A l’est d’Alemanya, la minoria sòraba es mobilitza per salvar la seva llengua, en perill d’extinció

The Washington Post · Kate Brady

Budyšin, Alemanya. Amb la cadència musical del sòrab, la llengua eslava més occidental d’Europa, un drac cobra vida en una petita llar d’infants de Budyšin, un poble situat a l’est de l’estat alemany Saxònia, no gaire lluny de la frontera amb Polònia i la República Txeca.

A fora, uns cartells bilingües indiquen el nom del poble en alemany, Bautzen, i en sòrab, Budyšin. A dins, una dotzena d’infants riuen mentre un mestre explica un conte modern basat en el folklore eslau mitjançant el titella d’un drac verd.

Els sòrabs, d’ètnia eslava, es van establir a la zona que avui és l’est d’Alemanya fa més d’un miler d’anys, i ja no se’n van anar mai. Les fronteres han anat canviant; els règims i les ideologies, també. Però la llengua sòraba ha perdurat, tant en el dialecte superior com en l’inferior.

Ara, no obstant això, la llengua sòraba és a la vora de l’extinció, amenaçada per l’assimilació i per l’hostilitat oberta dels ultranacionalistes alemanys, que assoleixen cotes de poder com més va més altes a la regió. En resposta d’aquests atacs, un grup d’artistes, educadors i emprenedors han encetat una ambiciosa campanya de preservació de la llengua i els costums sòrabs.

“La llengua solament es pot salvar si cada vegada la parla més gent”, diu Stefan Schmidt, locutor en llengua sòraba i pare de cinc fills que parlen sòrab. “És un objectiu ambiciós.”

Els sòrabs són una de les quatre minories nacionals reconegudes oficialment a Alemanya, juntament amb els danesos, els frisons, els sinti i els gitanos. La designació garanteix al poble sòrab finançament per a la cultura, l’educació i la premsa en sòrab; també els garanteix protecció en virtut de la legislació europea.

Menys de vint mil habitants continuen parlant el dialecte superior del sòrab a Saxònia; encara menys en parlen el dialecte inferior a l’estat alemany de Brandenburg, al sud de Saxònia. La UNESCO, l’organisme de l’ONU que s’encarrega de la cultura i l’educació, classifica el sòrab com una llengua en perill d’extinció, juntament amb més llengües minoritàries com ara el gal·lès i el bretó.

Beate Brězan, directora del Centre Lingüístic Witaj de Bautzen, té un objectiu ambiciós: aconseguir que el sòrab tingui cent mil parlants actius l’any 2100. El finançament estatal i federal, la senyalització bilingüe i les campanyes de sensibilització pública ajuden, explica Brězan, però el veritable camp de batalla on es decidirà el futur de la llengua és a casa.

“Allò que passa a casa és clau per a la supervivència de la llengua”, diu.

No és la primera vegada que el sòrab s’atansa al precipici de l’extinció.

Dècades enrere, el règim nazi va provar d’esborrar la identitat sòraba mitjançant l’aniquilació cultural i l’assimilació, i va prohibir-ne l’ús en públic. A l’antiga Alemanya Oriental, els sòrabs tenien més llibertat, però tan sols dins un marc estrictament controlat que sovint en mercantilitzava les tradicions.

A la resta d’Alemanya, els sòrabs són coneguts sobretot pels seus elaborats vestits tradicionals, o “Tracht”, i els seus acolorits ous de Pasqua.

Però ací, a la regió històrica de Lusàcia –a cavall entre Brandenburg i Saxònia–, la lluita dels activistes se centra a fer que el sòrab esdevingui significatiu en el dia a dia, no tan sols en les festes o els actes folklòrics.

La branca digital del Centre d’Idiomes Witaj, per exemple, treballa per garantir la presència digital del sòrab.

Ara, els programadors treballen per afegir funcionalitats de lectura de text a l’aplicació de traducció al sòrab desenvolupada per l’entitat: Sotra, llançada l’any 2019. En un petit estudi de Budyšin, parlants natius de sòrab, com ara Veronika Butendeich, han enregistrat hores i hores de frases en sòrab.

Daniel Zoba, responsable de la iniciativa de digitalització del centre, explica que és una feina minuciosa i feixuga, però essencial perquè els infants puguin emprar la llengua en l’àmbit digital.

“Si no està disponible en sòrab, els infants ho aprendran en una altra llengua i s’acostumaran a dir-ho en alemany o anglès”, afegeix.

A l’escola bressol Radyserb, que duu el nom d’un poeta sòrab del segle XIX, prop d’un 80% dels alumnes provenen de famílies germanoparlants. “Parlem als nens únicament sòrab”, explica Grit Hentschel, la directora del centre. “Sentir-lo tota l’estona és el que fa que el comencin a entendre, i, posteriorment, ja comencen a parlar-lo.”

Per a Hentschel, que va créixer en una casa germanoparlant i va aprendre sòrab a l’escola, la qüestió de la llengua és personal.

“Porto la cultura sòraba a dins, i duc el Tracht amb orgull”, diu. “Ens enorgulleix especialment veure ex-alumnes que trien d’examinar-se en sòrab a l’escola”, afegeix.

Més enllà de la llengua, l’escola bressol també ensenya als alumnes les tradicions i cultura sòrabes. El moment culminant de l’any escolar és el Ptači Kwas (“Casament d’ocells”, en sòrab), una tradició de mitjan hivern en què es mostren Trachts cosits per sastresses com ara Petra Kupke, del poble veí de Räckelwitz.

La carretera rural que condueix a l’estudi de Kupke serpenteja entre camps de blat de moro flanquejats per elaborats monuments a la vora del camí que evidencien les profundes arrels catòliques dels sòrabs superiors. Els sòrabs inferiors, a l’altre costat de la frontera estatal, tradicionalment han seguit la fe protestant.

Kupke, de cinquanta-set anys, començà a cosir Trachts a mitjan dècada dels noranta, després de perdre la feina com a operària de fàbrica durant la reunificació alemanya. Explica que aprengué els intricats brodats florals sòrabs de les àvies locals, punt a punt.

“M’enorgulleix mirar al meu voltant durant les festes i veure els meus vestits”, explica. Així i tot, diu que, atès que pocs joves s’hi dediquen, el futur de l’ofici la preocupa. Formar un aprenent, diu, és car.

Tradicionalment, els vestits tan sols s’han dut en festes religioses i festives, i Kupke creu que les coses han de continuar així. No obstant això, alguns sòrabs més joves han començat a fusionar elements del Tracht amb la moda urbana moderna. Janźel Panaš, conegut artísticament com a Angel van Hell, és un dels joves sòrabs decidits a trencar barreres.

A començament d’enguany, Panaš, de vint-i-quatre anys, actuà vestit de drag queen en les primeres Ptači Kwas no heteronormatives, organitzades a la ciutat de Cottbus per Kolektiw Wakuum, que persegueix l’objectiu de crear un espai per als elements feministes i LGBT dins la societat sòraba.

Vestit amb cintes tradicionals, un davantal i un capell, Panaš exercí el rol de dinamitzador de les noces. “A la meva mare li preocupava que molestéssim la gent, atès que el capell no em tapava del tot els cabells, com se suposa que ha de fer”, recorda.

Però per Panaš, barrejar la tradició amb la identitat personal ofereix un camí per a preservar la cultura sòraba.

Vestit de drag un calorós dia d’agost a la seva ciutat natal, Schleife, Panaš duu una de les seves peces preferides: un collaret que havia estat de la seva besàvia, que ha adaptat amb una cadena de plata.

“Ella va ser l’última persona de la nostra família que parlava sòrab de debò”, diu Panaš sobre la besàvia. Fins i tot a Alemanya, “molta gent fora de Lusàcia ni tan sols sap que els sòrabs existeixen”, explica.

El declivi de la població rural és un dels desafiaments principals del sòrab. Però per a famílies com la d’Andrea Schmidt, que ha parlat sòrab tota la vida, la llengua continua ben viva.

Ara, els seus néts continuen parlant-lo. “Witaj, Wowka!”, li crida la seva néta Hana, de vint anys, per la porta de la cuina: “Hola, àvia!”

“Em semblaria artificial parlar alemany als nens”, diu Schmidt, de seixanta-un anys. En Jurij –que, a quatre anys, és el més petit dels quatre germans de la Hana– s’entreté a la gespa amb un cavall de joguina i practica per recórrer el poble com un Osterreiter o “genet de Pasqua”, una processó tradicional sòraba que proclama la resurrecció.

Tot i estudiar i viure en una gran ciutat, la Hana continua parlant sòrab amb els seus companys de pis, també sòrabs. D’adolescent, explica que sovint tenia dubtes sobre quina llengua parlar en públic: “Va haver-hi una època en què parlàvem més alemany. Però no vam trigar a prendre consciència de com fins a quin punt és important el sòrab.”

L’amenaça dels ultranacionalistes és motiu de preocupació per a molts sòrabs.

El partit Alternativa per a Alemanya (AfD), classificat com a extremista pels serveis d’intel·ligència alemanys, fa anys que guanya terreny a la terra dels sòrabs.

L’any passat, Domowina –una organització que agrupa les societats sòrabes– prohibí candidats del partit d’ocupar càrrecs dins l’organització.

Uns quants joves sòrabs relaten incidents en què els grups d’extremistes els han increpat i amenaçat, en ple carrer, perquè parlessin alemany. Tot i l’hostilitat, famílies com els Schmidt continuen desafiant els ultranacionalistes. “No evitem parlar sòrab en cap moment”, explica la Hana.

Per la seva àvia, protegir la llengua és una qüestió d’identitat. “És increïble quanta emoció i quant d’amor es pot transmetre amb la llengua”, diu. “Si no fas això de cor i ànima, no sortirà bé.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb