Temps de contradiccions

Si les crisis són un aspecte reiterat de la història, acumular-les és característic dels finals de mil·lenni

Joan Ramon Resina
03.07.2022 - 21:40
Actualització: 03.07.2022 - 21:48
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa molt que Occident viu amb una sensació de crisi permanent. No vull pas dir que aquesta sensació sigui exclusiva de l’època actual. La miopia històrica de la postmodernitat no ens hauria pas d’aixoplugar en la nostàlgia d’un passat orgànic que no ha existit mai. Al segle XIX molts romàntics (Novalis, per exemple) veien en el cristianisme medieval el ciment de la unitat d’Europa. Avui, a falta de cap altra solidaritat teleològica, la unitat europea ja sols pot cimentar-se amb la solidaritat defensiva de l’OTAN. El cristianisme havia nascut en l’expectativa de la fi imminent del món. L’Apocalipsi neotestamentari, un de molts que circulaven pel món antic, testimonia una crisi global que es reproduí al cap d’un mil·lenni amb els terrors de l’any 1000 i que no es tornà a repetir fins a l’adveniment de l’era nuclear, gairebé un mil·lenni més tard. Les crisis mil·lenàries són terrorífiques, perquè amenacen de destruir la història íntegrament. Són crisis de futur, en què la implosió del demà amenaça la totalitat de la història. Alguns potser recorden el pseudo-documentari El joc de la guerra, que Peter Watkins va produir per a la BBC l’any 1965 i que la corporació decidí de no projectar, perquè “la BBC considera que l’efecte del film seria excessivament terrorífic per a la difusió”.

Però si les crisis són un aspecte reiterat de la història, acumular-les és característic dels finals de mil·lenni. D’ençà dels anys noranta del segle passat, les crisis s’encavalquen les unes amb altres i entrebanquen el progrés de la història fins al punt de convertir-la en un present inacabable. Però el progrés de la història ha estat modernament la història del progrés i aquest esdevé impensable quan l’horitzó s’enfosqueix i deixa de ser atractívol. Avui, per a molta gent, el futur ja no és un dipòsit d’esperança i ha esdevingut un forat negre molt difícil d’encarar. Per als més grans, perquè no els en resta gaire al compte vital i per als joves, per por d’allò que els arribarà. El resultat és l’aplanament general de la consciència i la pressa per a esprémer el moment. El carpe diem és en molts sentits a l’ordre del dia, tant o més que no ho era als Carmina Burana per a uns estudiants de teologia que s’afanyaven a encalçar el plaer abans no l’extirpés Fortuna.

Les crisis prenen l’aspecte de forces externes a la voluntat, però en realitat són el rostre terrible de les forces que hem desencadenat. D’aquest desconeixement, els neomarxistes dels anys seixanta en deien “alienació”, però més que no pas la cara desconeguda de la pròpia acció, seria més ajustat de veure-hi impotència davant les contradiccions. En podríem posar una munió d’exemples. Aquest n’és un: fa dècades que hem travessat línies vermelles ecològiques i els científics avisen que som en una nova era geològica impulsada pels humans i marcada per una segona extinció massiva d’espècies. Ja hauríem deixat enrere l’era holocènica, l’estabilitat climàtica de la qual permeté el sorgiment de l’agricultura i la civilització. Les causes de la inestabilitat són tan conegudes com irreversibles les conseqüències. Les tenim davant els ulls, però no sabem com atacar-les, perquè ens entestem a tractar el problema amb aparells conceptuals i ètics de l’era anterior.

Ens hi entestem malgrat l’evidència que la fe en el progrés, fundada en el creixement il·limitat, és part del problema. I no sols en el pla material i econòmic; també en el demogràfic i, consegüentment, en el polític. Per posar-ne un exemple ben actual: predicar l’abolició de les fronteres en resposta a la violència fronterera no sols es contradiu amb l’estabilitat social dels països receptors, sinó que sembla un sarcasme en plena “crisi fronterera” a l’est d’Europa. I si a sobre hom subscriu la tesi, rigorosament empírica, de la mobilitat de les fronteres, llavors l’única cosa que s’aconsegueix és desplaçar el problema uns quants quilòmetres amunt o avall. Ceuta i Melilla, per continuar amb l’actualitat, són geogràficament africanes, de la mateixa manera que Kaliningrad, fundada al segle XIII pels cavallers teutònics en territori prussià, fa geogràficament part de Polònia i que Istambul, inqüestionablement europea, demà podria ser un objecte de reclamació per part de Grècia tan legítim com avui ho són els enclavaments espanyols per part del Marroc. Les fronteres naturals no existeixen; les que mantenen els països entre ells són els indicadors de l’equilibri provisional de les forces polítiques respectives.

Quan Espanya acabi cedint les seves places africanes a la monarquia alauita, la tanca desapareixerà sense minva de la pressió migratòria. Així com al segle V el Rin no privà les tribus germàniques d’ocupar les terres de l’imperi romà, al segle XXI la Mediterrània no aturarà els milions de persones que graviten cap als països on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I Europa quedarà més transformada que no ho fou en la primera edat mitjana. Qui no vegi les conseqüències de convertir la Mediterrània en un sistema de vasos comunicants és que encara viu al País de Mai Més del creixement infinit.

L’única alternativa als braços oberts i els papers per a tothom seria redistribuir els recursos fins a compensar la diferència entre tots dos continents, és a dir, mobilitzar la riquesa per a frenar la mobilitat de les persones. Dels sacrificis que implica tant l’una opció com l’altra no se’n parla, car ningú no s’atreveix a punxar el globus de la consciència autosatisfeta. Però la inestabilitat i el conflicte són a la porta, i no sols perquè la pressió demogràfica, que és alhora econòmica i cultural, acabarà de desarrelar el continent del seu passat; sinó perquè la competència entre les identitats culturals recruarà en alterar-se la puixança respectiva.

L’opció de reequilibrar globalment no ja la renda per capita, que és un indicador fal·laç del benestar, sinó l’ingrés familiar mitjà, implicaria accelerar la redistribució dels recursos que ja fa temps que beneficia les economies emergents i els “tigres” de la costa del Pacífic, decantant-la cap als països africans on les desigualtats són més profundes. Però algú s’imagina l’efecte a la Unió Europea de comprimir a nivells no ja africans sinó simplement nord-americans un estat de benestar sense parió a la resta del món? Quin polític és capaç d’apadrinar la deslocalització d’encara més indústries, de retallar encara més les prestacions i alhora d’augmentar la pressió fiscal sobre les classes baixa i mitjana per a mantenir la burocràcia del tercer sector? La resposta no sembla pas difícil: en democràcia, cap.

Però d’alguna manera aquest procés ja s’ha posat en marxa amb la precarització del treball, l’empobriment de les classes mitjanes, la pèrdua de qualitat dels serveis i l’externalització del control de la immigració mitjançant transferències de diners públics a tercers països, normalment dictadures, que permeten als europeus de salvar les aparences d’una solidaritat cada vegada més impracticable.

El futur probablement imposarà una combinació de totes dues opcions i l’habilitat política consistirà a evitar d’extremar-ne una o una altra en el període relativament curt que separa Europa del proper terratrèmol polític. En absència d’una síntesi “creativa” d’ambdues solucions, la democràcia té poques possibilitats de subsistir al vell continent. Em refereixo, és clar, a la democràcia representativa, tal com es coneix avui i no pas a la democràcia participativa, com es concebé en societats més articulades, on una cultura comuna i l’estabilitat de les famílies unien els drets amb les responsabilitats. Aquesta democràcia fa temps que desaparegué amb les virtuts associades d’honradesa, treball, sacrifici i estalvi, substituïda per una democràcia d’individualitats líquides, com diria Bauman, basada en la distribució de beneficis i l’adulació de les masses. En la democràcia representativa els ciutadans cedeixen dignitat i responsabilitat en canvi d’un benestar gestionat per l’estat. Aquest sistema fou possible pel desenvolupament tecnològic i l’explotació d’una naturalesa aparentment inexhaurible, però trontolla al moment que els governs es veuen abocats a restituir límits a la gratificació.

La democràcia perilla quan els governs han d’infligir sacrificis a poblacions addictes al benestar. Però quan les “necessitats” que suporten el consum ja no poden continuar expandint-se, han de revertir-se en la proporció en què augmenta la força de gravetat de la base social. I aquesta base s’eixampla amb el desclassament produït per la competició a la baixa provocada per la importació d’una força de treball extremament acomodatícia. Valgui d’exemple la recent decisió del govern alemany d’importar treballadors extracomunitaris per reconduir el caos dels aeroports. Les empreses d’aviació, receptores de milions d’euros en ajudes públiques durant la pandèmia, no els van destinar a retenir la plantilla i amb la recuperació de l’activitat es troben que els manca personal de terra. Demanar d’importar treballadors extracomunitaris quan la desocupació s’enfila al 5,2% indica que per a molts europeus és més atractiu cobrar el subsidi que no treballar en les condicions de les aerolínies alemanyes. Però què passarà quan els subsidis minvin i el mercat laboral es desequilibri cap a l’oferta de treballadors a càrrec de la demanda?

Havia començat l’article proposant que les crisis expressen contradiccions. El caos als aeroports es pot considerar d’aquest punt de vista i no sols com una contingència laboral passatgera. Durant el confinament per la pandèmia, la temperatura planetària va continuar escalant. Passada la sensació d’emergència vírica, el turisme s’ha recuperat impetuosament. Mentre es fon la capa de gel polar, milions de persones tornen a viatjar amunt i avall del planeta tan irreflexivament com els passatgers del Titànic abans de col·lidir amb un iceberg. Les contradiccions són el preludi de les crisis: als Estats Units el Tribunal Suprem ha tornat a ser notícia amb una sentència que impedeix a l’Agència de Protecció del Medi de regular les emissions de carboni de les plantes elèctriques. I a Alemanya, Robert Habeck, el ministre d’Economia i Medi pel partit verd, anunciava la reintroducció del carbó per a produir electricitat. A Espanya, que és el paradís de la contradicció, fa poc que un president curtterminista provocà Algèria a apujar el preu del gas natural quan els preus ja havien esdevingut insuportables per a la classe mitjana. Algun periodista clarivident hi veu una maniobra americana per a vendre gas liquat als espanyols, com si l’estupidesa de Pedro Sánchez i la reacció algeriana les haguessin cuinades a la cambra oval. L’estat espanyol es regeix per la llei de Murphy i s’aguanta, ara per ara, amb subvencions selectives i corrupció sistèmica. Amb aquest rerefons, fa riure el puritanisme d’una justícia que persegueix segons qui pel “delicte” de fraccionar factures, mentre es manté a una distància respectuosa de les peces de caça major.

Tot plegat pregona que la democràcia del benestar ha tocat fons. Incapaç de subornar la gent amb l’esquer del creixement, l’estat substitueix la luxúria del consum pels plaers del sadisme. Els espanyols es rescabalen de la distància material i moral amb Europa rabejant-se amb un cap de turc. Així recuperen un vell, conegut privilegi. I si en una altra època gaudien dels actes de fe i de les gramalletes infamants, avui es delecten amb les inhabilitacions i presons de llarga durada.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €