 l’hereta Josep Simon i Salvadó, la remodela i passa a ser la Colònia Simon. 

I avui, com està la Colònia Simon? Doncs fa anys que és un barri abandonat, deteriorat, oblidat, que pateix una desatenció crònica. L’antiga presó de la ciutat és allà i durant quatre anys va estar ocupada i ara torna a ser un edifici abandonat, l’antic safareig de la colònia es veu que està inclòs dins del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, però els que hi viuen senten que no existeixen si no és que els han de demanar el vot –diuen “aquí no vénen, els turistes” i això vol dir un munt de coses. 

És en aquest lloc abandonat per les institucions que Sala situa bona part de la història, de les històries, d’Escenaris, amb tota la càrrega que això afegeix a la novel·la. I el títol penso que ens avisa d’aquest pes que té el lloc en una novel·la que és més que una polifonia. El lloc fins i tot pot ser que hi tingui més pes del que Sala preveia, perquè, tornant als nostres clàssics, sembla que el cunyat del primer amo de la colònia, d’en Miquel Salvadó, era escriptor, i allà a la colònia, convidat a la torre de l’amo, hi va passar com a mínim cinc estius escrivint la novel·la que va suposar un canvi respecte a la seva obra anterior, parlo de Narcís Oller i Pilar Prim (1906) –Sala empaitat per la seva tradició sense saber-ho!