Som una societat horroritzada, que ha de fugir del xantatge

  • «Veient que la reacció es limita a enviar cartes, demà decretaran si els presos tenen el dret de menjar carn o truita»

Vicent Partal
02.04.2020 - 21:50
Actualització: 03.04.2020 - 02:38
VilaWeb

Les definicions legals de ‘xantatge’ són variades, segons els països, però en general s’accepta que quan una institució abusa del seu poder per obtenir allò que vulga d’un tercer vulnerable, això és xantatge. La definició encaixa perfectament amb la pressió feta pel Tribunal Suprem espanyol sobre els funcionaris de presons, que va amenaçar de perseguir-los si no impedien que els presos del procés passassen el confinament pel coronavirus a casa.

I efectivament ahir les juntes de tractament de les presons de Catalunya van aprovar el confinament a casa de quinze dels cent un presos que hi ha al Principat amb un segon grau flexibilitzat amb l’article 100.2 del codi penitenciari, i entre aquests quinze no hi havia cap dels presos polítics, que ara es jugaran literalment la vida entre quatre parets.

A mi se m’acuden poques explicacions més gràfiques que aquesta per a retratar el pou sense fons on l’independentisme s’ha col·locat gràcies als seus errors estratègics després de la proclamació d’independència. La divisió política entre Junts i Esquerra i la separació tàctica entre els dos partits finalment ha dut tothom a aquesta paràlisi en què el xantatge avança cada dia més, guanya espai, acorrala la voluntat popular i vulnera els drets civils i les llibertats, l’un rere l’altre. Si declarar el 155 l’octubre del 2017 va ser difícil i complex políticament per a Espanya, és fàcil de comprovar que ara ja no ho ha estat gens aplicar-lo amb la declaració de l’estat d’alarma. I per què? Doncs perquè l’octubre del 2017 el govern espanyol va constatar que dins les institucions no hi havia ni de lluny la resistència que havia previst i temut. No únicament la gran majoria dels funcionaris van treballar com si no passàs res, sinó que la gran majoria dels polítics, que avui seuen al govern, van mantenir-se als seus llocs i van col·laborar amb l’estat. De què haurien de tenir por ara a Madrid? Saben que poden fer què vulguen, que la Generalitat no reaccionarà.

De la mateixa manera l’enorme errada estratègica que fou acceptar, sense plantar-se en cap moment, els abusos constants del Suprem durant el judici ha obert la porta de bat a bat a això que va passar ahir. Aquesta idea segons la qual era millor no fer cap escàndol passàs allò que passàs porta a un xantatge de l’estat infinit, sense límits. Ara el Suprem ha impedit el confinament dels presos polítics a casa. I, veient que la reacció es limita a enviar cartes, demà, si els ve de gust, arribaran a decretar si els presos tenen el dret de menjar carn o truita. Recordeu la definició: ‘Abusa del seu poder per obtenir el que vulga d’un tercer vulnerable.’

Perquè ho som, de vulnerables, especialment en aquest moment en què ens trobem tancats tots a casa i per tant queda anul·lada la força del carrer, l’única barrera real que l’estat espanyol temia i tem, com es demostrà de manera tan gràfica fa pocs mesos, quan Pedro Sánchez va abandonar cames ajudeu-me l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, perseguit pels crits dels sanitaris en favor dels presos. Aquella imatge del seu guardaespatlles ensenyant una metralleta dins el cotxe resumia gràficament on i de què té por l’estat espanyol. Tant com el xantatge obsessiu als presoners resumeix el contrari. Si Sánchez rep els vots d’ERC per a la investidura mentre manté el president del partit a la presó i la secretària general a l’exili, de quina reacció voleu que tinga por?

La política del ‘govern efectiu’ s’ha exhaurit i solament faltava haver de passar per una pandèmia com aquesta per acabar-ho de constatar. Tenir un ‘govern efectiu’ que renuncia des del primer minut a l’enfrontament, que ni tan sols és capaç de complir la voluntat popular expressada a les urnes, no serveix ni a la causa de la independència ni a la causa de la renovació democràtica, avui més imperiosa que mai. Ara mateix, avui, Catalunya és una societat horroritzada amb tot això que vivim, però incapaç de fugir del xantatge on ens hem posat per culpa dels nostres errors.

És urgent, per tant, d’anar pensant quina ha de ser la pròxima etapa política i com es podrà articular d’una manera diferent de com s’ha fet aquests tres anys darrers, durant aquesta legislatura. Perquè, paradoxalment o no, el fet més impressionant de la situació actual, des del xantatge del Suprem als funcionaris de presó fins al desgavell de la gestió militaritzada i centralitzada de la crisi sanitària, no fa sinó remarcar la necessitat de trencar urgentment amb aquest règim polític espanyol, ineficaç, podrit i immoral fins a les arrels. I si bé és evident que Espanya eixirà destruïda de la conjunció de la crisi sanitària, la crisi econòmica, la crisi de la monarquia i l’ascens enorme de l’autoritarisme, també és evident que per a guanyar, nosaltres, hem de saber que la victòria és possible, hem de voler-la i hem d’assumir allò que calga per aconseguir-la. I això vol dir canviar, obligatòriament, de camí. Ara que som a temps de fer-ho.

 

PS1: Aquests dies ha circulat per la xarxa un àudio no autoritzat, originat en l’empresa Noel, i que ha creat una gran confusió, parlant dels respiradors que han de salvar les UCI i els problemes que els posaven a Madrid. VilaWeb ha treballat a fons el tema i avui us podem oferir aquest reportatge d’Odei Etxearte on s’explica tot el que ha passat, en quin punt està la qüestió i quines són les sis empreses del Principat que ja estan a punt de ser autoritzades a fabricar els aparells, una de les quals és precisament Noel.

PS2: Montse Bassa, germana de Dolors Bassa i diputada per ERC al parlament de Madrid i Blanca Bragulat, esposa de Jordi Turull, han reaccionat amb aquestes piulades a través de twitter. Crec que sobra cap comentari. Tenen tot el meu respecte i suport i espere que el seu gest obri una necessària reflexió entre els presos polítics i els seus familiars sobre el punt d’absurditat política al qual hem arribat i sobre les greus conseqüències que té, fins i tot ara per la seua vida.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any