'Collage' d’il·lustracions de la mateixa Stefanie Kremser.

A Si aquest carrer fos meu l’escriptora Stefanie Kremser ha fet un recorregut per totes les seves adreces, que en el seu cas són moltes, vint-i-dues de fet, el llibre, escrit en alemany (i polidíssimament traduït per Marina Bornas), originalment es titulava ‘Llibre d’adreces’, i ens fa viatjar per Alemanya, Bolívia, el Brasil, Nova York i Barcelona, de casa en casa, de pis en pis, i en un ordre no cronològic que fa més atractiu el recorregut. Rere aquest inventari d’habitatges, però, hi ha en realitat un munt de temes que allunyen el text del possible tedi d’anar descrivint espais acotats per dates: Kremser ens parla de la infantesa com «un món particular on no es pot tornar mai», per exemple, o de com «migrar també és aprendre a llençar», ens explica com es crea la seva identitat, «una identitat versemblant que jo sabia que era falsa però que no contenia cap error», ens parla de la memòria, dels records, dels objectes que ens acompanyen, de la relació que tenim amb els nostres orígens geogràfics i familiars, de com una ciutat et pot acollir o no, de com «amb una vida humana no n’hi ha prou per abraçar totes les variants possibles» de viure. És un llibre ideal per a fetitxistes dels espais, hi corren aires perequians, però també, o sobretot, parla de les relacions de les persones en aquests espais, de com es relaciona ella amb la gent que troba o amb qui conviu en totes aquestes ciutats, pobles, pisos, golfes, cabanes…, i en aquest sentit és inevitable pensar en Lispector, autora ucraïnesa que viatjà al Brasil de petita, com Kremser. 

Hi ha molts fils dins de Si aquest carrer fos meu, com ara el de «la recerca de la visibilitat del temps en un lloc», que és un dels que obsessiona l’autora, per la impossibilitat de tornar a alguns dels llocs on va passar els primers anys de vida. «Jo existia per explicar històries», dirà, i això és el que fa de la primera a l’última pàgina del llibre, que ningú hi esperi descripcions de llocs, Kremser ens parla més de la gent i de les vides de cadascú. Però la ciutat de São Paulo, la de la seva infantesa, és el paradís on vol tornar, el lloc que empaita mentre trepitja ciutats alemanyes, mentre s’enamora a Nova York, mentre s’instal·la amb el seu marit a Barcelona, mentre s’adona que «no podem canviar el país on naixem, però sí que podem triar lliurement sobretot com a emigrants la relació que hi establim». I ella tria la ficció per relacionar-s’hi. «Si haig de ser sincera», diu ben al principi al lector, «la meva pròpia història és en gran part ficció al capdavall i en una biografia també en la meva s’hi amaguen tants secrets no revelats que me’n surto més bé barrejant els records amb una mica d’imaginació que enumerant fets». 

Kremser fa memòria durant dues-centes cinquanta pàgines i sap que «la memòria no és lineal, perquè els llocs que en formen part les etapes no són res més que una successió d’adreces en la cronologia biogràfica del record. El seu sentit només es revela quan interactuen les unes amb les altres, de manera que els meus records i llocs no podran formar un tot fins que estableixin el seu propi ordre nou. Tots els passos intermedis són com un camí borrós que s’endinsa en una nebulosa incerta». Aquests camins, aquesta nebulosa, són el que Kremser recorda, explora, crea i escriu.

Llegint Kremser m’enganxo a aquesta recerca de la visibilitat del temps en un lloc i m’adono que en el meu cas, en la meva biografia, sense haver tingut tantes adreces ni haver fet tants quilòmetres, també és impossible. No puc tornar a cap de les tres cases on vaig passar la infantesa. Dues no existeixen, l’altra és inaccessible, com la casa de Kremser, perquè hi viu una altra gent. 

La casa dels avis a Montblanc va ser enderrocada i hi van construir un nou edifici, a la planta baixa hi ha una fruiteria i ma germana, ma mare i jo en diem «cals abuelitos», és l’únic que ens en queda, això i la placeta de l’estrella, a la part de darrere, una petita plaça de ciment amb una estrella feta amb pedres arrodonides de riu que vèiem des del taller de rellotgeria de l’avi i que ara trepitgem cada cop que hi passem. 

La casa dels avis de Vilaverd va tenir una sort semblant: quan l’avi es va morir, estava tan deteriorada que ens la vam vendre per quatre rals i els nous propietaris la van refer del tot, s’hi entra per una plaça petitíssima de només quatre portals i pel darrere dóna als safareigs del poble, i des d’aquests dos llocs maldo per observar aquell edifici que ja no té res de meu cada cop que visito Vilaverd. 

La casa dels pares a Premià conserva la seva fesomia de sempre i diria que algunes de les plantes de l’entrada encara són les mateixes. A casa vam passar una època molt magra i els pares se la van haver de malvendre per tirar endavant, i sempre ens ha quedat aquesta espineta clavada. A tots ens dol imaginar que hi ha gent que cuina, menja, dorm i riu entre aquelles quatre parets. 

Alguna vegada m’he preguntat què passaria si truqués al timbre i els demanés de passar un moment a veure la casa per dins un últim cop. «Vaig viure aquí fa gairebé vint anys, que puc passar?», imagino que m’ho diu algú plantat al replà de casa meva i crec que el faig passar, potser amb recança, perquè no el conec de res, però amb tota l’empatia de qui enyora els llocs on no pot tornar perquè ja no existeixen. 

També imagino sovint com seria la nostra vida si encara tinguéssim a l’abast aquestes tres cases, i no sé si per consolar-me acabo sempre concloent que potser és millor no tenir-les més que en el record, que ens càpiguen senceres a la memòria tal com van quedar l’últim cop que les vam veure, sense patir cap canvi pel pas del temps, sense actualitzar-se. La casa de Vilaverd, sense telèfon fix. La casa de Montblanc, amb l’estufa de llenya al mig del pis. La casa de Premià, amb el desmai al jardí. Les tres cases amb el temps aturat on les vam deixar, per tornar-hi recordant-les sempre que ens calgui, per reviure-les al nostre gust, que els records, ens ho diu Kremser, «tenen una vida pròpia molt perillosa, perquè els agrada transformar-se en veritats escrites, és a dir, en ficció», que al passat només s’hi pot tornar amb la ficció. 

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb