Temps de postguerra

"Hi ha maneres d’extermini per passiva que poden ser igual d’eficaces: el cas de la llengua n’és l’exemple més palès"

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És perfectament lícit que el lector prudent es posi les mans al cap davant d’aquest títol provocatiu –incendiari, si es vol. Els que ahir es deien Ferran, avui no es nomenen Fernando, però n’hi ha que, com l’historiador Valls i Taberner el 1939, abominen, amb la boca petita o pel broc gros, de la “falsa ruta” empresa a partir del 2015 i culminada amb el referèndum de l’1-O. Certament, en temps del 1939, s’administrava, per diputació d’Espanya, la misèria material i s’amuntegava terregada sobre la misèria moral, però els temps que corren permeten de parlar d’un estat de postguerra del 2017: l’enemic se sent vencedor, ens vol aixafats, i manté vius i intactes tots els instruments de repressió (llenya als resistents), de propaganda (seguretat per als badocs), i de tolerància (engrunes de pressupostos i diàlegs de fantasmes per als qui es donin per vençuts). Tota una política sobre un país tornat a ocupar, si mai va deixar d’estar-ho. No ens pot afusellar, certament, l’enemic, sempre que mantinguem les formes, administrem el que ens deixin, oblidem allò que volíem i, sobretot, renunciem a l’antagonisme. Hi ha maneres, en efecte, d’extermini per passiva que poden ser igual d’eficaces: el cas de la llengua n’és l’exemple més palès.

Mireu la campanya sistemàtica de propaganda antiindependentista dels mitjans de comunicació del nou ordre –no cal que els assenyali: tothom n’està al cas, i jo mateix, des d’aquest diari, no he deixat d’assenyalar-los. De cop i volta, un columnista d’El País es passa a La Vanguardia –en un canvi de cromos, abans, un altre de La Vanguardia havia fitxat per El País–, i aquell tarannà temperat que lluïa a l’edició provincial del diari de Madrid ara esdevé signe d’un cervell esmussat per l’afany de propaganda. Segons aquell bon senyor, es veu que l’independentisme va demostrar la seva ineptitud en gosar fer campanya per al referèndum de l’1-O en llocs contraris al separatisme… A banda que no es pren la molèstia de fer cap anàlisi mitjanament seriosa sobre aquells llocs –tan monolítics, segons li deuen semblar a ell–, on pretenia que es fes campanya, l’analista de guàrdia, si no era en camp contrari per poder captar-ne votants? (A mi, sigui dit de passada, l’única cosa que em va amoïnar d’aquella campanya va ser veure un reputat economista adreçant-se en castellà a uns jubilats del Baix que havien viscut tota la vida a Catalunya.)

Seguidament, un ex-director de La Vanguardia agafa en préstec la variable Coscubiela de submissió per dir-nos que l’independentisme ha de deixar de sentir-se i de veure’s com l’única solució als problemes reals del país, o sigui, que es consideri un més en el ric assortiment democràtico-constitucional. Però això és dit de cara a la galeria, perquè, des del desembre del 2017, l’independentisme ha estat incapaç de treure rendiment a les seves victòries electorals contra el repressor de l’1-O, l’ocupant del 155, el dèspota de la covid, el tirà dels fons europeus i el falsificador del diàleg. Vull dir que són, precisament, aquells mitjans de propaganda, com a part de la maquinària repressora d’estat, que s’encarreguen de ressuscitar cada dia el “fantasma” de l’independentisme i de treure’l en processó per exorcitzar-lo i dissimular que la por que senten davant seu no procedeix de la idea, sinó de la materialitat de l’1-O, que no han pogut escombrar de la història.

Naturalment, el citat ex-director de diari no es prendrà la molèstia de dir-nos com els Coscubiela, Albiach i companyia han passat del filibusterisme populista del 5 i 6 de setembre de 2017, i el corresponent i galdós paper de denunciants públics i manifestos, a donar el seu vot als pressupostos de la Generalitat: en efecte, si feia l’esforç d’analitzar tot l’oportunisme d’aquells personatges, seria com admetre que ell mateix i el seu diari fan els ulls grossos davant una genteta amb una moral d’infrahistòria –saltataulells de l’estat espanyol per cooptació–, mentre que l’1-O va imposar, tal com sona, una moral a la història. O, si voleu, aquell dia, la història va adquirir un altíssim sentit moral, que superava totes les claudicacions a què ens havia acostumat l’acomodament a la democràcia espanyola.

Entretant, columnistes amb pretensions d’ideòlegs es dediquen a parlar, justament a El País, d’un anomenat “deep procés” com per dir-nos que aquell moviment col·lectiu que va deixar bocabadats tiris i troians, intel·lectuals i polítics, periodistes i empresaris, organismes internacionals i porteres de palau, era “impur”, perquè hi havia manifassers que maldaven pels seus propis interessos i que “s’aprofitaven” de la pobra gent mobilitzada per aconseguir els seus tèrbols propòsits –una mica com Javier Marías quan considera que els “senyorets” catalans van treure la gent al carrer per separar-se d’Espanya. No seré pas jo qui negui conxorxes entre el poder i els interessos particulars: després de la confessió de Jordi Pujol; després de saber de primera mà els llaços entre l’esfera pública i la privada, manegats per famílies, fills de famílies i néts de famílies, lligats als poders de tota mena; i, en fi, després de rebre les notícies d’aquells sous-balneari del nostre parlament, res no m’espanta. Però els analistes del “deep procés” s’estan molt i molt d’analitzar les característiques internes del moviment que va donar lloc a l’1-O, d’estudiar i avaluar tot allò que proposava en un intent d’aprofundir la democràcia com no n’hi havia hagut cap altre en dècades a Europa; i per fer-nos veure –o dir-se a si mateixos, si fossin honestos– per quins set sous un moviment fresc, renovador i agosarat fracassa a l’hora d’esdevenir poder públic, universal i transformador. No ho faran, és clar: la propaganda de postguerra del 2017 els mana negar cap valor espiritual i material, individual i col·lectiu, local i universal a l’independentisme mentre oculten que només fou la repressió ferotge a vèncer.

I acabo amb la propaganda. Què són, sinó, les propostes de fer sortir la Vuelta a España de Barcelona, d’on no havia sortit des de feia seixanta anys? De fer jugar la selecció espanyola de futbol al camp de l’Espanyol, ficant pel mig la possibilitat de jugar al del Barça? De servir d’aparador d’uns Jocs d’Hivern al Pirineu amb l’Aragó per a “ofrendar nuevas glorias a España”, com diria Fuster? Són mostres evidents d’ocupació per mitjà de l’esport, de normalitzar-la amb la col·laboració dels qui es tinguin per vençuts, com bé mostren les federacions respectives o els espavilats de torn que hi veuen la possibilitat de fer negoci –com diu el meu amic Manel Ollé: “Barruts a sou, agitprops de la carcúndia, agents kolonials de la caspa profunda, monàrquics predemocràtics, vividors de la mamella estatal i autonòmica”… Una variable de l’estraperlo de postguerra, mal que ho neguessin Canadell o el seu porquer.

Entretant, el temps històric del protagonisme de gent desvetllada, que sabia què volia i va actuar per aconseguir-ho, ens va fer veure que els partits i les entitats (que no ho dirigien de debò) maldaven per cavalcar l’onada, però, arribat el moment de la veritat, van fer figa –tant se val la ideologia que traginessin. Amb silencis, renúncies i marrades, es van ficar a l’ull de l’onada històrica i, quan aquesta onada va rompre contra els esculls, aquells partits, aquelles burocràcies, aquells lletrats, miraculosament van surar, deixant a la platja uns quants derelictes de la tempestat històrica. Els hipòcrites propagandistes del nou ordre escriuen per fer creure als ingenus i desinformats que aquelles restes del primer naufragi eren les del moviment independentista en pes, però com que no ho són, d’ingenus, i sempre estan de guàrdia, actuen com si continuéssim en plena tempestat. Saben molt bé que aquells derelictes només eren les màscares de proa de la flota, i que els nous capitans manen vaixells de cabotatge –la càrrega i descàrrega dels farcells neoautonomistes–, però no tripulacions ardides com les de l’1-O. Per aquesta raó, els més espavilats d’aquells propagandistes del nou ordre, sempre de guàrdia, albiren noves tempestats a l’horitzó quan la flota es faci de nou a la mar. Aquesta vegada, però, hem de fer allò que explicava Joan Garcia Oliver, ara ressuscitat, en una entrevista l’any 1977: que tu sàpigues preveure tot el que farà l’enemic mentre ell no sap res de tu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes