Dissabte havia d’haver estat una diada de celebració al Sudan Meridional. Com en la majoria d’estats del món, el dia de la independència és una data ben marcada al calendari i se sol commemorar amb actes oficials. I més encara si la secessió és recent, com és el cas: el 9 de juliol de 2011 aquest país de 629.000 km2 i onze milions d’habitants va deixar d’ésser una província sudanesa per a convertir-se en el 193è membre de l’ONU. D’això, en fa tot just cinc anys. Però, contràriament a allò que es podria esperar, dissabte no hi va haver festa als carrers més cèntrics de la capital, Juba, sinó més males notícies per a una terra devastada i exhausta els habitants de la qual fa pràcticament sis dècades que no experimenten la pau.

Al maig, de fet, el govern ja havia avançat que enguany no hi hauria celebracions oficials. La pèssima situació econòmica (amb una inflació del 300% i una caiguda del valor de la moneda del 90%), la crisi alimentària (amb milions de persones en situació de fam) i el fràgil govern d’unitat nacional format l’abril passat per a mirar de posar fi a dos anys de conflicte obert entre la facció favorable al president Salva Kiir, d’una banda, i la del vice-president Riek Matxar, d’una altra, recomanaven austeritat i perfil baix en el Dia de la Independència. I així va ésser. El cinquè aniversari no va quedar marcat per les celebracions, doncs, sinó per unes declaracions, just l’endemà, del portaveu de les forces lleials a Matxar: ‘Tornem a la guerra.’

Quatre dècades de guerra amb el nord…
El territori de l’antiga Núbia, primer sota control d’Egipte i des del segle XIX sota l’òrbita de la Gran Bretanya, va aconseguir la independència l’1 de gener de 1956. Amb la constitució mateix del Sudan, com es va anomenar el país, ja van sorgir tensions polítiques entre islamistes i progressistes a la capital, Khartum, a més de conflictes diversos, sovint d’arrel ètnica i religiosa, en unes quantes parts d’aquell vast territori regat pel Nil Blanc i el Nil Blau. A les províncies equatorials, en concret, la població de majoria animista i cristiana es va rebel·lar des de bon començament contra el govern àrabo-musulmà del nord en una guerra que no es va resoldre fins el 1972, després de mig milió de morts, amb l’atorgament d’una certa autonomia als territoris del sud. Deu anys després, la suspensió d’aquella administració autonòmica i l’extensió de la xaria o llei islàmica a tot el país va obrir una segona revolta meridional, dirigida per un veterà de la primera, el general John Garang. La sagnant guerra entre l’Exèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLA) i les tropes governamentals va deixar no pas menys d’un milió i mig de morts i quatre milions de desplaçats en dues dècades, en un conflicte que es va tancar el 2005 amb l’anomenat Acord de Pau Complet, signat pel president sudanès Omar al-Beixir i Garzang. S’hi preveia la formació d’un govern d’unitat a Khartum i l’autonomia del sud fins que no es convoqués un referèndum d’autodeterminació vinculant el 2011 en aquest territori amb importants, i cobejades, reserves petrolieres.

Sorprenentment, els acords van aconseguir de superar tota mena d’obstacles, entre els quals la mort de Garang, el 30 de juliol de 2005 a Uganda, en un accident d’helicòpter mai del tot aclarit. El va substituir com a vice-president sudanès, president del Sudan Meridional pre-independent i màxim dirigent de l’SPLA Salva Kiir, qui va dirigir els sis anys d’autonomia abans del referèndum d’autodeterminació del 9 al 15 de gener de 2011: amb una participació del 97,5%, el sí a la independència va aconseguir el 98,83% dels vots. Just mig any després, amb el vist-i-plau de la comunitat internacional, el 9 de juliol el Sudan Meridional esdevenia l’estat independent més jove del món. En l’admissió a l’ONU, el secretari general Ban Ki-moon deia: ‘Com qualsevol nounat, el Sudan Meridional necessitarà ajuda.’ No li mancava raó: enclavat entre països hostils i en conflicte permanent, devastat per dècades de guerra i amb més de la meitat de la població dependent de les organitzacions humanitàries per a sobreviure, els desafiaments eren immensos.

…i tres anys de conflicte entre rivals al sud
Salva Kiir, al capdavant del Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (MPLA, braç polític de l’SPLA), va assumir el poder del Sudan Meridional, integrat per nombroses ètnies i amb una vuitantena d’idiomes parlats al seu territori. Les perspectives d’aprofitar el gegantí potencial agrícola del país, de clima tropical, i d’explotar efectivament les grans reserves de petroli, juntament amb l’esperança de viure en pau per primera vegada en mig segle, es van esvair ben aviat a causa de l’agreujament de rivalitats polítiques al si del partit governant, tenyides de tensions ètniques: el desembre del 2013, el president Kiir, membre del poble dinka, va denunciar un suposat intent de cop d’estat encapçalat pel vice-president Matxar, pertanyent als nuer. Des d’aleshores, les dues faccions han estat les responsables, al costat de l’acció de milícies locals, de tota mena d’atrocitats i de violacions comeses sobretot contra la població civil, que han causat com a mínim cinquanta mil morts i dos milions de desplaçats i refugiats, a més de deixar arrasats molts camps i ciutats.

Amb la mediació de l’ONU i la pressió dels EUA, ara fa un any Kiir i Matxar van signar un acord de pau i de reconstrucció nacional que preveia la formació d’un govern d’unitat, constituït finalment l’abril passat. Sobre el paper, Matxar va recuperar la vice-presidència i els seus milicians van entrar a Juba per a integrar-se a l’exèrcit. Però, sobre el terreny, l’acord no s’ha consolidat i els combats han continuat en moltes províncies del país, lluny de l’atenció mediàtica.

L’ONG International Crisis Group, fa pocs dies, alertava de la fragilitat de l’acord i denunciava que l’alto-el-foc declarat el 2015 era sols ‘una pausa’ en el conflicte aprofitada pels rivals per a preparar-se per a una lluita a gran escala. Els mals presagis es van fer reals aquest diumenge, l’endemà del cinquè aniversari de la independència, amb la represa dels combats a la capital.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb