Tots els guardons, tots els colors

El dijous 16 d’octubre, a les onze del matí, en una llibreria del centre de Barcelona, la Laie de Pau Claris, com si fos una cosa fàcil d’aconseguir, d’una manera tan natural i tan fluida que semblava espontània, s’hi van reunir un bon gruix de les il·lustradores de la infantesa de molts de nosaltres, i s’ha de dir en femení perquè la majoria eren dones. El que hi passava s’ha d’explicar bé, no solament perquè és un premi a una trajectòria sinó perquè qui el dóna també la té, aquesta experiència i aquesta saviesa. Tot feia sentit una mica abans de les onze, mentre la sala s’anava omplint de gent que normalment a aquella hora és al seu estudi amb el pinzell entre els dits, gent que no sol sortir a les fotos, ni a les notícies, ni gairebé enlloc que no siguin els llibres en què han treballat. Els il·lustradors i il·lustradores són com artistes terrestres, aterrats, gent que sense el llapis entre els dits és com tu i com jo.

El vuitè premi Maria Rius se’l va endur, doncs, Marta Balaguer i Julià, i abans que algú digui “no sé qui és”, recomano fer l’exercici de cercar els seus llibres i pel seu estil la reconeixereu, segur. Abans, però, es va atorgar el Maria Rius d’honor a Teresa Duran i Armengol, de qui és absolutament impossible que no hàgiu llegit mai cap llibre escrit o traduït per ella, però que també és il·lustradora, crítica literària i un llarg etcètera. Hi ha un munt de coses que uneixen les dues guardonades, començant pel fet que van anar a la mateixa escola i totes dues van recordar la bibliotecària escolar Eulàlia Valeri. Es pot dir que totes dues són de la mateixa generació, tot i que una ja s’endugui el premi d’honor.

El més important del premi Maria Rius és que el premi te’l dóna Maria Rius mateixa. Una il·lustradora compromesa amb l’ofici que va obrir camí a les que venien darrere seu, amb la seva feina però també amb el seu activisme. Balaguer i Duran van rebre d’ella el guardó, un ocell blau il·lustrat per Rius i convertit en agulla de pit, i van agrair-li el seu mestratge. Segur que la paraula que es va dir més vegades a la sala va ser “gràcies”, i no solament perquè Teresa Duran, amb aquell seu to tan atractiu com sorneguer, ens fes una petita classe magistral de com no es pot il·lustrar aquesta paraula, com només la podem dir.

A primera fila, a banda de les dues guardonades i de Maria Rius, també hi havia Montserrat Ginesta, premi Maria Rius d’honor de l’any anterior. I abans d’atorgar els premis, l’editora de Bindi Books, Cristina Feliu, va anunciar una molt bona notícia a tots els que hi érem: la seva editorial publicarà novament l’àlbum Guaraçú, escrit per Ricardo Alcántara –feliçment present a la sala– i il·lustrat per Maria Rius, premi Serra d’Or 1979. Els aplaudiments es van fer sentir, i després de la conferència de premsa, feia goig sentir l’editora explicant tot el procés de recuperació dels originals, que es guardaven en bon estat de conservació a la Biblioteca de Catalunya.

Les trajectòries de Teresa Duran i Marta Balaguer no es poden resumir, totes dues fa vora cinquanta anys que fan tots els papers de l’auca, i tots ben fets, dins del món de la literatura infantil i juvenil, tant com a creadores com també com a docents i divulgadores.

De Balaguer (Barcelona, 1953), el jurat va destacar que en premiava “la seva estima als lectors i la seva amplitud de disciplines, per buscar noves tendències, desmuntant el que ja existia per obtenir resultats atraients i divertits amb moviment i soroll i efectes sorprenents de color”, i van afegir: “La Marta ens ha ensenyat a obrir els ulls, a aprofitar tots els coneixements, a continuar explorant, a barrejar, sacsejar, i fer de la il·lustració infantil una obra d’art.”

En el cas de Duran (Barcelona, 1949), el premi vol ser “un agraïment i una valoració de la seva gran tasca com a humanista, estudiosa, creadora i divulgadora”. El jurat en va destacar “la saviesa, no exempta d’humor i d’ironia, que ha permès construir un corpus teòric sobre lectura i literatura infantil i juvenil de país”, i “la seva contribució i compromís infatigable amb el trinomi literatura/lectura/infants i els col·lectius que en formen part”.

I entre aplaudiments, somriures d’ulls entelats, abraçades carregades d’afecte i salutacions emotives, la sala es va anar buidant i a la terrassa de la llibreria tot van ser retrobades, felicitacions, fotografies de grup i per damunt de tot una alegria que tot i que en molts ulls es mesclava amb el cansament no deixava d’enlluernar amb la mateixa força. Duran i Balaguer, i Rius i Ginesta i Rifà i tota aquesta generació de dones sàvies, creadores i combatives es mereixen més guardons que els que puguem inventar, perquè elles van dibuixar el terra que ens sosté i ho van fer amb tots els colors en uns anys que van ser essencialment grisos.