El dia de Sant Esteve, Benjamin Netanyahu va signar un document que farà escola als manuals de geopolítica del futur. Israel va reconèixer Somalilàndia com a estat independent i sobirà. Era el primer estat membre de l’ONU a fer el pas d’ençà que aquest territori de la Banya d’Àfrica va declarar la independència, el 1991, i era també la confirmació, després de les maniobres fetes per Rússia els darrers anys a Abkhàsia i Ossètia, que el reconeixement internacional ha deixat de ser –si és que mai ho havia estat– una qüestió de principis per a convertir-se, sense embuts i de manera directa, en una mercaderia. Ho era per al Kremlin i les seues maniobres i ho és ara per a Israel i els estats que segurament s’hi apuntaran –els Emirats Àrabs Units, els Estats Units, el Regne Unit… Amb la qual cosa, una manera de fer que semblava que només volia practicar una part del món comença a emergir com una pràctica universal i agafa, per tant, tota una altra dimensió.

Aquesta novetat ens situa davant un moment determinant per a tots aquells pobles que vivim en allò que podríem anomenar –si em permeten d’adoptar la metàfora quàntica– una superposició d’estats: ni independents ni integrats, ni reconeguts ni ignorats del tot. Nacions que existim i no existim alhora, com el gat de Schrödinger, fins que algú –una potència, un interès, una necessitat– decideix d’obrir la caixa i comprovar-ho.

[El físic austríac Erwin Schrödinger va proposar el 1935 un experiment mental que ha esdevingut icònic: un gat tancat en una caixa amb un mecanisme que té un 50% de probabilitats d’alliberar un verí letal. Segons la interpretació de Copenhaguen de la mecànica quàntica, fins que no obrim la caixa i n’observem l’interior, el gat es troba en una superposició de dos estats: és viu i mort alhora. Perquè és l’acte d’observació allò que “col·lapsa” la funció d’ona i determina l’estat del sistema.]

Somalilàndia complia tots els requisits que la convenció de Montevideo del 1933 va establir a l’hora d’adquirir la condició d’estat: territori definit, població permanent, govern efectiu, capacitat de tenir relacions amb els altres estats… Els complia amb molta més solvència que no pas un gran nombre d’estats que seuen a l’assemblea general de les Nacions Unides. Tenia moneda pròpia, bandera, parlament, exèrcit, eleccions regulars i pacífiques… Era –com podria ser el cas també de Taiwan– un “estat de fet” gairebé perfecte: funcionava en tot com un estat independent i simplement no existia com a tal només als ulls del dret internacional.

Durant tres dècades, Somalilàndia ha trucat incansablement a totes les portes per obtenir el reconeixement legal d’allò que ja era de fet. I, durant tres dècades, totes les portes se li han tancat. Deu fer cosa de tres anys vaig entrevistar Edna Adan Ismail, la tenaç ex-ministra d’Afers Estrangers de Somalilàndia i un autèntic referent al seu país i a tot el món. I se’m queixava, amb raó i amargament: “A Somalilàndia estem acostumats que ens deixeu sols.” Sols no pas perquè el seu estat no fos viable –Somalilàndia ha estat i és un oasi d’estabilitat al costat de Somàlia, considerat el pitjor estat del planeta–, sinó perquè cap potència no tenia prou interès a obrir la capsa de Pandora.

Ara tot són especulacions i interpretacions interessades per a mirar d’explicar per què ha passat. I ganes d’aprofitar l’avinentesa, de manera poc sensata, en política interna per continuar tirant-se els plats pel cap els uns als altres. No m’interessa ni l’una cosa ni l’altra, perquè crec que la pregunta interessant que tothom hauria de fer-se avui és què ha canviat ara. I la resposta –sorprenent per a alguns– és que allò que no ha canviat gens és Somalilàndia. Somalilàndia ha estat pacient i persistent, és ben cert. No s’ha desanimat mai ni ha caigut en baralles internes estèrils. I ha mantingut sempre i en tot moment l’objectiu: la independència. Allò que ha canviat és el context: la guerra de Gaza, la inestabilitat al mar Roig, els atacs dels houthis del Iemen contra la navegació internacional, la voluntat dels Estats Units i dels seus aliats d’assegurar-se bases a la Banya d’Àfrica, la política expansionista dels Emirats Àrabs Units i l’interès d’Israel i d’alguns països àrabs pels Acords d’Abraham. I, en aquest context, Somalilàndia, de sobte –després de trenta-quatre anys de picar pedra i sense haver de fer res que no hagués fet fins ara– té alguna cosa a oferir. Això demostra que, quan un territori en superposició té alguna cosa a oferir, potser –no necessàriament, però potser algun dia– apareix un observador disposat a col·lapsar la funció d’ona. Tal com ha passat.

Netanyahu, de fet, ho va dir el dia de Sant Esteve amb tots els ets i uts i sense dissimular gens ni mica: Israel reconeix Somalilàndia “en l’esperit dels Acords d’Abraham”. Israel reconeix Somalilàndia no pas en nom del dret de l’autodeterminació, sinó seguint un càlcul geopolític, fred, concret i interessat. Li interessa Somalilàndia avui i no li havia interessat prou en el període de temps que ha passat del 1991 ençà. Un reconeixement, doncs, que és una transacció, no pas l’aplicació d’un principi ni d’una raó moral. Fa alguns mesos el jurista nord-americà Timothy Waters, l’autor de Boxing Pandora, expressava en un acte de l’ANC a Barcelona el convenciment que les turbulències que creixen imparablement en l’àmbit internacional obririen noves oportunitats a moviments com l’independentisme català. Somalilàndia, en aquest sentit, en pot ser un indici.

La “lliga de les nacions quàntiques”

Podria ser-ne un indici –més enllà de l’anècdota concreta, del moment temporal i dels països implicats– perquè remarca que hi ha un tret comú i transcendental en tots els casos de nacions que aspiren a la independència sense haver-la assolida encara: no és sols que tinguen una identitat diferenciada ni que hagen expressat una voluntat d’autodeterminació. És que poden interessar.

I això –aquest poden interessar– és la clau de tot perquè, de fet, defineix una categoria política que no té nom oficial en el dret internacional, però que existeix d’una manera tan palpable i comprovable com els estats que sí que tenen seient a l’ONU. Fent un joc de paraules, les podríem anomenar les nacions de Schrödinger: pobles que han demostrat la voluntat d’independència, que tenen una personalitat política diferenciada, que en molts casos funcionen ja com a protoestats, però que no han trobat ni un camí universal al seu reconeixement ni, encara, l’observador disposat a obrir la caixa i col·lapsar el sistema.

Són –som–, doncs, nacions no reconegudes, però que tampoc no queden ja al marge del gran joc diplomàtic i militar mundial com les regions i les ciutats. I és important adonar-se que això no té a veure amb els drets inherents i històrics: el País Basc, per exemple, no entra avui en aquest joc planetari i, en canvi, Catalunya sí. Per què? Doncs perquè d’ençà de la proclamació del 2017 –tan vilipendiada avui i tan important històricament– som una fitxa potencial, una carta que algú pot voler jugar, que a algú li pot interessar de jugar en qualsevol moment. I, perquè el món –per més que Espanya intente de fer veure que ja no– és ben conscient que ací hi ha un conflicte que a algú li pot interessar de fer créixer, en algun moment, per la raó que siga i en favor del que siga.

Aquest és un dels grans, enormes, canvis positius que hauríem de saber apreciar com un gran èxit aconseguit amb el procés: Catalunya té avui un capital latent en el mercat de la geopolítica mundial. I això és una gran novetat històrica que potser l’ambient lamentablement tòxic que respirem cada dia no ens deixa veure, però que hem de saber que pot arribar a ser determinant. Com s’acaba de demostrar a Somalilàndia, el factor més determinant.

PS1. Molt a prop de Somalilàndia hi ha l’illa de Socotra i fins allà ha anat Sergi Unanue per conèixer l’últim home que viu dins una cova. Diu que prefereix la cova a viure a la ciutat, amb una filosofia i una manera d’encarar la vida que contrastent brutalment amb el nostre dia a dia. El relat i les fotografies, cal assaborir-los amb calma: L’home de 64 anys que viu en una cova: “És el meu paradís”

PS2. Jordi Goula posa avui els llums llargs i ens obsequia amb aquest article minuciós i rigorós sobre tot allò que ha significat el 2025 del punt de vista de l’economia: Un any bo, entre “trumpades” i el drama de l’habitatge

PS3. I, posats a repassar el 2025, la sèrie de vídeos que fem aquests dies arriba avui a la política catalana en un any marcat per l’incompliment dels pactes que van portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. L’anàlisi d’Odei A-Etxearte i el repàs que Pol Baraza fa de l’escàndol de la DGAIA ens ajuden a situar-nos: El resum VilaWeb de l’any 2025: Negociacions sense resultats a Catalunya

PS4. Les festes de Nadal són un moment a vegades complicat en termes emocionals. Remouen sentiments i records de tota mena i alhora poden ser una oportunitat per a fer net, encara que siga simbòlicament. De tot plegat, n’ha parlat Clara Ardèvol amb la psicòloga Elena Puig Guitart: “Posem massa coses a la llista de propòsits i cal començar per les fàcils”