Todd Kashdan: “La gent diu coses que no creu per ser acceptada”

  • Entrevista al professor de psicologia, autor de 'El arte de llevar la contraria' (Península)

VilaWeb
Andreu Barnils
19.02.2022 - 20:31

Todd Kashdan és un professor de psicologia a la Universitat George Mason, als Estats Units, i autor d’El arte de llevar la contraria (Península), que va arribar a les llibreries la setmana passada. En aquest llibre, el senyor Kashdan dóna pistes per provar de combatre un fenomen molt habitual: que la gent no s’atreveixi a expressar idees que van contra la majoria per por de sortir-ne malparada i restar aïllada del grup. Seguim el ramat sense creure-hi. Kashdan aspira a un pensament crític, en positiu, i vol reivindicar la insubordinació a les normes establertes si són injustes. VilaWeb ha entrevistat el senyor Kashdan per Zoom, i aquest n’és el resultat.

Hi ha dues persones importants al llibre: la mare i l’àvia. Per què?
—Vaig viure l’infortuni de perdre la mare quan tenia dotze anys. I el meu pare no hi era. La meva àvia va ser de les primeres dones a treballar a Wall Street, parlo de molt abans dels anys seixanta. Era una gran dona, la meva àvia, però l’empresa promocionava homes joves, estudiants que acabaven dirigint bancs i fortunes. A ella, mai no la van promocionar. Però mai no va ser rancorosa. Em va ensenyar que les jerarquies socials no es basen en el mèrit, ni en les habilitats, ni en les potencialitats, sinó en el biaix de la gent que mana. Cada figura d’autoritat té creences capritxoses, si no és que topa amb proves objectives. I per això has de qüestionar les figures d’autoritat. No tenen cap dret de dir que són més raonables que tu.

Als jueus us ensenyen a qüestionar el rabí. Als catòlics, a fer cas del capellà.
—De les tres grans religions (judaisme, islamisme, cristianisme), el judaisme és la que no encaixa en la religió i prou. És més una cultura. I un dels principis centrals del judaisme és “educa’t”. I quan ets jueu, aprens que sovint els representes. I si hi ha cultures que no accepten els jueus tal com són, la teva feina és confrontar-les.

Per què vau voler escriure aquest llibre?
—Va començar ara fa sis anys, amb la Primavera Àrab, quan les xarxes socials no eren tan horribles, sinó una plataforma per a la gent sense veu a Tunísia i Líbia que lluitava contra règims totalitaris. Gràcies a les xarxes va haver-hi revoltes. I em va fer pensar en l’home del tanc, a Tiananmen. L’home amb la maleta que es planta davant el tanc. I encara avui ningú no en sap els motius per a separar-se de la massa i arriscar la vida per una causa. Hi ha tanta gent, així! Sols cal una persona que faci el pas per a començar una revolta. I em vaig demanar: on són els llibres que expliquen com començar canvis socials positius, saludables, pas a pas, basats en evidències? I no n’hi havia. Més que un llibre d’autoajuda, és un llibre d’autoajuda col·lectiva. Són un seguit d’estratègies basades en seixanta anys de ciència que ens poden acostar a l’ideal utòpic sobre com viure les nostres vides i fer que la societat funcioni.

Diferencieu la insubordinació honesta de la negativa.
—La insubordinació és vista com una cosa dolenta. I, al final, la insubordinació vol dir que desafies l’autoritat, normes i creences que creus que no funcionen. La insubordinació honesta té un parell de característiques que l’allunyen de la intolerància. Una és l’autenticitat. Un dels grans obstacles de la societat és que la gent diu coses que no creu per ser acceptada, encaixar i no restar en l’ostracisme. Per això amb prou feines sabem què pensa la gent, perquè diu allò que toca, allò que creu que cal dir. Però si no diem allò que creiem, no podem solucionar els problemes. Per això ens cal l’autenticitat. Dir les coses que diries fora de focus. Dir-les perquè les creus, i encaixen amb els teus valors, sense tenir en compte si agradaran o no. I el segon component és que has de contribuir a la societat. Per això el racisme o el sexisme no formen part de la insubordinació honesta. Els motius que et fan no estar d’acord amb les normes no poden ser fer mal a algú, sinó una visió millor per maximitzar el teu benestar i el de la resta.

Quines eines tinc per a superar la pressió social que m’empeny a pensar com tothom i encaixar?
—Posar distància. Pots fer-ho de tres maneres: la primera, imaginar-te el teu millor amic. Què faria quan el professor o el cap fan una broma racista? Et diria que la teva feina és no permetre que la gent rigui amb bromes així. La segona és pensar en els teus “jo”. Què pensaria el teu “jo” futur jo si veiés que no defenses algú que és víctima d’abús? O “jo” del passat. Pensa en les coses que no vas fer que hauries d’haver fet. Ara pots compensar-ho, i reconciliar-te amb el passat. Si et mires a vista d’ocell, pots aprendre’n. Finalment, una manera de superar la pressió social és pensar en tu mateix en tercera persona. Quan hi penses, et distancies de tu mateix, i de la pressió que reps. M’ho miro des de fora i milloro el meu comportament. Contra la pressió, distància.

Tesi del llibre: “No ho farem sols. El canvi necessita aliats.” I doneu una xifra: el 25%. D’on treu la xifra?
—D’estudis científics fets a escoles, en què volien introduir programes antiabús escolar. I van descobrir que no cal que el 51% dels nens estigui contra l’abús per a aturar-lo. Solament cal que sigui el 25%, en alguns casos, tan sols cal el 20%. I si és la canalla més popular, encara millor. Si afegeixes aliats potents a la teva causa, amb recursos, força, formaran part del teu arsenal. El nostre cervell cerca a prop gent en qui podem confiar i ens cuida. Si passa, abaixem la guàrdia i la tensió, i guardem l’energia per lluitar, perquè per a defensar-nos ja hi són ells. La nostra força és la seva. Quan el 25% de la gent repta una norma social, el 75% es demana: “Com és que s’arrisquen contra la majoria? Deuen tenir les seves raons.” I, en segon lloc, quan veuen que una causa rep suports creixents, pensen que la gent vol pujar al carro.

Si diem coses contra la majoria, podem rebre rebuig i pensaments negatius. Com hi lluitem en contra?
—Recorda els teus lligams i fortaleses abans de començar. Si tens clar que ets capaç de perdonar, de tenir compassió, que tens punts forts (oratòria, etc.), tant si te’n surts com si no, t’atreviràs al risc i seràs més resilient.

Persuadir. Com es persuadeix la majoria essent minoria?
—Pensa en la batalla per a legalitzar el matrimoni gai. Tot va començar amb gent que no era gai. I es presentaven com a defensors dels gais essent membres acceptats de la comunitat. “Hola, sóc conservador, crec en l’ordre econòmic i en els valors familiars. I com a conservador m’han educat per a tenir cura dels altres. Els no nats, els avis. I estar a favor del matrimoni gai no té a veure amb si ho veus bé o malament sinó a creure que per a ser completa, la gent ha de ser independent, autònoma econòmicament. Pot contribuir a la societat si pot escollir el seu camí. Les meves creences conservadores donen la benvinguda a aquesta causa.” Parlar des de dins el moviment conservador per a canviar-lo. No des de fora.

Què us ha impressionat més de descobrir mentre fèieu el llibre?
—La història dels gitanos a l’imperi romà. Maltractats durant centenars d’anys, marginats, quan els gitanos es presentaven com a víctimes, podien tenir guany a curt termini. “Ens heu fallat, heu de compensar-nos. Hem de tenir representants reconeguts.” I aconseguien els guanys, però a curt termini. En canvi, si es presentaven com a activistes que no buscaven compensació, sinó dignitat, que eren com tota la resta, ni més ni menys, els guanys eren a llarg termini. Quan els grups marginats es presenten com a víctimes, tenen restitució, diners, posició, representants, però aleshores, la majoria pensa: “Tema resolt. Ja està.” No tenen més sentiment de culpa, s’han rentat les mans… i continuen amb el mateix nivell de prejudicis contra els gitanos. En canvi, si la minoria no busca compensació, sinó dignitat, tolerància, la majoria no pot deixar enrere la culpa. I flota en l’ambient. I fa que les actituds canviïn. Actuen amb més bondat. I la discriminació baixa. Hem de pensar a la llarga, no a la curta. Per als marginats, millor presentar-se com a activista que no pas com a víctima.

Un altre estudi?
—Galileu. Podem dir que l’església al final el va perdonar. O podem dir que l’església no accepta que es va equivocar i Galileu tenia raó. Necessitem aquestes reconciliacions, les disculpes. No n’hi ha prou de dir “et perdonem”. Algú ha de dir: “Ens vam equivocar i tu tenies raó. Demanem perdó.” Això fa canviar el punt de vista de la gent.

Homes i dones, alguna diferència a l’hora de rebel·lar-se?
—Les dones cerquen aliances i coalicions. Els homes són el del maletí a Tiananmen.

Heu seguit el cas català?
—No detalladament, però el conec. Explica-me’l.

Som una minoria dins l’estat espanyol. I a vegades es juga la carta del victimisme i a vegades, la de l’activista.
—Mireu la història, que ens ensenya moltes coses. La lluita dels gais, per exemple. En deu anys vam passar de prohibir els gais a l’exèrcit a veure com la Cort Suprema legalitzava el matrimoni homosexual. Al començament, el moviment mai no va entrar a la batalla legal. Mai. Parlaven només d’experiències personals. “Sóc lesbiana. I no puc visitar la meva parella a l’hospital perquè només hi deixen entrar la família.” Això convencia. Després, una volta guanyada la batalla de la dignitat i la tolerància, van entrar al debat legal. Al principi, mossega’t la llengua. Pensa en el llarg termini. Primer mostra que no ets estrany, ni rar. Ets com tots. I al final, com tots, vols els drets de tots.

Per què no he de seguir el ramat? Per què he de ser un rebel?
—Gran pregunta. Hi ha grans avantatges de formar part del ramat. Tens la positivitat del grup, la cohesió. Jugues, rius i fas esport amb tothom. Però sabem això: la conformitat ens tanca mentalment. I la dissensió ens obre la ment. I ens hem de demanar què volem fer amb aquesta minúscula part del temps que és la nostra vida al planeta. Els futurs “jo” de tots nosaltres voldran mirar enrere a una existència amb sentit: vaig fer tot allò que vaig poder per lluitar contra la injustícia. No vaig ser dels qui va callar, tot i saber què passava. Pensa en els règims totalitaris, Ruanda, l’Alemanya nazi, els maoistes. Què deu sentir un ciutadà, vint anys després, quan veu que no va protegir ningú perquè volia seguretat? Ningú no vol aquest penediment de la inacció.

Res a afegir?
—Hi ha valents i covards. La valentia són petits moments en què decidim de fer el pas en compte d’evitar-lo. Quan tens l’oportunitat d’amplificar la veu d’algú que no té espai. De protegir algú abusat. El coratge és fer el pas quan arriba el moment, en lloc d’evitar-lo. Si ho fas un hàbit, et converteixes en una persona valenta. La valentia es construeix a força de petits moments.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any