El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Aquests darrers mesos hem vist la pitjor cara de Junts pel Sí, de la CUP i de la premsa. A veure avui com va. De Junts pel Sí, me n’ha impressionat l’egoisme, el seu tancament en banda, la manca de sentit d’estat, de visió de la jugada i de cap fred. Això ha estat: ‘O ho fem a la meva manera, o res.’ Digne d’estudi. De veritat que encara no veuen que un govern amb Artur Mas a dins, però no de president, era la millor opció? Que no veuen que aquesta va ser l’opció guanyadora, per cert, de l’assemblea de la CUP passada a Manresa? Perquè aquí s’ha dit poc, però aquesta és l’opció que va tenir més vots setmanes enrere a Manresa. Escric literal l’opció que va obtenir més vots: ‘El tancament d’un acord amb Junts pel Sí que inclogui mesures de pla de xoc, de ruptura i de procés constituent i una presidència del govern diferent d’Artur Mas i Gavarró –amb independència que aquest pogués ocupar uns altres llocs al govern.’ Això va guanyar a Manresa ara ja fa setmanes. Però ho expliques i la gent no et creu. Et diuen que va guanyar el Mas no.

I la gent t’ho diu perquè aquests van ser els titulars de l’endemà. La CUP diu no a Mas. No fos cas que tituléssim que la CUP vota majoritàriament que Mas pugui ser al govern. No fos cas! Quin paper que hem jugat la premsa, mare de Déu! La premsa té dues grans funcions: informar i influir. En aquest cas, potser vaig equivocat, a uns quants ens tocava influir per l’acord. Ho hem fet, això? Hem tingut projecte propi, col·legues periodistes, o hem estat corretges de transmissió dels partits? Clatellots a banda i banda, cercar punts d’entesa, informar amb rigor. Això ens tocava fer. Doncs apa, no! Petons a una de les bandes, cercar punts de fricció i desinformar sense pudor. Quin nivell! I quina gran ajuda.

Quant a la CUP, ha estat molt trist veure-la tan i tan superada pels esdeveniments. Realment perduda. Cap cintura, cara enfora tot era no, males cares i uns diputats que a les entrevistes semblen robots, i no persones lliures. Voleu deixar d’amagar el cap sota l’ala i parlar com persones amb pensament propi? Quina por d’expressar l’opinió! Ara resulta que el grup anul·la l’opinió pròpia? Però això què és? Quin error i quina mentida! El grup és plural, com avui es demostrarà, i ha estat lamentable no veure la pluralitat entre els diputats. Ha costat Déu i ajuda sentir-vos parlar lliurement i mullar-vos en un sentit o un altre. Engrunes, senyors diputats, heu deixat anar. Cap debat en públic. Durant setmanes tots vosaltres semblàveu tenir una sola veu, quan resulta que el grup no la té. No hi veig la lògica i, puc dir-ho?, hi he trobat a faltar, i molt, els antics diputats. Massa, els he trobats a faltar.

Això ha deixat de ser un partit que semblava una dona amable i ferma a la vegada entrant en un decrèpit món d’homes, disposada a capgirar-lo de dalt a baix, per acabar assemblant-se a un home més. Sol, tancat i amb el risc del sectarisme. Perquè si els uns s’obsessionen amb el Mas sí, els altres amb el Mas no. Tant sectari és l’un com l’altre. Tan poc pràctic és l’un com l’altre. Jo, si a Mas no el vull de president, però sí al govern, no és per fer mal, ni buscar síntesi artificial, és perquè crec que ens porta més còmodament a l’estat. Que me l’he de menjar de president? Que no baixen del burro, els de Junts pel Sí? Doncs me’l menjo. En paraules de Jaume Soler, fundador de la CUP, em menjo el galàpet. Que serien mesos més difícils? Segur! Però continuaríem endavant, i no estancats com ara i fent un ridícul espantós. I, la veritat, esperaria una actitud semblant a l’altra banda. Però es veu que a Junts pel Sí tampoc no tenen cintura, ni visió, ni res més que un baixíssim vol gallinaci, enormes plans de màrqueting i assessors d’imatge. Això sí! No veig els meus per la feina, ni els altres tampoc. Jo, ara mateix, veig més aviat una trista batalla entre partits i no un debat de gent intel·ligent intentant trobar la millor manera de fugir d’una presó.

En fi, jo ja ho sé que he votat un dels dos partits. Ja es nota quin. També sé que sóc periodista. I per això puc dir sense cap mena de vergonya que si tots plegats engeguem a rodar dos milions de vots independentistes, la culpa serà de tots tres: de Junts pel Sí, de la CUP i de la premsa ‘indepe’. O resultarà que la culpa només és de l’altre?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.