“Tornarem per reconstruir Mariúpol”: el relat emocionat d’Albaida estant d’una ucraïnesa que acaba d’abandonar el seu país

Olena Tsemka ha viscut a Ialta, a pocs quilòmetres de Mariúpol, la destrucció de la ciutat i l'èxode dels seus habitants · Confia que Ucraïna derrotarà Putin

VilaWeb
Esperança Camps Barber
24.04.2022 - 21:50
Actualització: 24.04.2022 - 22:51

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Olena Tsemka és una ciutadana ucraïnesa, vídua, de seixanta-cinc anys, que aquests dies observa per televisió, d’Albaida estant, com l’exèrcit rus ha tornat a acarnissar-se amb Mariúpol. Concretament, amb una de les fàbriques de siderúrgia que serveixen de refugi a centenars de persones, mares i xiquets majoritàriament. Fa poc més de deu dies que veia en directe, a sa casa de Ialta, a pocs quilòmetres de Mariúpol (no confondre amb la Ialta de Crimea), com els avions sobrevolaven el cel una vegada i una altra per anar a descarregar bombes sobre la ciutat industrial. “Uns anaven molt de pressa, però uns altres volaven més a poc a poc i més avall, i eren els que duien les bombes. I quan els veiem, els del poble aixequem el cap i diem: ‘Mira, ja tornen a anar cap a Mariúpol o Khàrkiv.'” Podien sentir amb molta nitidesa el so de les explosions i, si s’acostaven vora mar podien veure els vaixells russos patrullant la mar d’Azov. Olena ho explica encara commoguda per això que ha viscut aquests dies. Si es compara amb unes altres persones que han fugit del seu país, té sort, la filla i el gendre tenen prou capacitat econòmica i l’han acollida amb els braços oberts. Està contenta perquè ha pogut abraçar els néts, amb tot, no vol ser ací, diu a VilaWeb. Únicament parla rus i ucraïnès. La seua filla, Vika, participa en la conversa i ens fa de traductora.

Vika Tsemka i Olena Tsemka
Olena Tsemka, amb la seua filla durant l’entrevista.

Els papers de la casa, una icona de Maria i un disc dur

Fa pocs dies que ha arribat a Albaida. Va volar de Varsòvia a València. A l’aeroport, l’esperava la família que totes aquestes setmanes ha estat pendent de si el conflicte arribava a aquest poble tranquil, costaner, amb petits hotels i on la vida transcorria amb molta calma. El desplaçament entre Ialta i Varsòvia el va fer en autobús i va durar una setmana. El va poder fer en un moment que les tropes russes van permetre el pas de combois amb gent que volia eixir de la zona de guerra. Contràriament als viatges que Olena Tsemka feia regularment per visitar la família abans de la guerra, tan sols va poder dur una bossa no gaire gran. Hi va posar unes joies, els papers de la casa i el passaport. També va agafar dos abrics, una icona petita de Maria i un disc dur amb fotografies: el casament de la filla i els néts. La resta la va amagar com va poder al soterrani. Fins i tot va traure la bateria del cotxe perquè diu que la gent les roba.

Olena va passar les festes de Nadal a Albaida i se’n va anar a Ucraïna el 20 de febrer, quatre dies abans que Putin començàs la invasió. La família valenciana li demanava que romangués, però se li acabava el permís de tres mesos de residència i, a més, volia anar a veure com estava casa seua. “El primer dia de la invasió van tallar la llum i el gas, i vam estar així tres setmanes. Tampoc no teníem internet. Els russos no volien que la gent sabés què passava al Donbass o a Lugansk, i per això ens ho van tallar tot.” I aquest va ser el motiu pel qual no es va poder comunicar amb la família. Per això i perquè passava moltes hores al soterrani de la casa. Hi feia fred, al soterrani. Per tenir aigua intentaven de fondre la neu i el gel. Ara tampoc no hi ha xarxa d’internet i l’únic contacte el podien fer per telèfon mòbil.

Sense aigua, sense gas, sense queviures

Olena explica que en la primeria dels atacs, Mariúpol va restar blocada i la gent no en podia entrar ni eixir. Ialta és un poble costaner on viu poca gent jove. Els joves feien la vida a Mariúpol perquè hi havia les grans fàbriques siderúrgiques i hi podien treballar. Al poble hi ha la gent gran. “La primera setmana, els soldats russos van entrar a l’ajuntament per robar els ordinadors per saber qui vivia a cada casa. Som set mil persones, ens volien controlar. Mariúpol encara no era tan devastada com ara, però els soldats ja feien com si tot fos de Rússia. Volien dominar el poble, la gent, els pensionistes, volien saber-ho tot.”

A pesar que a Ialta no hi ha hagut combats, la vida també hi és molt difícil. “Tots els supermercats i totes les botigues han tancat. La farmàcia i la gasolinera, també. Durant dues setmanes, l’únic aliment que teníem era llet i pa que duien algunes dones al mercat local. Després, des de Berdiansk, que també és a la costa, els russos van compartir electricitat i també ens van fer arribar menjar, com ara mantega, salsitxes i oli. Tot eren productes russos i ens els feien pagar a un preu molt car, al preu de Rússia. El batlle de Berdiansk es va rendir de seguida perquè no va voler que els russos destruïssen el poble. Ells no volen ser russos, però no volien la destrucció de les cases”, diu. I d’allà ix l’emissió de l’única ràdio que podia escoltar Olena al seu poble. Una ràdio russa amb propaganda russa tot el dia.

La casa que estima

En aquests prop de dos mesos de guerra, ha vist com la gent que fugia de Mariúpol cercava recer al seu poble. Feien uns dies a casa d’amics o de família, o entraven en alguna de les cases buides del poble, i després continuaven la fugida. Olena va acollir dues famílies a casa seua. Hi va passar unes quantes setmanes fins que van decidir que era el moment d’anar-se’n tots junts cap a Polònia.

Olena mostra una fotografia de la casa que va heretar dels seus avis i que ha reformat fa poc.

Ara té por que la guerra arribe al poble i faça malbé la seua casa. És antiga. Calcula que la va construir el seu avi fa més de cent anys. L’any passat la van renovar tota per fora. “És una casa molt important per mi. Els meus avis tenien diners i la van poder construir amb materials molt bons. Van fer dur la pedra de Kertx, que és una pedra molt especial. És una casa molt bona i no vull que la destruïsquen.” Diu que no sap què passarà, però tem que mentre és a Albaida, alguna gent hi puga anar i ocupar-la. “La gent té molta necessitat i cerca llocs on posar-se a viure. Tenim veïns, però això és una guerra i si passa alguna cosa, no sé si els veïns eixiran a ajudar. Al nostre carrer ja hi ha moltes cases buides per la gent que se’n va.”

Va ser la relació tan especial que té amb aquesta casa que la va fer marxar d’Albaida poc abans no comencés la guerra. Ara sospira i s’emociona quan li demanem si pensa que hi podrà tornar. Després d’un silenci somriu i diu que sí, que abans de l’estiu segur que hi tornarà, i la filla i la néta que també és per casa, somriuen amb incredulitat. “Putin no guanya. Es pensava que la guerra s’acabaria de pressa, però els ucraïnesos li hem fet front i no ho ha aconseguit.” Ho diu amb fermesa. Sense cap ombra de dubte. I, sobre això, reconeix que tant Europa com els Estats Units ajuden molt, però pensa que encara podrien fer més, sobretot, l’OTAN. “No tenim prou aviació. L’OTAN té por d’ajudar-nos per no provocar a Putin i Europa també té por perquè no sabem què té Putin dins el cap i encara pot fer molt de mal.”

Olena Tsemka insisteix a expressar la por que el conflicte s’escampe i arribe a llocs teòricament tranquils com el seu poble. “Aquests soldats russos són uns assassins. Fins i tot van atacar aquell hospital de la maternitat ple de dones i xiquets, i potser vénen a Ialta i fan igual.” Es posa trista quan pensa que la guerra és molt complicada per als xiquets que es crien en aquestes circumstàncies, perquè no poden anar a l’escola o al parc i, per aconseguir menjar, les famílies s’han d’acollir a l’ajuda humanitària que els arriba. Fins i tot algunes famílies viuen plegades al poliesportiu.

El lideratge de Zelenski

Olena és seguidora incondicional del president Volodímir Zelenski: “Ucraïna és molt afortunada perquè, a pesar dels oferiments que ha tingut, el president no ha fugit. Quan hi haja eleccions el tornarem a elegir, encara que els altres polítics l’insulten. Ha ajudat molt els ucraïnesos i no es mereix això que li fan. L’han volgut matar quatre voltes, però té molt de suport dels ucraïnesos.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La tensió ha arribat a les cases i es viu entre amics, veïns i familiars. Olena diu que té alguns familiars pro-russos i que no hi vol parlar perquè discutirien. Tampoc no volia relacionar-se amb alguns veïns que voldrien que la guerra s’acabàs i que no els importaria ser russos. Aquest clima ha estat un altre dels motius que l’han empesa a anar-se’n del país.

Ajudar en la reconstrucció

Allà, ja n’estava convençuda i ara, en la distància, es ratifica: Olena serva l’esperança, la seguretat, que Ucraïna guanyarà aquesta guerra. Diu que si en tot aquest temps Putin no ha aconseguit el seu objectiu, ja no l’aconseguirà pas. “Mariúpol és una ciutat molt bonica. Té tres fàbriques de metal·lúrgia molt grans, i un port molt gran, també, com el de València. El seu teatre era molt famós, però ara és tot destruït. Mariúpol és un fantasma, però la gent vol tornar a casa. No sé com hi viuran. No tenen portes ni finestres. No tenen res, però la gent vol ser a casa seua.”

Quan s’acabe la guerra, Olena vol tornar de seguida al seu país per a ajudar en la reconstrucció. “Ho hem d’arreglar tot per deixar-ho més bonic que no ho era abans de la guerra. Cantarem l’himne i tota la gent i tots els països que han ajudat Ucraïna seran recompensats perquè tenim molta indústria metal·lúrgica.”

VilaWeb
VilaWeb
Olena, amb la filla i els néts, el dia que va arribar a València.
Mapa de situació de Ialta.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies