Sobre l’entreteniment

Jo m’entretinc, tu t’entretens... ells m’entretenen?

Joan Minguet Batllori
Joan Minguet Batllori
08.12.2020 - 20:51
Actualització: 08.12.2020 - 21:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa uns quants dies, l’actor Joel Joan, en un moment en què els teatres tornaven a estar tancats per ordre governativa, feia unes declaracions a VilaWeb de les quals es desprenia una realitat inqüestionable: que el món de les arts escèniques són una “baula molt feble” de la societat, afirmava l’actor. Molt d’acord. Després, però, s’embolicava: deia que el públic necessita que algú, dalt l’escenari, ens expliqués “què hem de fer amb les nostres vides absurdes”; que “sense públic no tindrem gent que ens pagui la taquilla i no crearem coses perquè no hi guanyarem diners, i la gent deixarà de viure l’espectacle”; i, per acabar-ho d’arrodonir, diferenciava entre els teatres i els museus. Si els museus, deia, són un lloc per a gent molt preparada i no serveixen per a formar-nos com a societat, als teatres sí: “Ens entreté, ens fa passar l’estona i ens treu l’angoixa.”

Jo entenc que un mal dia el pot tenir tothom quan respons una entrevista. Però la successió de despropòsits que va dir és majúscula. No perdré pas gaires caràcters a explicar que és molt desafortunat diferenciar entre museus i teatres, com si fossin àmbits aïllats entre si, com si no fos una audiència similar –o igual– la que va a uns llocs i a uns altres, com si l’objectiu de tot l’àmbit cultural no hagués de ser el bé comú. Tampoc no perdré sinó un instant a rebutjar la simplicitat del seu sil·logisme: si ell guanya diners, ens endolcirà la vida. M’interessa més aturar-me en aquesta idea seva que necessitem anar al teatre per evadir-nos, per fugir de la realitat. Hi estic radicalment en contra. Abans i, ara, amb la pandèmia, més i tot.

Fa uns quants dies que vaig llegir del crític d’art Eudald Camps aquesta frase: “L’art, en temps de pandèmia, tendeix a fer el ridícul.” Sembla un exabrupte, però jo l’entenc i en comparteixo el sentit global, amb totes les excepcions que calgui considerar. De què serveix que tants centres d’art continuïn exposant bibelots, objectes pensats per a decorar la casa, o la ciutat? Que ningú no ha entès que fa molts mesos que vivim en una anomalia social brutal, que ha generat víctimes i ha trastocat la vida ordinària? I, en vista d’aquest panorama, la gran alternativa és la mateixa de sempre, el decorativisme com a forma d’evasió?

La setmana passada, l’escultor Jaume Plensa, un d’aquests decoradors que cobra xifres estratosfèriques per les seves obres, també va fer unes declaracions llastimoses en les quals, a banda de queixar-se que Barcelona no li feia cas, venia a dir que ell treballava com si no hi hagués pandèmia. Quanta arrogància! Un altre que de nosaltres només vol diners i passivitat. Però és que de passivitat ja n’hem gastada molta, la que ens obliga la situació sanitària, agreujada per les decisions incoherents que prenen els governants. Potser ha arribat el moment de pensar en una altra relació amb la cultura, més participativa, menys messiànica. Advocar per l’emancipació de l’espectador. Perquè, com diu el filòsof Jacques Rancière, si l’usuari de la cultura no té una participació activa en l’esdeveniment artístic, si només el deixen mirar no podrà accedir al coneixement. Només s’entretindrà.

I entretenir-nos és dolent? No, és clar. O potser sí. L’entreteniment és moltes vegades el barranc pel qual t’aboques a l’embadocament, l’alienació, el fanatisme. Fa poc que ho vam comprovar arran de la mort de Maradona. Els nord-americans es van inventar un concepte molt interessant: el plaer culpable. És a dir, aquelles coses que ens agraden en el moment en què les veiem o les sentim, però que sabem que van en contra de totes les nostres concepcions del món, i de l’art com a representació del món. El problema no és entretenir-se, sinó amb què t’entretens i quina mena d’espectador ets o acceptes de ser.

O, escrit d’una altra manera, jo no necessito que Joel Joan o Jaume Plensa (els agafo de símptomes) vulguin explicar-me què he de fer amb la meva vida. I al damunt haver de pagar. Ja m’espavilaré pel meu compte a buscar llibres, concerts, exposicions i obres escèniques que em tractin amb dignitat com a espectador o usuari de la cultura. Les angoixes no es defugen, més aviat s’interroguen, s’esmolen amb finesa, per poder-les afrontar amb més força.

I, mentrestant, ells amb ells que s’entretinguin tant com vulguin.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies