Tots els alens de Josep Maria Llompart

“Perquè si l’idioma no és de cap manera l’element únic definidor d’una cultura és, en canvi, la paret mestra d’aquesta cultura. Si aquesta paret cau, tot l’edifici s’ensorra; però mentre aquesta paret romangui dreta, encara que s’hagi perdut la consciència de la comunitat cultural a la qual dóna suport, encara que hagi esdevingut una simple inèrcia, aqueixa comunitat cultural és una realitat, si més no, una realitat latent, susceptible de convertir-se de bell nou en consciència d’una identitat i, per tant, en consciència nacional.”

Aquestes paraules pertanyen a Josep Maria Llompart de la Peña i les va pronunciar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 21 de setembre de 1979, en el decurs del pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. El text íntegre l’ha recuperat Pilar Arnau i Segarra a Mentre em resti un bri d’alè, Josep Maria Llompart de la Peña, un home polifacètic al servei del país, la biografia d’aquest homenot imprescindible de la cultura a Mallorca i als Països Catalans de la segona meitat del segle XX. L’ha publicada el segell Quid Pro Quo, del Gall Editor. L’obra és un dels cims cabdals de la commemoració de l’Any Llompart, impulsat per la Institució de les Lletres Catalanes i comissariat pel poeta Jaume Pons Alorda, juntament amb l’inici de la publicació de les Obres Completes a càrrec de la Nova Editorial Moll.

El pregó de les festes de la Mercè és un dels discursos més reivindicatius del poeta, que a Barcelona es va atrevir a fer proclames molt més agosarades que no pas les que feia a Mallorca, on es mostrava més prudent. Tot i això, Llompart era la gran figura intel·lectual i cívica que, d’ençà del tardofranquisme i la transició, donà suport a nombroses iniciatives cíviques, ambientals, sindicals i en defensa de la llengua catalana, la cultura i l’autogovern.

Explica la seva biògrafa: “A Mallorca, Llompart és molt conegut en els àmbits intel·lectuals i catalanistes, no només perquè moltes persones el van tractar i en guarden un bon record, sinó també per tota la feina de divulgació feta el 2018 durant l’Any Llompart a les Illes Balears (se celebrà en commemorar vint-i-cinc anys de la mort de l’escriptor, sense dotació pressupostària oficial). Aquell any, sobretot a Mallorca, es varen dur a terme uns 200 actes culturals, entre noves publicacions, reedicions de les seues obres, cicles de conferències, taules rodones polítiques, recitals poètics, xerrades als centres d’ensenyament, un còmic, concerts…, un alt nombre d’actes de petit format que varen arribar a sectors concrets de la població. Quan arribem al 2025 i es declara l’Any Llompart a les Illes Balears, però també a Catalunya, mitjançant la Institució de les Lletres Catalanes, a Mallorca ja teníem una maleta plena de records i de coneixements. En canvi, a Catalunya, hi ha hagut una incisió temporal molt profunda, gairebé només els sectors més catalanistes de persones majors de seixanta anys recorden Llompart, sobretot gràcies a tota la seua activitat cívica i política a finals dels setanta i durant tota la dècada dels vuitanta. Al País Valencià temo que continua sent el gran desconegut, malgrat la seua estreta amistat amb intel·lectuals valencians de renom com Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster.”

De fet, trencar aquest desconeixement i mostrar el personatge en tota la seva dimensió és un dels objectius essencials de la biografia d’Arnau. Així, en les seves pàgines podem anar descobrint alguns dels moments clau de la vida del poeta. Nascut a Mallorca el 1925, era fill de militar per part de pare i d’una família molt conservadora per part de mare. La llengua de casa, malgrat ser tots dos mallorquins, era el castellà i, de fet, fou la llengua en què sempre es relacionà amb la família. Però, quan era petit, va contraure una malaltia que el va dur a romandre un temps llarg al llit i va ser quan va tenir contacte amb la llengua catalana. El pare intentà de llegir al nen malalt les rondalles traduint-les al castellà, però va veure que això era impossible, de manera que les hi llegí en català. Abans d’aquest episodi, Llompart havia conegut una altra llengua essent infant: el gallec, la que parlaven les seves mainaderes durant el temps que la família va estar destinada a Galícia i que, amb el temps, esdevindria fonamental per a la faceta de traductor del nostre protagonista.

Així doncs, el català de les rondalles i el de les amistats infantils a Sóller va ser el primer que va conèixer. Quan va arribar a l’institut –cal recordar que era l’institut de la postguerra, depurat, per tant, de tots els mestres del bàndol republicà en un territori que des del començament de la guerra es va alçar a favor dels franquistes– va conèixer qui fou el seu primer gran amic, Miquel Llodrà, de Pollença, que tenia una important biblioteca familiar d’autors en català, molts dels quals de Mallorca, absolutament desconeguts per al futur poeta. Ell el va anar introduint no tan sols en la literatura catalana sinó en els cercles culturals de la Mallorca de final dels anys quaranta i començament dels cinquanta, que es basava sobretot en les tertúlies privades.

En les pàgines d’Arnau, hi anem descobrint unes altres fites importants en la vida llompartiana: la relació amb Encarna Viñas, que va ser la seva dona; el coneixement d’altres figures importants de la vida cultural illenca, tant els supervivents de l’Escola Mallorquina com, sobretot, els seus nous companys de generació, i molt especialment Jaume Vidal Alcover, amb qui mantindria una relació d’amistat tota la vida; o el pas per Papeles de Son Armadans, la revista que va fundar Camilo José Cela en la seva estada a Mallorca i en la qual Llompart treballà del 1956 al 1961 fent-hi tots els papers de l’auca, entre més, traduccions de poesia del català al castellà (i de més llengües). Aquesta revista cabdal de la vida cultural espanyola de postguerra va ser una escola de primer ordre per a Llompart i les seves futures tasques literàries.

Pilar Arnau també diu: “Llompart va ser un home molt polifacètic, va assumir moltes tasques professionals, culturals i cíviques durant la seua vida. Com a poeta, fou molt conegut, i llegit, en vida seua, però aquesta coneixença no va tenir continuïtat post mortem. Llompart, contràriament a altres poetes contemporanis com Blai Bonet, no va tenir ‘imitadors’, i no es va interessar mai per la pervivència de la seua obra poètica. Per això ha estat molt important la seua reivindicació poètica d’enguany: s’han fet molts petits actes que reivindiquen el seu llegat poètic, especialment recitals a Mallorca i xerrades divulgatives a Catalunya.”

De fet, una altra de les petites joies que inclou la biografia d’Arnau sobre Llompart és la recuperació dels quatre poemes llompartians inclosos en la mítica antologia (i de difícil accés) Els poetes insulars de postguerra, del 1951. En aquesta obra preparada per Manuel Sanchis Guarner per a l’editorial Moll, Llompart hi va contribuir amb texts com “Preludi”: “Aquest matí ha arribat la Primavera / amb son mantell xisclaire de falzies, / a son encís, porugues, les verdors / al blau s’han oferit tot estremint-se. / En un himne de flaires torbadores / de si dels camps fecunds brolla la vida. / Xalesta, carn de sol i d’esperança, / en el meu cor una oreneta hi nia.”

No és debades que Llompart fes conèixer els seus primers versos a l’editorial Moll, en la qual treballà a mitja jornada d’ençà del 1961. Fou un director literari d’immensa generositat amb els seus coetanis, sobretot més joves, els quals esperonà en la publicació dels seus texts i tot sovint prologà i presentà –va escriure una multitud de pròlegs que Arnau ja ha estudiat en unes altres publicacions. Possiblement, aquesta és la faceta més coneguda de Llompart, juntament amb la d’activista. Aquesta dedicació el va dur a conèixer nombrosos escriptors de tot el país, i la va combinar, entre més, amb la presidència de l’Obra Cultural Balear i la de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana als anys vuitanta.

La biografia és un dels punts centrals i importants de l’Any Llompart, que com explica Arnau “va començar tard, i encara no ha acabat”: “Jo mateixa tinc presentacions programades de la biografia Mentre em resti un bri d’alè fins al juny, amb un plat fort a terres tarragonines –que ell tant estimava i on tenia bons amics–, durant la setmana de la celebració del seu naixement, el 23 de maig. No podem fer un balanç encara d’aquesta commemoració, però és vera que ha estat un any de sorpreses molt positives, com el programa En guàrdia, de Catalunya Ràdio, que ha dedicat el capítol 1.240 a Josep M. Llompart.”

Mentre em resti un bri d’alè també té un gran valor per a conèixer uns altres aspectes del poeta, com per exemple la seva vida íntima i familiar. Hi esbrinem que no va viatjar fins molt tard, però que després li agradà de fer-ho, sobretot convidat a congressos internacionals o amb motiu de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, que sempre aprofitava per conèixer una mica més el nord del país. Llompart no tenia carnet de conduir, diuen que era molt divertit, que a casa sempre tenien un llit preparat per a acollir-hi gent i la taula a punt gràcies a les arts culinàries d’Encarna Viñas, i que era ben discret en la seva feina a Obres Públiques. Aquest home polifacètic al servei del país va contribuir a servar-nos els mots, va subvertir tot el seu ordre familiar i es va convertir en un referent cultural de primer ordre: editor, traductor, poeta, impulsor de tota mena de moviments, un referent ineludible que ara ja té la seva biografia per evitar que caigui en l’oblit.

Arnau reflexiona sobre el llibre i el personatge: “La biografia de Llompart ha tingut una recepció enorme a Mallorca, la primera edició està quasi exhaurida i les nombroses ressenyes que s’han publicat als mitjans illencs han estat excel·lents, per la qual cosa estic molt agraïda als seus autors. Però li costa travessar la mar: fins ara només hem fet algunes petites presentacions a Barcelona, amb poc públic, i les ressenyes continentals començaran a aparèixer al febrer o al març. Tenim un mapa cultural tan esquarterat…”