23.09.2025 - 21:40
La resolució que estripa bona part del decret sobre l’ús del català a l’escola és un error de fons i de forma. De fons, perquè confon un debat pedagògic amb una trinxera judicial. De forma, perquè entra a la classe amb les botes de la confrontació i converteix en “cas” allò que hauria de ser consens, criteri professional i estabilitat educativa. Cap infant no aprèn més per ordre judicial. Aprèn més quan el sistema li garanteix una llengua comuna d’escolarització, recursos suficients i docents amb marge per a fer bé la seva feina.
El català com a llengua vehicular és la clau d’un model que ha demostrat que integra i dóna oportunitats. En una societat on no tothom té el mateix punt de partida, la llengua de l’escola és l’eina que iguala. Si l’escola renuncia a aquesta funció, qui perdrà primer són els infants que no tenen el català a casa i que necessiten el centre educatiu per accedir-hi amb normalitat. Aquesta sentència, presentada com una defensa de drets, obre la porta a la desigualtat efectiva a l’aula.
Sosté, a més, una fal·làcia que fa anys que arrosseguem: que garantir el català a l’escola suposa perjudicar l’espanyol. La via per a millorar resultats en qualsevol llengua no és judicialitzar horaris, sinó dotar de més lectura, més oralitat, més professors i més temps educatiu de qualitat.
El mal principal, però, és un altre: la ingerència sobre l’autonomia pedagògica i l’autoritat de mestres i direccions. La sentència es fica en els enunciats d’activitats, en protocols d’acollida, en projectes lingüístics i en responsabilitats de centre com si la classe fos una sala contenciosa. Quan les escoles viuen pendents d’una injunció, deixen de centrar-se en el que importa: fer que cada alumne aprengui i progressi.
També és preocupant la cultura que promou: la del sospitós permanent. Una sensació d’inestabilitat que desgasta docents i famílies i erosiona un consens social amplíssim: que l’aula necessita serenor, continuïtat i criteri pedagògic per damunt de la crispació. Les escoles no poden ser el laboratori d’experiments jurídics.
Tampoc s’hi val a banalitzar el que hi ha en joc. Parlem de la llengua amb la qual milers de criatures descobreixen el món, s’insereixen en la comunitat i troben la seva veu. Convertir això en una guerra de procediments és una frivolitat amb conseqüències inabastables.
El català és un bé comú que sosté la convivència i la igualtat d’oportunitats. I sí, cal dir-ho clar: l’espanyol no necessita que un tribunal desmunti l’escola per existir a la societat. Fer-ho servir d’excusa és una coartada. El que realment es busca és relegar el català, arraconar-lo i convertir l’escola en un espai lingüísticament erràtic. Aquesta operació és política, no pedagògica.
Les conseqüències pràctiques ja es poden preveure: direccions més ocupades a blindar-se que no a liderar; mestres pendents de formularis i advertiments; famílies desorientades per batalles que no han demanat; alumnat sotmès a canvis improvisats que trenquen ritmes i vincles. Tot això té un cost que no surt a les sentències: hores perdudes, falta de confiança, comunitats educatives fatigades.
La resposta ha de ser de país i de centre: blindar el projecte educatiu, reforçar l’acollida, l’oralitat i la lectura en català, consolidar espais de corresponsabilitat amb famílies i municipis, i exigir estabilitat normativa que deixi treballar qui en sap. Cal posar llum sobre allò que funciona, avaluar amb criteris clars i defensar, sense complexos, que l’escola necessita una llengua de treball que garanteixi equitat i coherència. Aquesta llengua és el català.
Les aules no són un terreny conquerible per togues impacients. L’educació demana proximitat, experiència i coneixement del territori, no ordres que arriben de lluny i de dalt. Qui vulgui fer política amb la llengua que ho faci al parlament, a cara descoberta i amb majories, no a cop de sentència.
Aquesta sentència no millora cap aula, no resol cap dèficit i no posa un sol llibre més a les mans dels infants. Només afegeix obstacles i inseguretat. Si de veritat volem millorar l’educació, el camí és exactament l’invers: estabilitat, recursos i confiança en els qui en saben. El veritable veredicte és el que es formula cada matí quan una criatura entén, pregunta, crea i participa. Aquest veredicte reclama una escola en català, ferma i segura, lliure d’assetjaments judicials. L’escola no és un expedient; és el futur de les criatures. I aquest futur demana menys togues i més mestres.
