T de Teatre: “Qui no ha acabat plorant en una reunió familiar per Nadal o Sant Esteve?”

Les darreres tres dècades, T de Teatre s’ha convertit en una de les companyies més prolífiques i celebrades de la comèdia catalana. Ara, Àgata Roca, Carme Pla, Mamen Duch i Marta Pérez tornen amb Avui no ploraré, una tragicomèdia familiar que explora el límit entre el seny i la bogeria. Les acompanyen Albert Ribalta i Jordi Rico, que completen el repartiment, sota la direcció de l’argentí Nelson Valente, autor també del text.

En parlem als budells del Teatre Goya de Barcelona, on l’obra es podrà veure fins el primer de febrer.

—Avui no ploraré retrata un sopar en una família molt disfuncional. Un context molt apropiat en aquestes dates de Nadal.
—Carme Pla [C.P.]: Sí, realment són les dates clau per a venir a veure aquesta obra després d’un dinar o d’un sopar familiar i acabar-lo sortint junts… o bé separats!
—Àgata Roca [A.R.]: De fet, molta gent que ha vist l’obra ens ha dit que era com el dia de Sant Esteve a casa seva, però sense l’escopeta! La gent s’hi sent molt identificada… Qui no ha acabat plorant en una reunió familiar per Nadal o Sant Esteve?

—El punt de partença és el retrobament de dues germanes amb una altra que acaba de sortir d’un centre psiquiàtric. Ara, veient com avança la celebració, sembla que és el personatge més assenyat.
—C.P.: Efectivament, està molt bé que es vegi perquè és així. El personatge que acaba de sortir de la institució hi ha estat segurament a conseqüència de la família que té… I això es veu claríssimament quan hi torna i es posa en relleu que la més assenyada és ella, perquè la resta estan com una cabra!

—El tema central de l’obra és la salut mental, de la qual feu broma obertament. Per què costa tant de fer comèdia d’un tema així?
—C.P.: Fem comèdia d’aquest tema, sense que ens en fotem, sinó al contrari. Diem: no sabem qui està pitjor, si la gent que es considera normal i sensata o la que no.
—Marta Pérez [M.P.]: Exacte. Crec que ens en riem d’una determinada manera. Hi ha una part que és una crítica de tot plegat, perquè en el fons valorem qui és més boig, si els qui acaben interns o els qui no. I que tot plegat és més relatiu que no sembla.
—A.R.: Fem una crítica a aquesta manera que tenim de posar etiquetes. I les qui duen les etiquetes al muntatge, que són els personatges de la Carme i la Marta, probablement estan molt millor que les altres, que en principi no les duen i, per tant, no se les cataloga de persones malaltes.
—M.P.: I, al final, l’Oltra, el personatge que interpreto i que acaba de sortir d’un centre, fa detonar tota una situació que, malgrat ser considerada socialment normal, és absolutament enquistada i insuportable. Per tant, creiem que hem tractat la qüestió d’una manera positiva.

—Un altre element central és l’angoixa, com els personatges lluiten per superar-la o, com a mínim, ignorar-la. Creieu que la societat actual fa una bona feina a l’hora d’afrontar-la?
—C.P.: [Fa el gest de sentir angoixa al pit.] Em fan aquesta pregunta i ja… Fora bromes, personalment, crec que com a societat no fem una bona feina a l’hora de reduir l’angoixa. Al contrari, treballem per crear angoixa. És veritat que hi ha una altra part, que justament veient com funciona tot plegat intenta de reconduir-la, però tal com tenim muntada la societat és molt difícil, t’has de centrar molt i fer un treball molt personal perquè no t’afecti.
—M.P.: Fa alguns dies sentia que els psicòlegs tenen moltíssima feina i que cada vegada hi ha més persones que necessitem teràpia. La gent no se sent còmoda amb aquest món i aquest món ens porta a un estrès que és molt difícil d’aguantar. Però fer coses com anar a veure Avui no ploraré t’ajuda amb l’angoixa.

—Salut mental, ocupació, especulació immobiliària, alienació amb el telèfon mòbil… Tots els temes que apareixen a l’obra són d’actualitat.
—Mamen Duch [M.D.]: Sí, és una comèdia, però parla de l’actualitat. I en parlem rient, amb humor i passant-ho bé.
—C.P.: I amb una part important de crítica social.

—Un altre element que crida l’atenció és l’escenografia. Es mou i contribueix a fragmentar l’obra. L’espai on es desenvolupa l’acció actua com un personatge més?
—A.R.: Sí, sempre diem que l’escenografia de l’Alejandro Andújar, amb qui ja fa anys que treballem, és el setè personatge de les produccions. Ens permet de fer escenes paral·leles en les quals pots veure dos pisos a la vegada, pots reproduir converses telefòniques d’un pis a l’altre, i la gent en queda realment meravellada perquè està en moviment constant.
—M.D.: Dóna ritme a l’obra. No hi ha cap fosc entre escenes, res no s’atura i canvien els personatges. El ritme de l’obra va creixent fins aquest final més boig i l’escenografia ens acompanya en tot aquest trajecte.

—El clímax dramàtic de l’obra és molt intens i té un punt fins i tot de caòtic. Com es treballa actoralment perquè ho sembli, però alhora s’entengui tot el que hi passa?
—M.P.: No és fàcil, no és fàcil i implica temps.
—C.P.: És la feina.
—M.P.: I encara més en aquesta obra, que és del Nelson Valente, un autor argentí. Sempre diem que els actors argentins tenen molta habilitat per a parlar l’un per sobre de l’altre, es trepitgen parlant sense problema i ho fan com una cosa pràcticament innata. A nosaltres ens costa una mica més. Al principi ens respectàvem molt, fins i tot massa, i llavors queia la intensitat de l’obra… Hi hem hagut de treballar.
—M.D.: Crec que és qüestió de fer molts assaigs i de practicar molta tècnica. Llegir bé en quin moment entra l’una, en quin l’altra, en quin la música… I sempre mantenint l’energia molt amunt.

—Heu esmentat la figura de Nelson Valente, que ha dirigit i ha escrit l’obra. Com ha estat l’experiència de treballar amb ell?
—M.P.: Molt bona. Ha estat molt fluida, molt relaxada i amb molta confiança. Ha estat un dels processos més plàcids que hem tingut.
—C.P.: Sí, ha estat molt tranquil i molt relaxat.
—M.D.: I és el dramaturg que més ràpidament ha tallat coses de la seva obra. Normalment, les obres es fan llargues i en el procés de posar-les al punt veus que s’han de retallar… I, a vegades, costa! I ell és un dramaturg i alhora director. És a dir, és capaç de veure que, com a director, ha de retallar un text seu perquè anirà a favor de la funció. Està molt bé tenir aquestes dues visions tan clares.

—Durant tota la vostra trajectòria heu anat a l’Argentina a fer-hi rondes. També heu treballat amb uns quants directors i dramaturgs argentins. D’on ve aquesta relació de les T de Teatre amb el país?
—M.D.: Comença el 1993, quan vam anar-hi a presentar Homes… Ja fa molts anys! I ens va agradar molt i vam gaudir molt veient teatre d’allà.
—C.P.: Sempre diem que vam anar-hi amb Homes i vam tornar-ne amb Criatures, que va ser la producció següent. Hi ha molt bona connexió, ens hi entenem molt bé i ens agrada molt com fan teatre allà. A l’Argentina hi ha molta cultura del teatre, s’hi fan coses molt bones i molt diverses i ens agraden molt.

—Què diferencia més el públic argentí respecte del català?
—M.P.: El públic argentí és molt entusiasta!
—C.P.: És un públic molt entès, que ha vist molt de teatre.
—M.D.: Jo diria que són desinhibits. No els costa plorar amb tu o riure a grans riallades. Aquí riure és més fàcil, però allò de plorar amb el públic o que el públic plori amb tu costa més!
—A.R.: Entren molt en la psicologia dels personatges. Els entenen de seguida. Suposo que deu estar relacionat amb el fet que tots fan teràpia… A vegades, quan hi hem anat amb espectacles més rebuscats, amb molts monòlegs i centrats en els personatges, hi connecten de seguida. És molt fàcil per a ells enganxar-se a aquest vessant humà.
—M.D.: I també el fet d’expressar els seus sentiments com a espectadors.

—Sempre heu explicat que, com a companyia, heu hagut d’encarregar texts a mida perquè no n’hi havia gaires amb quatre personatges femenins de protagonistes. Ha canviat això aquests més de trenta anys que fa que treballeu plegades?
—A.R.: És difícil de trobar una obra amb quatre personatges femenins de la mateixa edat i que sigui equitativa. Crec que d’obres de dones, n’hi ha, i de dones de la nostra edat, afortunadament, cada vegada se’n fan més. Però és realment difícil de trobar una obra coral que sigui igual per a totes i que parli de nosaltres. Per això ja ni en busquem: l’encarreguem directament.

—Ja fa més de tres dècades que treballeu plegades i acabeu de presentar un nou espectacle. D’on traieu l’energia per continuar al peu del canó i amb ganes de fer coses noves?
—C.P.: Un dels secrets és que tenim molt clar que fem teatre perquè ens agrada i no perquè és allò que s’espera de nosaltres. Per això, hem anat fent coses tan diferents: a vegades l’hem encertada i a vegades no tant. Però ens agrada provar i, potser, equivocar-nos. Això ens manté encara amb ganes.
—A.R.: I moltes vitamines! Moltes vitamines!

—Fa uns quants mesos es va anunciar que tornaríeu a la televisió amb una nova sèrie a TV3, que es dirà Temps real. Què en podeu explicar?
—M.P.: Que serà una comèdia!
—M.D.: Que és al forn! Ara mateix l’escrivim.

—Per tant, no l’esperem per al 2026.
—C.P.: Sí, crec que ja serà cap al 2027.

—Contentes de tornar a TV3 i de no haver de respondre més preguntes sobre el retorn de Jet lag?
—MD: Sí, molt contentes. No torna Jet lag, però sí les T de Teatre a TV3.