‘Mechanic Whale’, de Diego Hernan Mazzeo

Diu un estudi que per damunt dels setanta decibels no hi ha qui es concentri a crear. No m’ho invento, l’estudi existeix, el van fer uns investigadors de la Universitat de Chicago l’any 2012. Escric aquest article mentre trossos metàl·lics immensos de la carpa del mercat provisional de Sant Antoni són arrossegats per una grua mastodòntica sota mateix del meu balcó. Fa dinou anys que visc a ciutat, vaig venir d’un carrer d’un poble del Maresme on fins i tot de dia et senties les passes. Des que vaig arribar a Barcelona, les obres m’han perseguit arreu on he viscut, i he escrit pertot, sense encomanar-me a cap sant decibel. I Virginia, perdona, això de la cambra pròpia per a mi tampoc no és l’essencial. L’any 1597 Cervantes ja va demostrar que es pot escriure a qualsevol lloc quan va començar el Quixot a la presó, «on tot trist soroll fa sa cambra», diu ell.

Tot trist soroll fa sa cambra i «la presó són tres parets de més», diu Sorj Chalandon. Hi ha escriptors que necessiten parets per escriure, parets físiques, reals, que aïllin, que els protegeixin de les distraccions sonores; hi ha escriptors que empaiten la presó del silenci. Però «el silenci», amics, «no pot viure sense alimentar-se de sorolls», això us ho diu Josep Maria Espinàs, que és un escriptor que fa soroll quan escriu, el tecleig d’una olivetti. «Hi ha un moment que el silenci és, no diré un estat de l’esperit, però sí una sensació subjectiva», afegeix. No necessites el silenci en un sentit literal, per escriure, necessites el teu silenci, i per tant també els teus sorolls. El silenci perfecte, absolut, es pot dir que no existeix, i imaginar-lo fa por, me l’afiguro com una absència tan palpable que se’t queda enganxada al fons de la gola i et fa boquejar.

«Convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d’espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir»; torna a ser Espinàs al seu Inventari de jubilacions, on explica que es va jubilar del silenci l’any 1953, quan se’n va anar a viure a un àtic del carrer d’Aragó, on encara viu; Espinàs i el seu soroll, perquè el costum fa el soroll més inofensiu.

Quan algú et pregunta en quin moment del dia, en quin espai escrius, què necessites per escriure, espera que responguis amb la descripció d’un espai i unes coordenades temporals concretes, espera cerveses o tasses de te, música de jazz o espelmes, encens o un cendrer ple de burilles. I jo això no els ho puc donar. Per escriure no necessito res més que les eines bàsiques per fer-ho: taula, cadira, ordinador, llibreta i bolígraf, molts llibres. La resposta és avorrida, no en surt cap imatge suggeridora ni cap titular caçaclics; és que ni tan sols bec res concret si no és que tinc set, que llavors m’omplo un got d’aigua i me l’empasso d’un glop arrepenjada al marbre de la cuina, i tampoc necessito tancar cap porta, encara que no estigui sola: dic als de casa que escric i ells ja saben que l’únic que han de fer és fingir que no hi sóc, ja està.

No és veritat que pugui escriure en qualsevol lloc, però no és pel soroll, que no puc fer-ho, és per la gent. A mi el que se’m distreu és la vista. El soroll visual és el meu gran enemic, que no és un enemic perquè de fet són aquestes distraccions les que acaben alimentant el que escric després, quan ja no hi són. M’empasso imatges i després les escric, estic més atenta als gestos que a les paraules dels que m’envolten. És clar que escolto converses, tots els curiosos ho fem, però miro les mans, els ulls, les bosses, els cabells, les sabates de la gent, ho intento interpretar tot, i llavors, si me n’anés a escriure en un bar, per exemple, el que necessitaria seria una mena de viseres verticals a banda i banda de les ulleres, com els rucs, per no mirar res més que el paper o la pantalla. I vindria aquella tensió de quan la concentració és un tel fi que es pot trencar en qualsevol moment.

Però vull tornar als sorolls. Al carrer encara arrosseguen bocins de mercat i se senten com uns udols de balena agònica quan el metall frega l’asfalt en el camí cap al contenidor de la ferralla. He mirat per la finestra i he perdut el fil un moment, però no del tot, perquè el fil d’avui passa per la finestra, passa per l’udol de balena, per l’intèrfon que sona i és «un paquet per a la senyora Valles» –he arribat a creure que els missatgers s’alimenten dels accents que no posen–, pel gat dels veïns cuiners que udola de soledat quan no hi són, pels miols prims d’una gata de 79 g que va arribar a casa dimarts, pels cotxes, les motos, els camions i les furgonetes que pugen carrer Casanova amunt i em pregunto on van, si fan el mateix trajecte cada dia o és només avui que passen per aquí sota. Crec que fa estona que hem passat dels setanta decibels, m’he descomptat. Jo no m’he jubilat del silenci perquè no l’he cotitzat mai. Els sorolls del meu voltant són les meves quatre parets, tot soroll fa sa cambra encara avui, gairebé cinc segles després de dir-ho Cervantes des d’una presó del segle XVI que imagino molt sorollosa.

El que necessitem per escriure és aquella «sensació subjectiva» del silenci que deia Espinàs, que no se’n pot dir ni silenci ni soroll, que podria ser el que els anglesos anomenen «in the mood for», aquella confluència de condicions que et predisposen a escriure, que et concentren i et construeixen una bombolla invisible d’aïllament al voltant del cap, i fan que pugui udolar una balena de metall sota casa o miolar una gata de pam i mig al teu costat i tu ni te n’adonis perquè ets dins la teva cambra d’escriure; i he dit «cambra», Virginia, sí, saps que no et podria contradir del tot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb