Tornant a Rousseau

Ja em perdonareu que torni a començar un article citant Rousseau. La intenció no és pas desgranar la seva filosofia política, cosa impensable en aquest espai, sinó aprofitar una observació de l’escriptor ginebrí per polsar “les palpitacions del temps”. Diu Rousseau que és inútil de separar la moral d’una nació dels objectes que estima, perquè totes dues coses vénen del mateix principi i es fusionen. Ho rebla afirmant que judicar la moral és judicar allò que s’honora i judicar allò que s’honora és convertir l’opinió en llei. Efectivament, no hi ha res més tirànic que l’opinió.

La moral tracta dels costums i de la conducta. És la funció operativa del judici; raó pràctica, l’anomenava Kant. És doncs la facultat que es preocupa del com. L’estima, en canvi, és l’àrea del què i es refereix als objectes de la voluntat. La setmana passada, en la seva col·laboració al diari Ara, Salvador Cardús exposava de manera brillant la necessitat que l’independentisme estimuli la consciència del com, ço és que retrobi el mètode o procés (termes gairebé sinònims) per a realitzar els principis.

Enfilant arguments amb la pulcritud que el caracteritza, Cardús advocava per allò que alguns impacients exigeixen de qualsevol manera: solucions en compte de declaracions. En realitat no és ben bé així, perquè Cardús, a diferència dels adelerats que reclamen receptes, sap la importància d’encertar el diagnòstic. Al text al·ludit no té pas l’arrogància de fixar “solucions”. Ho deixa, suposo, a la incontinència promissòria dels polítics.

Caldria veure si els lectors que reclamen solucions n’aplicarien la recepta. En això hi ha molta hipocresia, perquè l’ofici de resistent i els verals de la revolta no són misteriosos. Sols cal adaptar-los a les circumstàncies i persistir. Sobretot, cal no pregonar-los des dels terrats si es volen posar en pràctica. El dia 29 proppassat, Qi Hong, un dissident xinès, va projectar missatges de protesta en caràcters lluminosos a la façana d’un edifici a Chongqing. La projecció venia d’un hotel i quan la policia s’hi presentà per detenir el responsable, foren filmats per càmeres que Qi havia instal·lat a la cambra. Amb el mateix procediment va enregistrar els policies que van anar a interrogar la mare, fràgil i atemorida, al seu poble. Quan passava això, Qi i la seva família ja no eren a la Xina. Havia estat un acte minuciosament planejat i executat. El cop d’efecte consistí a regirar contra el règim comunista la seva principal arma de control en un magnífic exemple del caçador caçat. Qi ja tenia clar el què; el com l’hi suggerí la tecnologia repressiva del govern. 

Si res demostra l’acció és que per a encertar el com s’ha de ser conseqüent amb el què. I el què no és mai gratuït. Els principis morals són coactius i demanen sacrificis, de vegades cruents. Si judicar la moral d’un poble és judicar allò que el poble honora, què es pot dir de la moral dels catalans? Quins són els objectes d’admiració pública? No hi pot haver cap dubte: els futbolistes ocupen la part superior de l’estrada, seguits dels altres esportistes i de personatges que tenen com a mèrit principal sortir a la televisió. La veneració multitudinària d’un poeta com Verdaguer avui és impensable. Si Verdaguer tornés a morir, a les exèquies sols s’hi trobarien el capellà, l’escolà i l’enterrador. D’acord, la poesia és morta o malviu a la lletra de les cançons de moda. Però tampoc no canvia res gaire si permutem el poeta per un científic. Quin és el grau d’estimació pública de, posem per cas, Jaume Ferran o Joan Oró? Tothom es prea de culte, però ningú no ret culte a la cultura superior, i és que entre els catalans la superioritat és proscrita i l’enveja malmet la capacitat admirativa. Al país no hi manquen pensadors ni persones d’una gran cultura, però les reputacions són casolanes i rarament travessen les fronteres. Cal anar molt enrere, gairebé a l’edat mitjana, per a trobar noms reconeguts internacionalment. La raó d’aquesta penúria és ambiental. Sense estímul cap planta no floreja.

La mandra intel·lectual que escampen els mitjans demana un pensament triturat, fàcil d’empassar-se, sense matisos. Entre els extrems de la grolleria pobletana i l’esnobisme d’importació, la cultura catalana, especialment la lletrada, ha d’adaptar-se a un mercat minúscul i amb poques gradacions. És un mercat molt dependent de la moda, sense el gruix i la continuïtat que permeten de bastir una tradició intel·lectual.

Quan feia el programa de llicenciatura, vaig escriure un treball de curs sobre el llibre de Richard Hofstadter Anti-intellectualism in American Life (‘L’antiintel·lectualisme en la vida nord-americana’). Uns anys més tard, estudiant per al doctorat, vaig fruir d’una classe magistral del folklorista Alan Dundes, en què l’eloqüent professor explicà amb la seva mítica velocitat de comunicació l’antiintel·lectualisme de la cultura popular dels Estats Units. Amb el temps, el menyspreu de la cultura exigent ha esdevingut una opció política, que avui representen la majoria de votants de Donald Trump. La divisió social és nítida: a Trump l’han afavorit les persones sense educació superior. Exagerant una mica, es pot dir que la cultura popular, entronitzada a la universitat pels estudis culturals (ideològicament d’esquerra) dels anys 80 i 90, ha guanyat la partida. I ara que l’alta cultura es mor, com Déu es morí al segle XIX, molts d’aquells intel·lectuals antielitistes corren pels campus com pollastres sense cap.

Una cultura que deserta de la realitat és un cul-de-sac. Però conculcar l’estimació dels objectes que la mereixen és importar la immoralitat a la cultura. Més que no pas a trobar el com per sortir de l’atzucac, la incapacitat d’estimar en la justa proporció empeny a restar davant un què engolit per ombres platòniques. L’opinió corrent, la doxa, era per a Plató el mur amb què els homes (i els pobles) somnàmbuls topen una vegada rere l’altra.