Tots som GOI…!

  • El cas és que cada dia em llevo al crit de “sóc un goi!, sóc un goi!, sóc un goi!”. I se m’ha fet la llum

Julià de Jòdar
14.02.2023 - 21:40
Actualització: 15.02.2023 - 00:01
VilaWeb

Feia temps que m’amoïnava la sensació que, quan anava pel carrer, la gent no em reconeixia: ets com un OPNI (Objecte Passavolant No Identificable), em deia per als endins, abans de pensar: com que sovint no et saps reconèixer en manies de genteta, creus que la resta del món ha decidit d’ignorar-te. Afigura’t, pacient lector, benèvola lectora, l’alegria rebuda quan, dies passats, vaig saber que podia formar part, mercès a les astúcies del dret internacional, d’un GOI (Grup Objectivament Identificable). A la fi, vaig pensar, podré saber que allò que sóc, allò que he fet, o allò que penso fer, no dependrà del criteri aliè, de la subjectivitat de qualsevol jutge, policia, o funcionari espanyol, sinó d’una investigació seriosa, amb proves fefaents i rigor material. És clar, direu, compte a endinsar-se pels meandres forenses, perquè, si perds tota subjectivitat, ves que no siguin un metge o un embalsamador que acabin trobant l’objectivitat cercada. El consol és que això del GOI no deixa de ser una figura de la llei per donar cabuda a supòsits no prevists en els seus patracols, però, quan són genuïnes, les troballes jurídiques entren a formar part, com bé sabem, del sentit comú a través de la parla. (Ara mateix, em ve al cap el mot lawfare, al qual haurem de trobar aviat un encaix terminològic, car l’altre, d’encaix, ja el patim en carn viva…)

El cas és que cada dia em llevo al crit de “sóc un goi!, sóc un goi!, sóc un goi!”. I se m’ha fet la llum. A banda d’estratègies legals, com, per exemple, demanar als tribunals europeus que admetin, amb caràcter retroactiu, la consideració de “goi” a la gent que va protagonitzar el Primer d’Octubre de 2017, amb què tot l’ODI (Objectiu Democràticament Il·legal) atribuït als dos milions i escaig de participants esdevindria, si ens donaven la raó, OPI (Objectiu Políticament Identificable), considerem, dic, els avantatges de sentir-nos tots plegats, i jo el primer, “goi”.

Comencem per la voluntat de pertinença, en temps de gèneres, congèneres, transgèneres i ultragèneres: quin goig, poder-se anomenar “goi”, “goia”, “goiai”, “goiàia”…! Prosseguim amb els apel·latius, les adjectivacions, les derivades: “ciutadà goi”, “nació goia”, “poble goiai”, “comunitat goiàia”, i etcètera. Fins i tot, els més aferrissats dels nostres enemics s’haurien de replantejar la vella i arrelada catalanofòbia, perquè, en canviar de nom, podríem propiciar el miracle de la seva extinció: quin catalanòfob gosaria, en efecte, practicar la “goifòbia” o la “fobigoia”, que no fos titllat d’armeni, etíop, o batxibutzuk? Pensem igualment, per un instant, en una exhibició de “gois”, “goies”, “goieis” i “goiàies” als aparadors del turisme barceloní per excel·lència: Sagrada Família, Camp Nou, Pedrera, Catedral… El nombre de visitants japonesos creixeria a uns nivells insostenibles, fins i tot per a una persona de mena optimista com Xavier Trias. I els culers? Mare de Déu Senyor, aquests podrien adquirir timbre de noblesa passant a dir-se “goiculers”, o “culegoieis”, a més de rebatejar el camp remodelat com a GoiCamp o Campgoiaià, o qualsevol altra combinació premiada en concurs públic. (Deixo de costat els periquitos, car dins la seva gàbia no té entrada la renovació, però, si de cas s’hi repensaven, els termes “perigois” o “goiaiquitos” foren d’allò més escaients.) I la llengua, preguntareu? El “llengoi” o la “llengoiàia” deixarien enrere aquella immersió asfixiant del català i esdevindrien aigua clara, regada amb silenciosos aspersors o efervescents polvoritzadors, per a fertilitzar les ments repatànies.

Dispensin, perquè la meva imaginació es dispara en tots sentits, i m’estimo més tornar a la crua realitat: som i serem un poble goi renovat, il·lusionat, esperonat, o preferirem mantenir-nos catalans perdedors, frustrats, gemegaires? La Generalitat dels Gois o de les Goies no hi tindria res a dir? Deixarà passar el parlament autonòmic una ocasió semblant per “posar-se al dia” i recuperar l’autoritat perduda nomenant-se “Parlagoia” o, potser, “Goiament”?

Senyores i senyors, siguem quimèrics i quimèriques, i no pas espantadissos ni espantadisses: o tots “goi” o tots espanyols!

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor