L’optimisme sorprenent de la ministra Calviño

L'afirmació que l'economia espanyola s'ha accelerat en el segon trimestre contrasta amb alguns indicadors més aviat mediocres, i l'aparent contradicció té com a rerefons la dimissió del director de l'INE

Jordi Goula
01.07.2022 - 19:50
Actualització: 01.07.2022 - 20:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dilluns al vespre, el director general de l’Institut d’Estatística espanyol (INE), Juan Rodríguez Poo, va dimitir sense fer gaire soroll. El govern espanyol ho va confirmar l’endemà, amb un comunicat en què feia referència a “motius personals” i afegia que la dimissió se circumscrivia en un “reforç del sistema estatístic estatal amb una reforma legal i un nou estatut per a l’INE”. No obstant l’explicació oficial de la renúncia, el fet té molta importància perquè aquest senyor era el “xef” responsable de cuinar les xifres més importants de l’estat i perquè feia un temps que es rumorejava que hi havia un cert desacord entre les “seves” xifres oficials –sobretot del PIB i l’IPC–  i les que estimava, pel seu compte, el Ministeri d’Economia espanyol. Senzillament, sembla que les del ministeri eren millors. Un ministeri del qual depèn l’INE, encara que sigui un organisme autònom amb personalitat jurídica pròpia. Recordem, a més, que el director havia estat nomenat per l’actual ministra l’octubre de l’any 2018.

La qüestió es va enverinar quan, dimarts, l’Associació d’Estatístics Superiors de l’estat (AESE) va fer públic un comunicat molt dur en què criticava el ministeri perquè fins ara, deia, cap president de l’INE no havia estat destituït sense que hi hagués hagut “un canvi de govern pel mig” i també pel fet que el ministeri qüestionés unes xifres “tan rellevants” com l’IPC o el PIB. “Això podria ser interpretat per la societat com un atac a la independència de l’Institut”, deia l’AESE. Aquesta frase aixeca tota mena de sospites. La nota és un simple acte de corporativisme professional? La dimissió oficial és en realitat una destitució d’urgència? (Tot ho indica.) Quina diferència hi ha entre els comptes que ha fet l’INE i els del ministeri? De debò són molt millors? Sóc conscient que plantejar-se aquestes preguntes arran d’una discrepància entre aquestes institucions és molt arriscat. Perquè es pot perdre la confiança en unes xifres cabdals, a partir de les quals s’elabora la política econòmica i que són una guia per a les autoritats d’Europa. La sospita que deixa anar l’AESE sobre una possible pèrdua d’independència em sembla molt greu. Caldria una explicació més clara sobre què ha passat.

Però el cas és que la dimissió ha tingut lloc en una setmana curiosa. La de l’IPC del 10,2% i la posterior a la retallada de l’estimació del PIB del primer trimestre, del 0,3% al 0,2% (dia 24), per exemple. I quan solament falta un mes per a saber l’evolució del PIB en el segon trimestre a escala estatal. Un trimestre que el govern espanyol té molt d’interès a presentar com a força positiu. He de dir que em va sorprendre el to tan positiu de les declaracions que va fer dilluns passat la ministra d’Economia espanyola, Nadia Calviño, en aquest sentit. Va dir que l’estat espanyol tenia una economia que mantenia “un fort creixement, fins i tot en el context internacional actual, malgrat la guerra i les tensions geopolítiques, la inflació i les disfuncions a les cadenes de subministrament globals”.

I va afegir amb tota naturalitat: “Tots els indicadors afirmen que el creixement de l’economia espanyola s’ha accelerat aquest segon trimestre de l’any, en un context de màxima incertesa. Al juny es continua creant ocupació a molt bon ritme, i es manté aquest procés intens de creació de llocs de feina, especialment en sectors innovadors com la informàtica o la ciència”. I va reblar que “un dels pilars d’aquesta recuperació i aquest cicle econòmic és l’excel·lent comportament del mercat de treball a causa de la forta activitat i el pla de recuperació”. És cert que l’ocupació va bé i dilluns vinent veurem com ha evolucionat durant el mes de juny, però quant a la resta d’indicadors coneguts, no tinc la percepció que tot vagi tan bé. Evidentment, ella en sap més, perquè és qui té tota la informació.

De totes maneres, el seu optimisme contrasta amb el parer dels dinou serveis principals  d’estudis privats de l’estat que fan les previsions en el Panell de Funcas cada dos mesos. En el darrer panell, de final de maig, la previsió de consens de creixement del PIB per al 2022 era del 4,3%, cinc dècimes menys respecte de l’anterior panell, després d’haver revisat a la baixa les quinze previsions dels dinou panelistes. Sobre el perfil trimestral, igualment esperen un creixement més baix en els trimestres que queden de l’any. Concretament, el previst per al segon trimestre és del 0,3%, amb una rebaixa considerable sobre l’anterior previsió, que era de l’1,2%.

Tampoc podem passar per alt que, al maig, l’FMI, la Comissió Europea i el Banc d’Espanya van retallar les previsions de creixement de l’economia espanyola per al 2022. I que l’OCDE les va retallar al juny, i els analistes de S&P, fa només tres dies.

Per acabar-ho d’adobar, aquest matí s’han fet públiques les dades del sector manufacturer de l’índex dels directors de compres (PMI) a escala europea i estatal. I l’informe tampoc té un to tan positiu com el que expressa la ministra, més aviat al contrari. Segons l’enquesta, el creixement econòmic del sector manufacturer espanyol va experimentar un alentiment al juny, amb la caiguda de les noves comandes com la nota més destacada. Concretament, l’indicador va disminuir fins a la seva mínima de disset mesos al juny, i va assolir 52,6 punts, per sota dels 53,8 registrats al maig. El fet de situar-se per sobre de 50 vol dir que hi ha creixement positiu a la indústria, però queda clar que està en ple alentiment.

Segons el director de l’informe, “les darreres dades probablement augmentaran la preocupació sobre la possibilitat d’entrar en estagflació (estancament econòmic amb alta inflació)”, tot i que no descarta que els més optimistes trobin positiu que “les lectures de la inflació dels preus cobrats i dels pagats per les empreses hagin registrat una certa reducció respecte del maig, si bé continuen a nivells històrics”. Un altre aspecte, també menys negatiu, és que es va observar una certa millora en els terminis de lliurament dels proveïdors.

Sumant-ho tot plegat, es fa difícil pensar que l’activitat hagi crescut durant el segon trimestre al fort ritme que diu la ministra Calviño. Més aviat em sembla la cosa contrària. És clar que falta saber com ha anat el sector serveis, que és clau, pel pes que té dins el PIB, però continuo tenint molts dubtes. Entre més coses, perquè no sembla que el consum hagi tingut un comportament excessivament bo, arran de la forta caiguda en el poder adquisitiu de les famílies. En definitiva, la contradicció aparent entre uns indicadors, més aviat mediocres, i les opinions optimistes de la ministra, més la sobtada dimissió del màxim responsable de la “cuina de les xifres” de l’INE, fan un pastís difícil de pair en uns moments tan delicats.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes