El dia més curt de l’any: el solstici d’hivern marca el començament de l’estació, que tindrà tres llunes plenes i pluges de meteorits visibles

L’hivern astronòmic comença avui a les 16.03. Aquesta estació tindrà una durada aproximada de 88 dies i 23 hores, i clourà el 20 de març de 2026 amb l’arribada de la primavera. Durant l’hivern hi haurà tres llunes plenes: el 3 de gener, el 1r de febrer i el 3 de març. A més, s’hi podran observar dues pluges de meteorits: els úrsids, amb el punt culminant previst demà, i els quadràntids, que arribaran a tot estirar cap al 3 de gener.

Així, amb el solstici d’hivern avui serà la jornada més curta de l’any: el dia tindrà una durada de 9 hores i 17 minuts. A tall de comparació, el solstici d’estiu, el 21 de juny, va tenir 15 hores i 3 minuts de llum diürna. El 3 de gener es donarà el període de màxima proximitat anual entre la Terra i el Sol, un moment anomenat periheli. La distància entre tots dos astres serà de poc més de 147 milions de quilòmetres, uns cinc milions menys que en el punt de més allunyament (afel), que serà el 6 de juliol de 2026.

Durant l’hivern s’esdevindran dos eclipsis, un d’anular de Sol (17 de febrer) i un de total de Lluna (3 de març), però cap no serà visible als Països Catalans. L’anular es podrà veure a l’Antàrtida, l’oceà Antàrtic i el sud de l’oceà Índic; el total, a Amèrica, l’est d’Àsia i Oceania.

S’hi afegeix que Saturn serà visible després de la posta del sol al principi de l’hivern, i s’hi afegirà Júpiter a començament de gener i Venus a mitjan febrer. Amb el pas dels mesos, Saturn s’anirà acostant al Sol fins a desaparèixer del cel vespertí a començament de març. En canvi, Mercuri farà la seva aparició en el cel del capvespre al llarg de febrer. Durant l’alba, el cel rebrà el nou hivern amb Júpiter i Mercuri visibles. A començament de gener, Mercuri desapareixerà del cel matutí per tornar a aparèixer a mitjan març, mentre que Júpiter deixarà de veure’s cap a la meitat de gener.

El cel nocturn d’hivern mostrarà algunes constel·lacions destacades com Orió (amb la variable Betelgeuse), Taure (amb la vermellosa Aldebaran), Can Major (amb Sírius, l’estrella més brillant de la nit) i Bessons (amb la parella Càstor i Pòl·lux). La combinació d’aquests estels amb uns altres de pròxims configura un asterisme conegut com l’hexàgon d’hivern, característic dels primers vespres de l’estació.