Sobre el malparit sense escrúpols i la gent valenta que s’hi ha enfrontat

Quantes converses hem tingut durant aquest any llarg i dolorós sobre com era possible que Mazón fos tan pocavergonya i no s’immutés quan va veure la xifra esgarrifosa de 229 morts damunt l’espatlla, que no es cansés mai de dir mentides, que no expressés cap sentiment envers les víctimes? Tot i constatar cada dia que Mazón és una persona sense escrúpols, un malparit, un cabró, un bandarra, un miserable, un home roí, cruel i inhumà, sense cap mena de valor moral, molts hem tornat una vegada i una altra a acabar la conversa des dels nostres paràmetres: no pot ser que sigui així, en algun moment es trencarà, no pot ser que no tingui mala consciència, no pot ser que dormi. No pot ser…

Doncs sí, pot ser i és.

I ho sabem del cert i va bé saber les formes d’aquesta maldat, per a combatre-la, per a prevenir-la, per a sabotejar-la. Està bé saber que darrere aquest comportament de fanfarró, no hi ha només un baliga-balaga que volia anar a Eurovisió i es pensava que fer política era fer el gandul i enriquir-se. Hi ha més. Hi ha el mal, la maldat, que no es pot quedar impune i que té còmplices.

Potser no s’havia vist mai de tan a prop, en un govern escollit democràticament, una maldat expressada de manera tan diàfana, tan descarada, lluïda amb ostentació i amb unes conseqüències tan greus per a tanta gent. Segurament, és l’aire de l’època actual que ho permet. Ho hem vist durant més de dotze mesos. Ens esgarrifa, ens fa vomitar. A les víctimes encara més, però, per sort de tots, això no les ha deixades immòbils, sinó tot el contrari. No s’han aturat i han anat fins al final. Han desemmascarat el mal, perquè el van identificar des del primer moment. Els crits de l’acte funerari, que no devien ser fàcils de fer, van ressonar com qui prem un detonador i ho fa esclatar tot, després d’un any de no afluixar ni un segon.

A aquestes persones valentes que no s’han deixat vèncer, moltes d’elles dones, mai no els agrairem prou que hagin desemmascarat el que és i representa Mazón. Han sabut fer del seu dolor combat i no deixar ni un moment de fer allò que calia, bo i superant els polítics, però també creant una nova manera de relacionar-se amb la societat, que ha estat al seu costat sense defallir. Quantes vegades heu sentit a dir: “En aquesta manifestació ja no hi anirà ningú.” Doncs no, en totes sempre hi ha hagut gent al costat de les víctimes. No les han deixades mai soles. I quan feia un any, quan era més fàcil estar cansat i quan feia més falta no estar-ho, la gent no ha fallat. Potser és el moment de recordar-nos de tots aquells que van creure que calia fer la primera manifestació i ens van ensenyar que el patiment no podia separar-se de la lluita. En això, Acció Cultural i tot l’entramat d’associacions socials i culturals han fet un paper decisiu, sense por d’anar a contracorrent. Cal agrair-los-hi.

Quan escric això, a Mazón li queden poques hores en el poder, és més que un cadàver polític i caurà. Em sento orgullosa d’aquest meu país que ha sabut ser persistent. I no puc deixar de sentir-me acompanyada per tot allò que m’han ensenyat les víctimes que conec –la Dolores, la Rosa i la Núria–, i que en l’imaginari de cadascú seran uns altres rostres, però que, en tot cas, ens han mostrat una altra cara del nostre país. Un país que no és mesell. Un país que té gent que lluita, que té periodistes que treballen i jutges que creuen en la justícia.