Sobre la bondat i la maldat en la història

No hi ha res com un enemic comú per a unir les voluntats i inspirar els eslògans. Ara que tothom ha descobert com n’és de lleig el discurs de l’odi i el president de la cambra l’ensuma fins en els adjectius –la categoria verbal més esmunyedissa, segons Josep Pla–, gent de tot llinatge s’ha posat d’acord per odiar Sílvia Orriols. El protagonisme despectiu que li regalen és tanmateix protagonisme i, com en el cas de Donald Trump –amb qui no té cap retirada, per més que els experts en ultradreta comparada en cerquin el parentiu–, és una admissió involuntària de la resiliència d’una figura política que alguns van intentar ofegar al bressol. Vull dir abans que guanyés l’alcaldia d’una capital de comarca.

Últimament un comentarista polític resumia en quatre episodis mal comptats la història de Catalunya per demostrar que els catalans sempre han estat al costat bo de la història. La santificació servia de preàmbul per a demanar a la gent que no espatlli el currículum votant Aliança Catalana. Causa estupor que l’encegament ideològic pugui malmetre fins a aquest punt el raciocini d’un periodista habitualment moderat. La resignació com el costat bo de la història? Això sona com la frase del contraalmirall Méndez Núñez: “Val més honra sense vaixells que no pas vaixells sense honra.”  En conjunt i a vista d’ocell o simplement d’estranger, els catalans han fet a la història el paper d’una nació desarborada. Havent estat un imperi mediterrani, no han sabut conservar res, ni tan sols els territoris nuclears. Fa vint anys, un amic em comentava que la catalanitat es replegava cap a la zona de la Catalunya vella. “Ja som per damunt de la Tordera”, em deia. Avui, la frontera ja deu ser més amunt. Qui sap si passa per Ripoll. A la pèrdua del territori, com si diguéssim l’extinció del cos, correspon la fuita de l’ànima, això és de l’idioma. La llengua d’un poble és el sistema simbòlic que organitza i transmet l’existència moral de tota societat. I puix que la societat és l’engranatge moral dels individus, quan la llengua deixa de regir la vida col·lectiva, la societat desapareix.  

Una simple constatació. La majoria de jueus de la diàspora fan que els fills aprenguin l’hebreu. La recuperació de la llengua ha anat de costat amb la dels territoris històrics d’aquest poble. El periodista abans referit segurament diria que d’aquest fet els jueus s’han posat al costat dolent de la història, però el dictamen d’aquest i d’altres jutges de la història universal sembla fundar la virtut dels pobles en la seva irrellevància. D’una infinitat d’ètnies, societats i regnes desapareguts la història no en diu ni ase ni bèstia. Sols els pobles “dolents” han deixat petjada i grans estructures òssies, com els dinosaures extingits. En contrast amb els jueus que, superant els prejudicis, la discriminació i el genocidi, s’han convertit en un poble desproporcionadament influent en relació amb el seu gruix demogràfic, els catalans són una emulsió insolidària sense influència al món.

El costat bo de la història, que hom s’assigna mitjançant una tria molt selectiva de les gestes, és en realitat la projecció d’una idea escatològica. És el reflex inconscient de la imatge cristiana d’un regne no d’eixe món, que un Nietzsche maliciós però psicològicament profund caracteritzà de moral de l’esclau. Havent errat la jugada als moments decisius i perdut la major part de les batalles, als catalans els queda el consol d’enfonsar-se dignament amb el vaixell carregat de raons mentre la banda continua tocant a coberta. D’estirp dominant a final de l’edat mitjana a classe aspirant a principi del segle XX, un segle més tard les elits catalanes han desaparegut o han desertat. La revolució catalanista del segle XX fou un intent de revertir la impotència política imposada pel decret de Nova Planta. El fracàs d’aquell intent a causa de l’anarquia promoguda per l’estat i per elements indígenes es repetí a final del segle amb el fracàs de la “normalització” pujolista, quan Barcelona s’enfrontà al país amb voluntat de tallar les amarres i enlairar-se com un globus a l’espai global. I quan el darrer cartutx de la voluntat nacional, la DUI del 2017, resultà en un tret de foguejament, quedà demostrada sense possibilitat d’error la manca d’aptitud per a generar una classe digna de governar i en conseqüència la fatalitat de ser governats per un poble estranger.

Lluny de ser una situació transitòria o un accident atribuïble a una persona o un partit concret, la manca de capacitat de comandament resulta de la mediocritat intel·lectual i moral, aptituds més necessàries per a manar que no pas per a obeir. Al marge del contingut del discurs d’Orriols, que no queda prejutjat en cap sentit, ni moral ni pragmàtic, en res del que he escrit, la unanimitat dels atacs contra aquesta diputada rebel són la prova de la manca de tremp governatiu. Car és molt més descansat atacar aquest element de catalanitat irreductible des del costat bo de la història (i de la benvolença de l’estat providencial) que no pas autoritzar o simplement tolerar la legitimitat d’una veu capaç de donar sentit al concepte d’autodeterminació. Comptat i debatut, és més agraït i molt menys arriscat ser governats per estrangers o per elements de procedència forana que no pas recuperar el caràcter i la moral del vell catalanisme que, titllat d’essencialisme en l’era de les identitats fluides, ha passat insensiblement del costat bo al costat dolent de la història.