22.08.2025 - 21:40
Darrere els taulells de botigues que es van obrir per donar servei al veïnat d’un barri, encara que després hagin esdevingut un referent per a molta més gent, es guarda la memòria d’una manera de fer i una forma de viure i relacionar-se. I en els canvis als aparadors d’aquests comerços, la major part de les vegades botigues familiars, s’ha anat escrivint l’evolució del consum domèstic, dels estris que ens han anat fent més fàcils les tasques de la casa i, en general, les nostres vides.
Ben emplaçat en un generós xamfrà que transita del Comte d’Urgell cap al carrer de Tamarit, al davant el Mercat de Sant Antoni de Barcelona, fa més de setanta anys que un establiment amb dues portes d’entrada i tres aparadors procura accessoris per a cuinar i parar la casa en general. “Basar Vidal, regals, cristalleries, vaixelles i utensilis de cuina” és la presentació d’aquest comerç en el seu rètol original. “Taula i Cuina Vidal des del 1952” ho llegim a sobre, imprès en el serrell del tendal de la mateixa botiga. Taula i Cuina ha estat també el nom del comerç que la mateixa família va obrir al carrer de Tamarit, 162, per al fill, Marc Vidal, que així continuava la tradició comercial complementant, ben a la vora, la botiga mare, amb alguns articles per a casa que a la primera botiga no es trobaven. Tots dos establiments han conviscut del 2008 ençà i ara que el pare, Juanjo Vidal, es jubila, a seixanta-nou anys, tanquen el del carrer de Tamarit perquè Marc Vidal prefereix donar continuïtat al negoci allà on va néixer, ara fa setanta-tres anys. D’aquesta manera, passat, present i futur concilien la continuïtat d’un dels comerços històrics de la ciutat.
Abans que ja no el veiem més darrere el taulell, conversem amb Juanjo Vidal sobre el seu més de mig segle despatxant cassoles, paelles, plats, ganivets, gots, obrellaunes… tot allò que fos necessari per a preparar els menjars i parar taula. El primer balanç que fa d’aquests cinquanta anys és que “han passat molt de pressa”.
A tretze anys o catorze, la seva mare ja el feia baixar a la botiga a ajudar el seu pare, Joan Vidal. Vivien al mateix barri de Sant Antoni. Als carrers d’Unió i de Sant Pau, l’avi, Francisco Vidal, havia tingut botigues d’alimentació, per tant, la tradició comercial, a la família, ja hi era. De fet, la botiga actual de parament de la llar, davant el Mercat de Sant Antoni, quan el seu pare la va obrir, l’any 1952, va estar els primers dos anys dedicada a la venda de queviures. “Però van veure que l’alimentació era més difícil com a negoci, tot i que encara no hi havia supermercats, i van canviar de producte”, explica Juanjo Vidal. “La gent en aquell temps a les cases tenien només dues peroles per cuinar-ho tot, i la verdura, que avui fem al forn, arrebossada, o al vapor, es feia bàsicament bullida. A poc a poc, cuiners com Arguiñano o Marc Riba, que expliquen quin tipus de cassola o pelador fan servir, restauradors en general que parlen de la seva cuina i escoles de restauració, sobretot els darrers anys han ajudat molt a conèixer els utensilis de més qualitat i més idonis per a cada pas de la recepta”, afegeix.
Origen amb tres línies de producte
L’any 1954 van fer el gran canvi a la botiga. Els tres aparadors els van anar molt bé per a diferenciar les tres línies de producte que començaven a vendre: parament de la llar, malgrat que encara no hi hagués tantes coses com avui, joguines i plàstic. Era l’esclat d’aquest nou material que arribava per substituir tota mena d’aparells, galledes i palanganes que abans eren metàl·liques. El plàstic que avui el planeta mira d’exterminar per a la salut de tots, aleshores va significar una revolució a les cases, va alleugerir molts articles i va facilitar de netejar-los. “Tot el que era plàstic es venia una barbaritat. Va ser el moment de fer el canvi al gibrell de plàstic. Alguns dies vam arribar a vendre cinquanta o seixanta palanganes”, recorda el Juanjo.
La venda de plàstic creixia i la varietat de productes d’aquest material augmentava. En canvi, les joguines solament van tenir una època a casa dels Vidal. “La nit de Reis havíem arribat a tancar la botiga a les sis del matí, fins i tot venia gent vestida d’esmòquing que havia anat al Liceu i després passava per la botiga a triar els regals.” En Juanjo explica que van vendre joguets durant vint-i-cinc anys, però eren unes joguines educatives, com els trenca-closques, una mena de joguines que quan la gent va començar a tenir televisor no es veien als anuncis i van deixar de vendre’n perquè la gent entrava a la botiga i demanava allò que veien a la televisió. Al lloc dels jocs, la botiga va anar augmentant l’objecte de regal, com ara els marcs de fotografia, jocs de cafè, jocs de tocador, vaixelles, figures de porcellana de Lladró… i això també va anar fent la seva evolució. Tal com explica en Juanjo, “va arribar un moment que la clientela ja no volia andròmines, volia coses útils, com ara uns bons ganivets per a tallar la carn, i encara avui, la ganiveteria és una de les coses que més venem”.
Molts cuiners són clients d’aquest establiment a Sant Antoni perquè saben que el que cerquen aquí ho trobaran i, si no ho tenen, els envien on saben que ho tindran, expliac Marc Vidal, tercera generació en aquesta saga de venedors de parament de la llar que ara agafarà les regnes de la botiga davant el mercat. “Alguns em diuen que sóc valent, uns altres, si estic bé del cap, però amb l’ajuda de la meva dona –Patrícia Gutiérrez–, volem donar una altra dimensió al negoci, començant per canviar el rètol de ‘basar’, perquè aquest concepte ja no és el mateix de quan es va obrir. Avui han canviat les formes, els hàbits de compra, i hi ha grans monstres que conviden a saltar-se l’experiència de compra”, diu.
I això últim, gràcies al relleu natural, de pare a fill, el barri de Sant Antoni i la ciutat de Barcelona, en aquest cas ho salvarà, perquè, sigui com sigui la renovació del negoci, hi continuarà havent algú al darrere del taulell, per aconsellar la paella més idònia per a allò que volem cuinar. “Quan sé que alguna cosa funciona, el client ho té clar també”, exposa en Marc, que és un gran afeccionat a la cuina, cosa que li permet de provar tot allò que ven abans de poder-ho aconsellar als clients. I, a més, té ganes de continuar-ho fent a Sant Antoni: “És el meu barri. No visc aquí ara, però hi tinc les amistats que vaig fer a l’escola, que era aquí al barri, i malgrat que són poques, encara queden botigues de tota la vida.”
Sap que despatxar a peu de carrer avui dia és més dur, perquè, com explica, “internet és el millor aparador del món i sentencia el comerç de proximitat i també les grans marques”. És ben conscient d’això i també de la deriva dels barris com Sant Antoni. “El comerç de barri hi és per a donar vida als barris, però hi ha coses que no ajuden.” La Unió de Comerciants SOM Sant Antoni, el Mercat i els Encants de Sant Antoni, i també la Fundació ONG Veí a Veí, han recollit les situacions principals que contribueixen a la degradació progressiva del barri, com ara la venda il·legal al carrer, tant de roba i objectes com de menjar, el consum de drogues a la via pública o l’acumulació d’escombraries, i les han presentades a l’ajuntament, juntament amb propostes de millora, que inclouen solucions en l’àmbit de la neteja, la seguretat i programes socials.
Són les batalles que els botiguers han de sumar a les pròpies d’un autònom que, com diu Marc Vidal, per començar, “si tens una baixa laboral, estàs totalment al descobert, tota la càrrega és per a tu i sempre ets qui se la juga”. Tot i això, ell ha tingut clar que volia continuar el negoci familiar. Ara, segurament amb molta menys clientela veïna del barri. I també són lluny aquelles riuades de gent que, com recorda el seu pare, “venien a Barcelona un cop a la setmana per comprar roba al Mercat de Sant Antoni, que estava molt bé de preu. Entraven a la nostra botiga i ens demanaven que allò que compraven els ho emboliquéssim bé perquè anaven a Sant Baudili, a Sant Climent de Llobregat o a Castelldefels”. Cinquanta anys donen molt de si per a vendre estris de cuina. “He vist el procés de fer-se gran dels matrimonis, al mateix temps que jo també anava fent el mateix procés”, expressa, mentre fa les darreres vendes abans de començar una nova etapa amb unes altres activitats com a jubilat.
Setrills que no regalimen, paelles antiadherents d’acer o de titani, tomba-truites i moderns materials de suport de cuina que resisteixen fins a 260 graus els deixarà enrere. Ara passaran a mans del seu fill Marc, al capdavant del negoci, que servirà la clientela com ho ha fet fins ara i com ho ha vist fer sempre al seu pare i abans al seu avi, quan ell era petit i a les tardes, en sortir dels Escolapis, anava a la botiga a ajudar a embolicar paquets i a fer llaços. Ara el futur d’aquest comerç li pertany.
