06.11.2025 - 12:57
|
Actualització: 06.11.2025 - 22:19
“Vaig passar de tenir-ho tot en la meua vida, allò que li donava sentit, a perdre-ho íntegrament en un tres i no res, i quedar-me sola, perquè així és com em sent.” Les llàgrimes de Toñi García han colpit la comissió d’investigació sobre la gota freda al congrés espanyol. El 29 d’octubre de 2024 va perdre el seu marit i la seua única filla.
Ha parlat del seu marit, Miguel Carpio, i diu que quan parla d’ell li ve un somriure a la cara, tot i que les llàgrimes ho tapen tot. Conta que anaven a tot arreu junts, que ho compartien tot, que no hi va haver cap dia sense un “t’estime”, ni va haver-hi mai una mala paraula. “Era l’amor de la meua vida, el meu millor amic, el meu millor company.” També ha parlat de la filla, Sara, que era la millor que li va passar en la vida. Infermera, de vint-i-quatre anys, va morir amb son pare al garatge mentre tractaven de traure els cotxes, sense ser alertats d’allò que venia. “La seua dolçor era natural, sense artificis, com si fos feta de calma i de llum.”
“Cada habitant guarda una història terrible d’aquella nit i els dies que seguiren, convertint-ho en un episodi dantesc, un infern real de destrucció, de mort, i finalment de foscor, al qual es va afegir un silenci institucional com si es tractara del tercer món. I tot això, per una alerta que va arribar tard i mal redactada. Les 229 persones mortes no van morir per un fenomen climàtic, perquè a la comarca de l’Horta Sud no plovia. Van morir per una gestió irresponsable i negligent que la va convertir en una tragèdia humana sense precedents al nostre país”, ha dit.
“Avui vull abraçar Sara i Miguel, i totes les persones que tant trobem a faltar”, ha expressat. I ha demanat a la comissió que siga, sobretot, un acte d’amor i una promesa de memòria cap a les víctimes. En la segona intervenció, després d’haver emocionat els diputats, alguns dels quals no podien ni parlar, ha dit que el lema de la seua família era “sempre junts, sempre feliços”, i aquell lema va ser truncat el 29 d’octubre de 2024, cosa que li causà un dolor insuportable que l’acompanyarà fins a la fi dels seus dies.
Toñi i Miguel, que treballaven com a funcionaris en la Conselleria de Justícia i Interior, responsable de les emergències, no van tenir constància de cap inundació durant el seu horari laboral d’aquell dia. Quan van arribar a casa, Sara estava preocupada i va demanar a sa mare si Benetússer (Horta Sud) es podia inundar. Toñi la va intentar consolar, tot dient-li que això era impossible i que, en tot cas, les institucions els avisarien. Però no els avisaren. “L’aigua s’ho emportava tot sense miraments”, diu. Quan l’alarma va sonar, tard i malament, Miguel i Sara ja no hi eren.
L’única cosa que va saber Toñi és que els van trobar junts, fora del cotxe. Quan li van demanar els documents d’identitat, diu, va quedar ferida de mort. “Des de la meua desgràcia, vaig saber que tenia dues opcions. Primera, morir amb ells. I segona, lluitar per la seua dignitat, perquè en tot moment vaig saber que havien mort injustament, i tot el que faça és poc pel que es mereixen 229 persones amb noms i cognoms, que van morir de manera tan horrible i penosa. Vaig optar per la segona, després d’un camí llarg d’un any, molt dur, que m’ha deixat desfeta en moltes ocasions, però si avui he arribat fins ací és per a demanar-vos a tots que, si conserveu un mínim de decència i responsabilitat política, feu tot allò que siga a les vostre mans per castigar a qui ha omès el seu deure i ha causat tanta desgràcia”, ha dit.
En resposta als diputats, ha dit que la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, va ser la primera que s’hi va posar en contacte, un a un, i sense els mitjans de comunicació, per a saber com estaven i què necessitaven. “No és que estiguem polititzades. Simplement, una va on li obrin la porta i se sent estimada i respectada. Igual que a Europa, quan ens obriren la porta i ens sentírem estimades, perquè ens escoltaren. El govern valencià no ha tingut ni la decència de contar-nos la veritat, ni de demanar-nos perdó d’ençà del primer dia, que era allò que havien de fer. Hi són per a donar exemple, per a auxiliar-nos, i no trobem, encara avui, ni el suport. La dimissió, entre cometes, de Carlos Mazón és indignant per a tots nosaltres. És un insult per a la ciutadania. És difícil de creure que una persona puga arribar a aquest estat de misèria i ser tan inhumà”, ha dit.
Finalment, ha demanat als diputats del PP i Vox: “si de veritat han sentit les meues paraules, si de veritat volen conjuminar esforços, si de veritat volen ajudar-nos a tots nosaltres, m’encantaria que des d’ací, tots vostès aplaudiren, que me n’anara amb el caliu i el suport de tots vostès. No per mi, sinó pels familiars de les 229 persones. Si de veritat ho senten i estan amb nosaltres per eixa justícia, eixa reparació, els demane que quan me’n vaja d’ací, aplaudisquen tots vostès. Només així entendré que la meua presència ací, el meu dolor, haja valgut la pena.”
La compareixença següent serà la de Josep Ignasi Carpio, seguida de la d’Empar Puchades.
