genocidi tibet

Aviat farà seixanta anys del fallit aixecament nacional pacífic tibetà contra l’ocupació xinesa del 1959. Aquells fets van causar un milió dos-cents assassinats i desenes de milers d’exiliats. El començament de la tragèdia d’un poble a qui la comunitat internacional ha abandonat, malgrat ser víctima constant i permanent de la Xina, acusada dels delictes més flagrants contra els drets humans, la religió, la cultura i el medi ambient d’aquell país de l’Himàlaia. Segons la Freedom House, el 2018 el Tibet era el pitjor país del món en matèria de drets humans després de Síria.

El poder internacional de la Xina a les Nacions Unides i la seva força creixent en el mercat internacional censura aquest afer als fòrums de denúncia i justícia internacional. La Xina bloca el debat sobre el Tibet a l’ONU amb els diners i la influència que exerceix sobre molts països petits arreu del món, entre els quals Espanya.

La Casa del Tibet de Barcelona compleix vint-i-cinc anys. A l’entrada hi ha un cartell discret –’Breu informació sobre el Tibet’– que defineix molt bé què és una nació oprimida, ocupada militarment, colonitzada i reprimida.

Resumeixo: El 1959 el Tibet va ser envaït violentament per l’exèrcit xinès. Un milió dos-cents mil tibetans, la sisena part de la població, van ser assassinats. Més de sis mil monestirs, temples, i monuments, destruïts. Més de cent-trenta mil exiliats, entre els quals el dalai-lama, que es va instal·lar amb el seu parlament a Dharamsala, India. Els drets humans hi són violats contínuament, tal com denuncien Amnistia Internacional, la UNESCO i el Parlament Europeu. Hi ha genocidi, tortura i repressió. El panchen-lama, a sis anys, va ser segrestat amb tota la família pel govern xinès. És el presoner polític més jove del món.

I continua: Hi són habituals els avortaments forçats i l’esterilització de dones tibetanes. La religió, la llengua i la cultura són perseguides. La fauna autòctona està en perill d’extinció. Prop del 80% del territori ha estat desforestat. Un 25% dels míssils intercontinentals de caps nuclears múltiples del govern xinès són allí. El seu sòl és un dels cementiris nuclears més grans del món. Hi ha una transferència multitudinària de població xinesa al Tibet gràcies al nou tren Pequín-Lhasa.

Thubten Wangchen a la Casa del Tibet de Barcelona.

Wangchen: ‘La violència policíaca de l’1-O va estar malament’

Un cop dins el recinte, m’acull amb un somriure i una abraçada fraternal el monjo budista tibetà Thubten Wangchen, fundador i director de la Casa del Tibet de Barcelona ara fa vint-i-cinc anys i membre a Europa del Parlament Tibetà a l’exili. Està molt atrafegat preparant els actes de l’aniversari de la Casa i una concentració de milers de tibetans prevista a Brussel·les el 10 de març, dia del seixantè aniversari de l’aixecament nacional contra l’ocupació xinesa.

‘A Europa som vint-i-un mil tibetans. A Catalunya només som vuitanta-cinc, però Barcelona és on es fa més soroll de tot Europa. Els catalans entenen millor la situació del Tibet que no pas la gent de les altres parts d’Espanya. Però a l’hora de la veritat no es mouen. O se’n mouen molt pocs’, m’explica. ‘I les institucions? Obteniu dels polítics l’ajuda que necessiteu?’, li demano. ‘Sí i no. Simbòlicament sí. Tothom em rep i m’escolta, la Generalitat, l’ajuntament, la diputació –que ara ens ha subvencionat dues cases per a acollir refugiats a l’Índia–. Però políticament no hi poden fer gran cosa. La situació aquí a Catalunya ara és tensa. Hi ha el judici. I nosaltres no demanem res. Abans fèiem cada dimecres una concentració a la plaça de la Universitat, però quan va començar el procés català vam parar, per no afegir més llenya al foc.’

‘Jo no he pogut donar suport als independentistes catalans perquè al Tibet no demanem la independència, demanem l’autonomia. Si els dono suport, la Xina ho utilitzarà contra nosaltres dient que volem autonomia per a demanar després la independència. No en puc parlar, d’això. Tampoc no estic en contra. Ni a favor, ni en contra. Estic al camí del mig, observant’, confessa Wangchen. Fa una pausa amb els ulls tancats com si visualitzés alguna cosa i reprèn l’explicació: ‘El meu desig seria el diàleg autèntic, cara a cara, cor a cor, entre Madrid i Barcelona. Seria òptim per a la societat… Són coses que s’han de mirar amb lupa. La violència policíaca del Primer d’Octubre no s’havia d’haver produït. Ho van fer malament. La violència genera violència, destrucció, mai no s’ha d’utilitzar. I ara els demanen molts anys de presó. És exagerat.’

Thubten Wangchen, a l’única fotografia que té del seu pare i germans.

Un monjo lluny del Tibet

Thubten Wangchen tenia quatre o cinc anys el 1959. En té pocs records, lògicament, però algunes imatges d’allò que va experimentar acabarien marcades per sempre a la seva memòria: ‘Recordo els militars xinesos amb fusells a la mà arribant al meu poble; feien por. No recordo la casa, ni el poble, només els militars. A la meva mare se la van endur i no va tornar mai més. La van matar els xinesos. El meu pare ens va agafar, als tres germans, de nit, i vam fugir per les muntanyes de l’Himàlaia. A mi em duia a coll, a l’esquena. Era negra nit. No hi havia carreteres, ni camins’, torna a tancar els ulls seriós com si ho veiés. ‘Hi havia molts cadàvers per la muntanya. Els xinesos disparaven. Allò em va impactar. La invasió és patiment, por, violència’.

La història de la seva infantesa i joventut és recollida en el llibre autobiogràfic Lluny del Tibet (Viena Edicions, 2018); la seva vida i el seu pensament explicats a Maria Teresa Pous, amb el pròleg del dalai-lama. ‘És com si els tibetans visquessin deu vides per una de les nostres. El lama Thubten Wangchen no n’és cap excepció. Llegiu i gaudiu-ne’, diu Richard Gere a la contraportada.

‘La mare és morta’, li deia el seu pare, però ell no entenia el significat de la paraula ‘morta’, escriu al llibre, i al començament no va sentir dolor. El pare i els nens van poder arribar sans i estalvis a Katmandú, al Nepal, després d’una setmana de fred, neu i perills mortals, en una ruta en què molts s’hi van deixar la vida. Wangchen va fer de captaire pels carrers de Katmandú. Vivien al carrer, menjaven allò que podien, van viure així dos anys, fins que van saber que el dalai-lama era a l’Índia i que havia demanat al govern que ajudés els tibetans refugiats. Un dia els van anar a cercar i els van portar a l’Índia.

Al principi tots els refugiats tibetans van treballar construint carreteres per l’Himàlaia. Era arriscat. Molts es van morir de fred, sota les allaus de neu, per les explosions de dinamita, o perquè van caure pels penya-segats de les muntanyes. Després, el petit Wangchen va poder anar a escola, estudiar, aprendre la llengua i la cultura tibetana i, finalment, va ingressar a Namgyal, el monestir personal del dalai-lama Tenzin Gyatso a Dharamsala, a l’Índia. S’hi va passar onze anys estudiant totes les matèries i aprofundint en el budisme. Després, per indicació del gran lama, va fundar la Casa del Tibet de Barcelona. I n’organitzà la visita del 2007, que va aplegar deu mil persones en una conferència al palau Sant Jordi.

Manifestació a Madrid pels drets humans.

La repressió al Tibet, avui

El dalai-lama anterior, Thubten Gyatso, havia declarat la independència l’any 1913. D’aleshores ençà fa més d’un segle que la Xina hi ha anat perpetrant un genocidi humà i cultural, lent, silenciós, d’esquena al món, que calla allò que sap i que deixa fer per preservar els seus interessos econòmics i polítics. Des del 1949, quan es va instituir el règim comunista de Mao, els xinesos hi van anar entrant a poc a poc fins que el van ocupar militarment amb les massacres del 1959 i la repressió anihiladora posterior de la ‘revolució cultural’ maoista (1966-1976), amb més de sis mil monestirs destruïts, assassinats, presó, camps de concentració i la clara voluntat d’exterminar els tibetans i el budisme.

Més tard, el president xinès Deng Xiaoping va consultar al dalai-lama què volien per a intentar arribar a un acord. Un 65% dels tibetans a l’exili van votar de demanar l’autonomia, el camí del mig, que encara no s’ha fet mai realitat ni sembla que hi hagi tampoc cap mena d’intenció amb el president actual Xi Jinping.

El 2008, amb motiu dels Jocs Olímpics de Pequín, els tibetans van tornar a protestar per intentar sensibilitzar el món de la seva situació. Ho van fer pacíficament, tot i que va haver-hi alguns brots violents. La resposta xinesa va ser repressió i més repressió. D’ençà del 2009, cent cinquanta-quatre monjos s’hi han autoimmolat a l’estil bonze. Una vegada més la resposta ha estat la passivitat mundial. ‘Al principi, jo plorava cada vegada que un monjo es cremava viu. El dalai-lama i tots els grans mestres en vam parlar públicament dient que no ho fessin més, si us plau, que calia viure i treballar. No és una pràctica tibetana, va contra el budisme. Ho fan per cridar l’atenció al món i el món no hi reacciona. La Xina ha dit que ho fan perquè els ho ha demanat el dalai-lama, ja veus.’

El dalai-lama, a Barcelona.

‘Fa pena, ningú no ens fa costat, ningú no en parla, ningú no defensa la veritat i els drets humans. La Xina és molt poderosa. Tots els dirigents del món donen la mà al president i hi signen contractes comercials. Per a la premsa, entrar al Tibet és impossible. Només accepten grups de turistes guiats, pagant car i per pocs dies. Anar-hi sol a visitar amics i familiars és impossible. La Xina té por que se sàpiga la situació real del Tibet. N’hi ha prou informació per internet, hi ha notícies, denúncies, però qui mana als mitjans no la publica perquè no vol molestar els xinesos.’

‘Nosaltres la publicarem, us ho asseguro, feu-nos una radiografia de la situació, si us plau.’ ‘Per començar’, diu Wangchen, ‘cal dir que el Tibet no és petit com Andorra, cosa que molts es pensen. El Tibet és un terç de la Xina. Equival a l’extensió d’Europa occidental. Hi ha sis milions de tibetans i actualment ja són vuit milions els xinesos que s’hi han instal·lat. Hi ha més de mil tibetans a la presó, principalment lames, monjos, escriptors, cantants, monges. Per què? Per haver desitjat llarga vida al dalai-lama, per haver escrit o cantat sobre el Tibet, per res.’

‘Com afecta la repressió a la vida quotidiana?’, li demano. ‘Hi ha càmeres i controls per tot arreu. Als monestirs. A les places. La policia xinesa ho vigila tot. La religió, la llengua i la cultura tibetanes són perseguides. La cultura sobreviu amagada a les cases i als monestirs. A l’escola, la cultura tibetana no existeix. Fan avortar les dones tibetanes o les esterilitzen. Demanen als xinesos que en violin o que s’hi casin. No volen que neixin nens cent per cent tibetans. A tots els monestirs hi ha un comunista xinès que mana i que controla per damunt de tots els monjos, etc.’

‘No hi ha tibetans que vulguin respondre-hi amb violència?’, li demano. ‘El dalai-lama no vol violència. De vegades ell rep missatges de dins del Tibet que li diuen que la pau no és notícia, que el món ens ignora, i li demanen si poden matar uns quants xinesos perquè el món es recordi de nosaltres. “No”, diu ell. “Ni en somnis us diria que sí. Els xinesos són mil milions, matar-ne uns quants no és la solució. La nostra és la via pacífica i explicar la veritat.”‘

Un dels casos més flagrants de la hipocresia internacional i la injustícia contra el Tibet és el del panchen-lama, el nen Gedun Choekyi Nyima, que a sis anys va ser segrestat pels xinesos amb tota la seva família. Ja n’han passat vint-i-quatre i no se’n sap res. Van desaparèixer al cap de pocs dies d’haver estat reconegut pel dalai-lama com a l’onzena reencarnació del panchen-lama del Tibet, l’any 1995. És el presoner polític més jove del món.

Llibertat per al panchen-lama.

‘Cada vegada que apareix el problema de la seva desaparició a la comissió de drets humans de l’ONU, la Xina diu que està molt bé, content, feliç, que estudia, que juga amb els amics, etc. Quan li’n demanen proves, diuen que no les han portades, que l’any que ve les ensenyaran. I res. Només hi ha una foto d’ell feta tres dies abans del segrest. Els xinesos es reuneixen amb les delegacions dels països africans, sud-americans, els més petits, i els compren. Els paguen molt perquè callin. Quan hi ha una votació per a decidir si es parla del Tibet, sempre guanya el no. Sempre perdem. I no se’n parla. Hi ha més de cent cinquanta països. Aquest any en teníem tretze de grans que ens donaven suport, entre els quals els EUA, el Canadà, el Regne Unit, Alemanya, França, Dinamarca, Suècia, la República Txeca, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda… però van guanyar els països petits que estaven en contra. Espanya, per exemple.’

Destrucció mediambiental al Tibet

Els xinesos van ocupar el Tibet per dos motius: per guanyar territori (és una tercera part de la Xina actual) i per la riquesa dels recursos naturals, entre els quals destaca un bé molt preuat ara i que ho serà més en el futur: l’aigua. ‘Sí, diu Wangchen, el Tibet és molt ric en mines: urani, or, bronze, coure, metall, liti. A més, hi ha muntanyes i muntanyes de bosc i, sobretot, a la plana tibetana neixen els rius més importants de l’Àsia: el Groc‎, el Brahmaputra‎, l’Indus‎, el Mekong, Iang-Tsé… Del Tibet surt l’aigua que rega tots els països del voltant: la Xina, Tailàndia, l’Índia, Pakistan… Els xinesos ho saben i no volen perdre aquesta riquesa enorme. El problema és que destrueixen el medi ambient, només volen obtenir riquesa i no els preocupa res més. Destrueixen la natura.’

La Xina, denunciada per genocidi a l’Audiència espanyola

L’any 2014, la justícia espanyola va emetre una ordre internacional de detenció contra el president xinès Jiang Zemin , l’ex-primer ministre Li Peng i tres dirigents més del PC xinès per genocidi, tortures i crims de lesa humanitat al Tibet. La decisió judicial va arribar després d’una querella interposada el 2008 pel Comitè d’Ajuda al Tibet i el lama tibetà Thubten Wangchen, nacionalitzat espanyol.

L’Audiència Nacional feia sis anys que instruïa la investigació sumarial a la qual Wangchen, a més del seu testimoni personal, hi havia aportat tota mena de proves i testimonis, com ara un monjo que havia estat trenta-tres anys a la presó, un professor de tibetà que n’hi havia complert trenta-set o un metge nord-americà que havia filmat d’amagat proves d’esterilitzacions de dones tibetanes, entre més.

‘La iniciativa se’m va acudir arran del processament de Pinochet. Si els xilens podien recórrer a la justícia internacional, per què no nosaltres? I ho vam fer. Quan va saltar la notícia de l’ordre de crida i cerca dels dirigents xinesos, una delegació del govern de la Xina va anar a Madrid, va parlar amb Rajoy, va al·legar que era un afer intern, i que si el procés persistia haurien de parlar del deute espanyol. Aquí es va acabar tot. Fins i tot van aconseguir de canviar la llei, gràcies a la majoria absoluta del PP, per evitar que jo presentés la querella com a ‘ciutadà de nacionalitat espanyola’. Van aprovar de canviar-la “per ciutadà espanyol, nascut a Espanya”. I aquí es va congelar’, es plany Wangchen, però no perd l’esperança que el PSOE la recuperi.

L’any 2014, la Xina era la primera potència comercial del món i el segon tenidor estranger de deute espanyol, amb un 20% del total.

L’imperialisme xinès amenaça Catalunya i Espanya?

Thubten Wangchen sosté que l’imperialisme xinès va molt més enllà del Tibet o de l’Àfrica, un continent on van entrant a poc a poc i on ja tenen molt poder econòmic i influència política mitjançant contractes comercials i construcció d’infrastructures amb qualsevol país en canvi de no fer para atenció als drets humans i les llibertats.

‘Aquí a Catalunya, a Espanya, van posant en pràctica una altra mena d’invasió “made in Xina”‘, adverteix Wangchen. ‘A Espanya ja n’hi ha tres-cents mil. No res, per a ells…[Riu] Un dia a la plaça Sant Jaume, micròfon a la mà, vaig poder advertir Artur Mas i Xavier Trias, que hi eren presents, que anessin amb compte amb tants xinesos entrant tan fàcilment al país i comprant les millors botigues i restaurants. Els catalans i els espanyols s’ho venen per guanyar una mica més de diners. Però després vindrà l’atur. Els xinesos tindran els millors llocs. Si continuen així, d’aquí a deu anys, haureu de demanar-los feina perquè ells seran els amos.’

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb