06.04.2026 - 21:40
Fa uns quants mesos, una bona amiga em va dir que Albert Velasco preparava un llibre que explicava de manera detallada la història de les pintures murals de Sixena. Em va semblar una notícia esplèndida perquè, si algú a casa nostra pot descriure amb coneixement de causa el gran embolic entorn de les pintures esmentades, és aquest home nascut a Lleida el 1976, doctor en història de l’art, professor de la Universitat de Lleida i de la UOC i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi que, entre el 2007 i el 2019, va ser conservador del Museu de Lleida i que, per tant, ha viscut en primera persona i de molt a prop els avatars més recents d’aquesta trista i no gens edificant història.
El llibre, editat per Pòrtic, acaba d’arribar a les llibreries, es titula Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema i crec que és una de les propostes més serioses que ara mateix tenim a l’abast per a disposar d’informació documentada i fiable sobre tot l’afer. Una informació, val a dir, no gens complaent perquè, com deia ell mateix el 18 de març en l’entrevista que li va fer Josep Nualart: “Aquest llibre tocarà el voraviu. No l’he escrit per fer amics, i desagradarà a l’Aragó, i molt, i desagradarà aquí, a Catalunya, i crec que molt perquè hi ha coses que no les hem fetes bé.”
Velasco ens ve a dir que el problema de Sixena no es redueix a una restitució patrimonial, és a dir, a un problema merament tècnic, sinó que va molt més enllà, perquè al darrere hi ha un conflicte polític notable amb unes ramificacions judicials que enterboleixen un panorama ja prou complicat d’entrada. Un bunyol descomunal cuinat per polítics, periodistes, historiadors, advocats i més gent de no gaire bona fe –penso, per exemple, en alguns membres de l’Església institucional–, que ha deixat la marca en l’afer. Una combinació d’interessos tòxica travessada de punta a punta per un fil conductor que dissortadament sempre dóna rèdits a qui el fa servir: l’anticatalanisme visceral.
Com que hi ha un munt de gent molt més competent que jo per a entrar en detalls sobre la investigació d’Albert Velasco i ponderar moltes de les dades que el llibre posa per primera vegada a la llum, em limitaré a recomanar la lectura de Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema. A recomanar-lo… i a anar una mica més enllà, perquè la manera amb què Albert Velasco detalla com s’ha anat construint el relat d’aquesta enorme ficció basada en la mala fe m’ha recordat un llibre que acabo de rellegir: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.
Publicada fa vint-i-dos anys, la novel·la de Cabré aplega un munt de matisos que la fan singular, però si hagués de resumir-la en poques paraules diria que és un fresc grandiós que descriu fil per randa la manera com els qui tenen el poder manipulen sense el més mínim escrúpol la realitat. En aquest cas, la realitat d’uns fets esdevinguts a Torena, un poble del Pirineu prop de Sort, els primers dies de la guerra del 1936-1939 i que arriben fins ara mateix per mitjà d’una història d’odi, rancúnia i rivalitat que Jaume Cabré construeix amb un ampli repertori de personatges. N’hi ha dos de principals: Oriol Fontelles, mestre del poble els anys immediatament posteriors al final de la guerra, i la poderosa Elisenda Vilabrú, amb el pare i un germà assassinats per un escamot d’anarquistes, que dedicarà tots els esforços de la seva llarga vida a fer pagar aquelles morts a tothom qui, segons ella, va estar implicat en els fets. Encara que, per aconseguir l’objectiu, hagi d’estrafer la veritat d’allò que va passar per acostar-la als seus interessos.
La gran sorpresa –i la gran lliçó– que l’autor amaga a la novel·la és que, de fet, tot el complex relat que Elisenda Vilabrú construeix per acomplir la venjança pels seus morts es basa en un error.
Un error que Cabré, conscient del potencial narratiu de la història que té entre mans, descriu de manera fugaç cap al final del llibre –a la pàgina 587, més concretament– mitjançant un diàleg brevíssim entre els anarquistes de l’escamot assassí quan, una vegada consumada l’execució del pare i el germà de l’Elisenda, s’adonen que s’havien equivocat de poble i, per tant, de víctimes.
Sixena i Pamano són dues mostres intimidants del món que ens toca de viure. El relat sempre és en mans de qui més crida i de qui aplega més poder. Amb aquest panorama, a qui li pot interessar saber on és la veritat?
