1. El 2014 l’Avenç va editar El català de la Manxa, de Santiago Rusiñol, a cura de Margarida Casacuberta, amb motiu del centenari de la seva publicació. Un obrer de Sant Andreu fugitiu de la repressió de la Setmana Tràgica (“gloriosa”, per als revolucionaris) és acollit per un company de brega, que regenta un cafè de la seva dona en un poblet de la Manxa anomenat Cantalafuente, on no hi ha fonts que ragin ni aigua que canti. El nostre bon català es proposa de canviar la vida de la gent secularment sotmesa al fred i la calor, al vent i la pols, al pas invariable del temps mesurat pel rellotge de sol: fracassarà, naturalment, enfront de la resignació no menys secular del poble. Revisitació irònica de les figures del Quixot idealista i del Sancho Panza abocat als cigrons. Catalanisme regeneracionista enfront de la Castella pobra i arrogant. Humanisme obrerista contra ruralisme conformista. Llegeixin aquest paràgraf:

“Tenia tipus d’obrer, però escollit; d’obrer de Junta; d’obrer català fitxat; dels que van deixant la marca del dit gros a les oficines; dels que se’n diuen intel·lectuals… Era alt, era magre i ossat i, amb l’impuls amb què es bellugava, se li endevinava energia, i en la manera d’estrènyer els llavis, un temperament de revolta. Era d’un d’aquests catalans que veiem en totes les vagues –volent convèncer els esquirols i donant coratge als dubtosos– un d’aquells que tots coneixem; que tenen més ulls per llegir que bon ventrell per pair la lletra: un predestinat a emigrant, un descontent de tot i de tots; un afamat d’idealitat; un exaltat que en aquells temps hauria anat amb Roger de Llúria a la conquista de la Grècia, i que avui ha d’anar amb Carles Marx a la conquista de les vuit hores.”

2. El 27 de juny de 1964 Joan Sales escriu a Mercè Rodoreda a propòsit de la segona edició de La plaça del Diamant: “Ho havíem llegit de cap a cap tant jo com la meva dona just abans de tirar. Es veu que en el curs del tiratge va passar alguna cosa, van haver de refer la pàgina i es van saltar la ratlla. Ni cal que dir que són tots xarnegos. Ara sospiro perquè aquesta 2a edició s’exhaureixi ben de pressa, i poder fer la 3a sense una errada tan criminal. La xarnegada ens està creant molts problemes. Un d’ells, que a les impremtes, com que no entenen ni poc ni molt el català (i menys el català escrit) és com si treballessin a cegues si els passa alguna cosa.” Joan Sales, que havia estat militant del Partit Comunista Català, era, segons l’orella del llibre de la seva correspondència amb Rodoreda, “un ‘soldat’ al servei permanent de Catalunya, un home de conviccions cristianes intransigent i un militant de la controvèrsia”. No és estrany que dos anys abans, quan les inundacions del Vallès havien negat centenars de xarnegos, Sales no n’informés Rodoreda i Rodoreda tampoc li preguntés res.

3. Després del cop d’estat del 23-F del 1981, el mes de maig es va celebrar a Barcelona el Día de las Fuerzas Armadas. A Mundo Diario, Manuel Vázquez Montalbán, periodista de referència del PSUC durant molts anys, saludava l’exèrcit al servei de la democràcia. Arran d’aquella desfilada militar per la Diagonal, Javier Pradera, antic militant del PCE i cap pensant d’El País, diari de referència de la progressia espanyola i catalana, escrivia: “La constitució espanyola reconeix a les nacionalitats històriques la protecció de les seves llengües i el dret a les seves banderes i ensenyes. Però també estableix, sense minva ni desmèrit per a les comunitats autònomes, la unitat de la nació espanyola, el caràcter oficial del castellà com a llengua de l’estat i l’existència d’una bandera comuna a tots els espanyols”. Ignacio Gallego, dirigent del PCE, era a la tribuna principal amb Leopoldo Calvo Sotelo, de la UCD. I Jordi Pujol i Heribert Barrera, que també hi eren, van intercanviar ensenyes amb un dels caps de l’exèrcit.

4. El 23 de juny de 1981, Joan Carles I va convidar intel·lectuals catalans, entre ells Terenci Moix i Josep Maria Benet i Jornet, a la festa del seu sant. A les pàgines d’El Noticiero Universal, en Terenci lloa la reina Sofia, a la qual considera digna d’un personatge shakespearià… Uns quants anys abans, concretament el febrer de 1969, després que Moix rebés el primer premi Josep Pla, Sales escrivia a Rodoreda: “El jove Moix és una sadoleninista, d’aquells que consideren que el simple homosexualisme avui en dia ja és una innocentada, que tot el que no sigui l’incest amb la pròpia mare és perdre el temps.”

5. La matinada del 3 de desembre de 1981, a l’empara de la llei antiterrorista vigent des del juny del 1978, la policia espanyola va detenir vint-i-tres militants independentistes de Barcelona, Esplugues de Llobregat, Manresa, Reus i València. La majoria van patir tortures; al cap de vuit dies, van deixar-ne anar dinous, dos van quedar en llibertat sota fiança, i dos van ser empresonats. Cap de les persones citades va obrir la boca i la Generalitat va fer l’orni –aquells no eren pas “xarnegos”, sinó dels “nostres”.

6. El 2 d’abril de 1982 Sales escriu a Rodoreda: “L’Andreu Coromina em telefonava per demanar-me una col·lecció completa de les vostres obres en castellà a fi d’obsequiar la reina. Com que és una xicota tan simpàtica, i és gràcies al seu marit que Catalunya és més o menys autònoma i ens deixen fer llibres i fins pel·lícules en català, ni cal dir que trobo la idea excel·lent.” I Rodoreda li contesta el 5 d’abril des de Romanyà de la Selva: “Ja m’encarregaré d’enviar els llibres a l’Andreu Coromina. El dilluns al matí el telefonaré perquè em digui si els exemplars que li enviaré els vol firmats. Jo, pel meu compte, enviaré a la reina la Plaça dedicada […] Amb l’ai al cor us adjunto aquest paperot que vaig rebre de l’editorial Planeta. Seria esgarrifós que per culpa de cinc mil pessetes i escaig que em van donar l’any passat hagués de pagar a Hisenda. Vull dir que per aquest fil tan prim Hisenda descobrís el cabdell.”

Venim d’allà, també.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.