Teresa Colom: “La humanitat té una llibertat bastant restringida”

El naixement del nou segle i el nou mil·lenni va servir per a descobrir-nos una nova veu de la literatura catalana: Teresa Colom. Era el 2001 quan debutava aquesta escriptora a qui agrada més de definir-se com a pirinenca que cap altra cosa: “Sóc una escriptora en llengua catalana, perquè el que et defineix com a escriptor i poeta és la llengua. Visc a Andorra, que és la meva única nacionalitat, sóc pirinenca i de la Seu d’Urgell i d’Andorra i escric en català, que és la meva llengua materna i paterna i no tinc una eina més esmolada que aquesta per a la meva feina.” Tanca així debats absurds sobre aquest tema. En canvi, està disposada a destapar capses de Pandora, com ara si és poetessa o narradora. Però el cas és que La senyoreta Keaton i altres bèsties i després Consciència li han aportat el reconeixement dels lectors de narrativa, fins al punt que Jordi Puig, l’editor de Comanegra, la va fitxar per afegir-la al projecte “Temps obert”, la continuació –per part de diversos escriptors– de la sèrie de les nou novel·les originals escrites per Manuel de Pedrolo. Ella ha bifurcat Des d’uns ulls de dona en dues novel·les publicades en un sol volum: Neu a la porta i Ull de gat i ull de bou.

—Què ha significat per a vós continuar l’obra de Pedrolo i entrar en el projecte “Temps obert”?
—Ha estat emocionant pels vincles que suposa. Quan em va trucar Jordi Puig, de Comanegra, amb qui no ens coneixíem, i em va fer aquesta proposta em va fer molt de respecte. Em va explicar el projecte, tota la gent que ja hi està implicada i alguns dels autors que vindran després, i em va fer molt de respecte però també vaig sentir un agraïment molt gran perquè m’ho haguessin proposat. Li vaig demanar: “Com és que m’has trucat a mi?”, perquè a casa nostra hi ha molts noms de narradors molt interessants, i em va dir que havia estat una intuïció. Després, treballant amb ell, he vist que és un editor molt bo. Ha estat una meravella treballar plegats.

—Doncs la intuïció va ser bona…
—Suposo que sí, perquè quan m’ho van proposar no sabia gaire què acceptava i realment no ho saps fins que no et trobes treballant-hi. D’una banda, hi havia el repte de recollir aquest guant de Pedrolo, que en el seu moment ja va expressar que li agradaria que una generació d’escriptors posteriors reprengués aquesta idea de “Temps obert” i anés desenvolupant una obra que és infinita, i això ja et posa en un punt en què encara et fa més por decebre. Però al mateix temps hi havia la possibilitat de vincular-se d’una manera molt maca amb un gran escriptor de la literatura catalana que tenia moltes coses a dir i que ja no hi és, però amb qui pots establir un diàleg i a la vegada estar en un projecte on hi ha vinculades més persones d’ara. En aquest sentit, la paraula “temps” agafava una dimensió molt forta, molt de vincles.

—Un encert, doncs, també, haver intuït que havíeu de dir que sí…
—Potser va ser la meravella de la petició allò que em va fer acceptar, però ho vaig fer amb molt respecte, pensant: “Si no te’n surts què fas? Hi ha una cadena al mig i si no funciona allò que tu facis, com afectarà el conjunt del projecte?” Hi havia una gran responsabilitat.

—Era lògic que us sorprengués la petició, perquè la vostra dedicació a la narrativa ha estat més curta que no pas la poètica…
—Exacte, a mi ni m’havia passat pel cap la possibilitat que fos narradora, fins que no vaig fer el llibre de La senyoreta Keaton i altres bèsties. Quan vaig acceptar era molt conscient que el meu gruix literari i la meva essència és la poesia, que és d’on he brollat, d’alguna manera. També és cert que, en escriure el primer conte del recull de La senyoreta Keaton i altres bèsties, tenia ganes d’explicar coses que després he treballat a la poesia i, per tant, sempre hi ha hagut vasos comunicants entre la meva narrativa i la meva poesia. Al que he fet ara també hi ha molts vincles amb les inquietuds que ja escric en poesia.

—El cas curiós és que heu fet relat breu, novel·la i ara nouvelle…
—Sí, i entremig no he deixat d’escriure poesia amb alguns temes que són comuns. El tema de Consciència, la primera novel·la, es podria definir com el tema del cos, la indagació per a entendre de quina manera el nostre suport físic en aquest món ens determina certes coses. Així doncs, el cos agafa una presència absoluta. El cos, la vida i el fet d’existir com a humans, que ja és present en uns altres moments de la meva obra, tant a la poètica com a la narrativa. També volia aprofitar l’avinentesa per a preguntar-me per una cosa tan humana com la inquietud de viure per sempre, de resistir-se al fet de morir i de voler entendre què ens fa humans, i si perdre allò que ens fa humans fa que valgui la pena de continuar viu. De fet, al capdavall, què vol dir viure? Tenir atrapada o reproduïda la consciència en una computadora, vol dir continuar viu? Vaig voler desenvolupar la resposta i crear una història entorn d’aquesta hipòtesi.

—Possibilitats expressives diferents per a temes semblants, doncs, als de la poesia…
—Exacte. Les inquietuds són molt semblants a unes altres que poden haver sorgit a la poesia, tot i que a la poesia ho treus totalment d’una manera molt més visceral, molt més en primera persona.

—Efectivament, perquè la vostra poesia no és de fer bonic, és de les que remouen, de les que furguen. Això enllaça perfectament amb la duresa que traspuen els dos llibres pedrolians que ara podem llegir, perquè us ha tocat un Daniel Bastida especulador immobiliari, un Daniel poc amable, d’entrada…
—Quan em van demanar que m’afegís al projecte i ho vaig acceptar no sabia quin llibre em tocaria, però ´tan bon punt vaig llegir Des d’uns ulls de dona em varen venir moltes idees per a estirar molts de fils possibles. I he posat el focus, la mirada, en la Teresa, la dona de Daniel Bastida, un Daniel Bastida que a la novel·la de Pedrolo s’inicia en el món de la construcció i de l’especulació immobiliària. De bon principi el personatge fa servir materials de mala qualitat per reduir costos i no fer les construccions com toquen i, és clar, passa el que passa, que s’ensorra un edifici al Turó de la Peira, per sort abans que no hi visqui ningú, i ha de marxar.

—I vós partiu d’aquí, de la dona, per bastir les vostres obres…
—En el meu cas et trobes una dona que penjava totalment del marit, socialment i legalment, i això em va donar peu a parlar de molts temes, no solament femenins, sinó que ens afecten a tots, homes i dones de la mateixa manera, perquè allò que afecta la llibertat de les dones, les qüestions de base que afecten la llibertat de les dones, afecten la nostra base com a societat, com a humans.

—Com és aquesta Teresa que protagonitza els vostres dos texts?
—La Teresa ja ha estat lligada des del naixement a unes coses que s’esperen d’ella com a noia, com a filla d’una família molt humil, amb una mare que sempre li ha dit que han de passar desapercebuts, no tan sols pel fet de no tenir el pare a casa, sinó perquè a més a més són de la banda dels vençuts. Pedrolo ja et diu com ha crescut aquesta noia, i en un moment determinat la mare li diu que les coses haurien pogut anar d’una altra manera. La mare fa referència al fet que si tothom hagués lluitat, com el seu marit, per uns certs ideals, potser el bàndol guanyador de la guerra hauria estat un altre. A la meva novel·la la Teresa s’interroga sobre ella, hi ha molts plantejaments d’arrel sobre els fonaments de la nostra societat. I això fa que ens adonem que no només les dones, sinó tota la humanitat té una llibertat bastant restringida.

—Una llibertat restringida respecte de què?
—Això no ho sabem. Fa milers d’anys que funcionem d’una certa manera, de manera que a l’hora de pensar-hi hem de dir: “Amb què ho comparem, on poder mirar-nos?”

—I en teniu una resposta?
—Per a mi la resposta és la natura, allò que d’una manera genuïna busquem, com qualsevol altra bèstia, la nostra forma natural de viure. M’agrada reflexionar i pensar que som part de la natura, que no hem canviat tant, sinó que ens hem anat adaptant a un cert entorn que ens ha canviat de manera radical, però la nostra capacitat d’adaptació és molt més lenta. I això em fa pensar en el silenci de moltes dones. La Teresa mira els balcons, veu les plantes, i la seva mirada ens serveix perquè veu quelcom que tots busquem, aquesta predilecció pels jardins, pels boscos, pels llocs vius i les plantes. La mirada va més enllà, i ens fa pensar a tots nosaltres que les coses podrien ser d’una altra manera, i naturalment el lloc d’on tibar és la natura, que és d’on hem sorgit.