Dècades després del cas Armstrong, el fantasma del dopatge mecànic plana sobre el Tour de França

The Washington Post · Kevin Sieff

Mur, França. Tan bon punt els millors ciclistes del món van haver pujat l’última costa de la setena etapa del Tour de França, passant per davant d’una multitud que els animava a la línia de meta, un grup de tècnics abillats amb polos negres se n’atansà sobre les bicicletes.

Amb un gest ràpid, els tècnics lligaren polseres vermelles als quadres de carboni dels vehicles. La seva feina consistia a dur a terme una prova poc comuna en un dels esports més afectats pels escàndols de dopatge: inspeccionar les bicicletes a la recerca de petits motors interns.

Vuit bicicletes van ser traslladades a un envelat negre situat a pocs metres del podi, amb la cinta del manillar encara humida per la suor dels ciclistes. Una d’elles pertanyia al guanyador de l’etapa, Tadej Pogačar. Les altres bicicletes pertanyien a ciclistes que els tècnics havien identificat per avançat, fos per sospites prèvies, fos perquè els esportistes que les conduïen havien protagonitzat actuacions fora de sèrie a la competició.

Vint anys després d’un dels escàndols de dopatge més greus de la història de l’esport modern que va sacsejar el ciclisme professional, l’esport s’enfronta al doble envit de mantenir l’honestedat del Tour i, alhora, de convèncer un públic escèptic de la legitimitat competitiva de la cursa ciclista més famosa del món. És per això que Nicholas Raudenski, antic analista del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, seia aquell dia al costat de la línia de meta mentre els tècnics antidopatge duien les bicicletes a una màquina de raigs X.

Raudenski fou contractat l’any passat per encapçalar la unitat de la federació ciclista mundial contra el frau tecnològic, una forma de frau competitiu anomenada col·loquialment “dopatge mecànic”. Raudenski tan sols té constància d’un cas en què un ciclista professional hagi estat sorprès competint amb un motor ocult: un corredor belga al campionat mundial de ciclocròs sub-23 del 2016. Però la tecnologia ha millorat dràsticament d’aleshores ençà: si els responsables de la competició no es mantenien a l’aguait, explica, els corredors propulsats per petits motors podrien arribar també al Tour.

Les proves també han estat una manera amb què la federació ciclista –més coneguda pel nom en francès, Union Cycliste Internationale (UCI)– ha provat de projectar una imatge de rigor competitiu als afeccionats d’arreu del món, molts dels quals diuen estar com més va més convençuts que el ciclisme professional torna a fer els ulls grossos amb els tramposos.

“La gent que veu el Tour a casa o és ací amb nosaltres, suportant la calor, necessita tenir la certesa que allò que veu és legítim, que és creïble”, diu Raudenski. “Sense controls, això es converteix en un circ […] en una cursa a motor.”

Alguns afeccionats s’han mostrat escèptics amb el rendiment de Tadej Pogačar, el ciclista eslovè que, a tan sols 26 anys, competeix per la quarta victòria al Tour de França. Segons alguns indicadors, Pogačar és un ciclista més potent que el mateix Lance Armstrong en el seu pic de rendiment; és a dir, quan es dopava. Armstrong, que ara presenta un pòdcast de gran popularitat, ha qualificat Pogačar com el millor ciclista de tots els temps –cosa que difícilment haurà ajudat a dissipar les sospites sobre l’eslovè–, i ha assegurat que s’alegra que mai no hagin hagut de competir cara a cara.

Pogačar ha negat repetidament les acusacions de dopatge mecànic (i convencional), tot titllant l’esport del ciclisme de “víctima del seu passat”. “No hi havia confiança, i la feina de recuperar aquesta confiança ha recaigut en nosaltres, els ciclistes. Però no hi ha res que puguem fer”, declarà en una conferència de premsa l’any passat.

En un altre esport, l’aparició d’un talent generacional com l’eslovè podria provocar una onada d’admiració i d’interès per les competicions d’alt nivell, tal com passà amb Usain Bolt i Michael Phelps en les seves respectives disciplines. Però l’espectre dels escàndols de dopatge de final dels anys noranta i començament dels 2000, en què es descobrí de manera retroactiva que Armstrong i més ciclistes d’elit havien pres substàncies per millorar el rendiment, continua perseguint el ciclisme.

“Quan algú és tan bo, tan superior a tota la resta, no és estrany que la gent es faci les mateixes preguntes que es feia ara fa una generació”, afirma Brian Cookson, ex-president de la federació mundial de ciclisme.

La manera en què el ciclisme administra les proves antidopatge als atletes també ha canviat d’aleshores ençà. El ciclisme gasta ara molts més diners en programes antidopatge que qualsevol altre esport, i les proves s’han tornat més acurades. En temporada baixa, els atletes comuniquen cada dia on són a les autoritats per poder sotmetre’s a controls antidopatge sorpresa. El “dopatge sanguini” que emprava Armstrong, difícil de detectar a començament de la dècada dels 2000, ara es detecta amb facilitat.

“Hi ha hagut un canvi clar en la manera d’abordar el dopatge en l’esport”, afirma Olivier Banuls, responsable de controls de l’Agència Internacional de Control, que gestiona el programa antidopatge per al ciclisme professional.

Aquesta última dècada, relativament pocs ciclistes professionals coneguts han tingut resultats positius en controls antidopatge, un fet que, segons que explica Banuls, evidencia l’efectivitat del règim de controls i un canvi cultural més ampli en el món del ciclisme. Tanmateix, hi ha afeccionats a l’esport que treuen la conclusió contrària d’aquesta escassetat de resultats positius: que els ciclistes, probablement, continuen fent trampa, però que han esdevingut molt més bons a l’hora d’evitar ser enxampats.

Ha estat en aquest ambient enrarit, amb les sospites sobre possibles casos de dopatge convencional com a remor de fons, que han sorgit els rumors sobre l’ús de motors petits, unes sospites prou tangibles perquè la fiscalia francesa es fes càrrec del cas. Els responsables del ciclisme van veure una altra amenaça existencial per a l’esport, més corrosiva i tot que l’ús de drogues.

A mesura que les bicicletes elèctriques –amb motors capaços de proporcionar fins a un miler de watts de potència– s’han anat popularitzant entre els ciclistes recreatius, els afeccionats han començat a fabricar bicicletes de carretera motoritzades com més va més lleugeres i discretes. Alguns d’aquests motors, que generalment s’amaguen a la part anterior de la bicicleta, poden arribar a 50 watts de potència, prou per a alterar el resultat d’una cursa.

No hi ha proves que els ciclistes professionals hagin utilitzat mai aquests sistemes (la fiscalia francesa, de fet, acabà arxivant el cas), però amb els rumors n’hi ha hagut prou perquè l’escepticisme s’estengui entre els afeccionats. El 2021, el diari suís Le Temps informà que tres ciclistes havien afirmat sentir “sorolls estranys” procedents de les rodes posteriors dels seus competidors al Tour de França. Un enginyer hongarès declarà que, l’any 1998, li havien encarregat de fabricar bicicletes amb motors ocults per a ús professional. Cap ciclista no ha estat vinculat formalment amb aquestes acusacions.

La unitat de Raudenski treballa per trobar qualsevol escletxa que pugui fer que els ciclistes evitin de ser detectats per les autoritats antidopatge. Al Tour de França, una volta acabada l’etapa, les bicicletes es duen directament als tècnics antidopatge: fins fa poc, es retornaven en primera instància als mecànics de l’equip dels corredors. Les bicicletes en qüestió es pesen i, tot seguit, s’escanegen amb una màquina portàtil de raigs X; també es proven amb un magnetòmetre. En alguns casos, les bicicletes poden arribar a desmuntar-se gairebé del tot.

L’any passat, l’UCI anuncià que oferiria recompenses metàl·liques a tots aquells que aconseguissin informació sobre possibles casos de dopatge mecànic. Raudenski no revela quina informació han proporcionat aquestes fonts, però assegura que hi ha gent que es posa en contacte amb ells constantment.

Després de deixar el govern dels Estats Units, Raudenski treballà com a investigador intern de la FIFA, on investigà casos de corrupció esportiva relacionats amb les apostes. És conscient que la seva feina consisteix tant a enxampar possibles tramposos com a transmetre als afeccionats del ciclisme el missatge que l’esport ha recuperat la integritat.

El dia abans de l’arribada a Mur, la unitat de Raudenski inspeccionà una bicicleta que pertanyia a l’equip Tudor Pro. Sebastian Deckert, l’entrenador de l’equip, diu que a ell també el frustra l’atmosfera de desconfiança que encara impregna el món del ciclisme. Assegura que ni tan sols entén el mecanisme pel qual s’insereix un motor en el quadre d’una bicicleta, però que li sembla bé que els tècnics comprovin les bicicletes dels corredors per detectar possibles casos de dopatge mecànic.

“S’ha de fer tot allò que estigui a les nostres mans per evitar trampes”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb