El fred i l’exaltació nadalenca dels dies de compres al centre neuràlgic de Barcelona, a la recerca del regal més encertat, trobant-se amb gent, felicitant-se les festes, agraeix una bona pausa amb una tassa de xocolata desfeta entre les mans. Fer-ho en un lloc com la Granja Dulcinea, al número 2 del carrer Petritxol, a tocar de la plaça del Pi, acompanya encara més per l’encant d’aquest emblemàtic local que, si bé de fora estant pot semblar petit, té uns espais interiors que permeten d’acomodar-hi fins a noranta persones. Acomodar-les, i fer que gaudeixin del plaer de sucar xurros, una ensaïmada, un croissant o melindros en una xocolata que, segons que ens explica l’encarregat, l’Eduard Cabestany, és feta barrejant dues classes de xocolata diferents. L’una arriba de Benavarri (Ribagorça), de la reputada empresa Brescó: aquesta, diu Cabestany, li aporta potència i sabor. I l’altra, que prové de Barberà del Vallès, és de la marca Solé i li dóna més espessor. A la cuina, quatre olles ben grans van mantenint la xocolata al millor punt de temperatura per a assaborir-la. “El dia que més treballem, podem arribar a servir sis-centes o set-centes tasses de xocolata. I de xurros, en fem fins a una tona, el mes que més feina tenim, que és aquest, el mes de desembre”, diu Cabestany.

De nou a una i de dos quarts de cinc a dos quarts de nou del vespre, de dilluns a diumenge, és un continu de gent obrint i tancant la porta, entrant i sortint, ocupant i alliberant taules i cadires de fusta fosca, del mateix color de la xocolata. Del pont de la Puríssima fins passat Reis són els dies més forts de feina i, concretament, els dies 6 i el 8, els que més. “Aquests dies podem atendre ben bé unes 1.200 persones cada dia”, diu Cabestany. En general, la tarda dels dissabtes i el matí dels diumenges, trobar-hi taula és una gran fortuna.

Aquest paradís de la xocolata desfeta, i els suïssos per a qui s’estimi més la versió coberta amb nata muntada –natural, muntada a l’obrador de la granja–, va començar essent una taverna que despatxava, bàsicament, oli i vi. L’oli el venien a comprar a granel i també el repartien amb garrafes per les cases. El vi també el venien a granel i el servien en gotets que de vegades s’acabaven omplint massa vegades en les mateixes mans. L’anomenaven la taverna d’en Guimerà, perquè l’escriptor i poeta vivia al mateix carrer, en un portal només dos números més enllà.

L’any 1930 la van agafar Joan Mach i Maria Ferrer. Però una dècada més tard, ell va morir i la vídua, amb el seu fill, Joan Mach, van reconvertir el negoci en cafeteria i xocolateria. Els amos de la granja Viader portaven nata a vendre a la plaça del Pi i d’allà va néixer una connexió entre aquella nata i la xocolata. Maria Ferrer va preferir reorientar el negoci i abandonar la venda de vi. Era l’any 1941, i va batejar el comerç com a Granja Dulcinea. Un fanal al carrer il·lumina l’entrada a aquest encisador espai que ha conservat tota la seva gràcia i màgia perquè ara hi entrem i manté el mobiliari, la decoració, els quadres que expliquen la seva història. Un petit prestatge sosté sis mesures que feien servir per al vi. El pis de dalt, amb unes quantes taules, dóna una atmosfera entranyable, de casa de nines, i de casa de poble, amb les bigues de fusta a la vista al sostre, color xocolata.

Quan Joan Mach es va casar amb Elvira Farràs, van passar a portar tots dos el negoci, i aquesta segona generació ja va enfocar-lo plenament cap a la degustació de la xocolata desfeta, i va ampliar el local. Al pis de dalt i a la rebotiga, on hi havia hagut les habitacions de la casa familiar, van habilitar més espai per a taules i per a ampliar la cuina. Un dibuix emmarcat en una de les parets mostra el projecte de com havia de ser una escala d’accés al pis de dalt, que finalment es va ubicar en un altre indret. Però, així, tant aquest quadre com un dibuix de l’antiga taverna i fotografies dels propietaris quan eren petits retraten la història del local, que acompanya els qui entren a gaudir de la seva xocolata, en un ambient que es fa molt proper i familiar.

Als anys seixanta, la granja va acollir moltes celebracions de bateigs, comunions i casaments. I entre els anys setanta i vuitanta, tot i que sempre s’havia servit xocolata desfeta, el local es va consolidar com a destinació per als més xocolaters.

Un record del Pallars

En els salons interiors, unes pintures recreen l’homenatge que el poble de Salàs de Pallars ha dedicat a les botigues de tota la vida. Salàs és el poble d’origen de l’Elvira Farràs, la mare de l’actual propietari, Joan Francesc Mach, que és la tercera generació a la Granja Dulcinea. Salàs de Pallars és també és el poble on Eduard Cabestany pujava a treballar molts caps de setmana i vacances d’estiu i Pasqua com a cambrer a la Fonda Bertran. Allà va conèixer els propietaris de la Dulcinea, l’Elvira i el Joan, que li varen acabar proposant que s’encarregués del negoci. D’això, en fa disset anys.

Quan Cabestany va començar, Elvira Farràs encara hi treballava, portava la caixa. I de mica en mica, li van anar transferint tota la supervisió. Fan horari de comerç, perquè el que serveixen es pren, sobretot, per a esmorzar i per a berenar. A banda de la xocolata, tenen una bona selecció de cafès i tes, els làctics de la casa Saborit, i tres postres que elaboren ells mateixos: crema catalana, flam i arròs amb llet, a part de la mel i el mató (que és Cadí Mató del Pirineu). De salat, només tenen croissant de pernil dolç i formatge, i també fan biquinis.

Cabestany explica que, entre setmana, el 80% dels clients que hi entren són estrangers i el 20%, locals, i que el cap de setmana això s’inverteix: 80% de públic local, i 20%, de fora. A cinc anys de celebrar el centenari, la Granja Dulcinea és objectiu de moltes fotografies, com a part de la Ruta dels Emblemàtics.