Javier Aijón respon al nom de Javitxu, que és el sobrenom que li va posar la mare quan era petit. És un dels Sis de Saragossa. No té cap connotació positiva. És com es coneixen  els sis joves condemnats per haver participat en una protesta contra un míting de Vox el 2019 a la capital aragonesa. Quatre d’ells, entre els quals en Javitxu, van rebre una condemna a set anys de presó. Els altres dos, que eren menors en el moment dels fets, un any de presó vigilada i 15.000 euros de multa.

El cas ha agafat volada després de l’acte al congrés espanyol de la mà de Podem, quan van poder denunciar-ho des d’un altaveu que fins llavors no havien tingut. L’Audiència Provincial de Saragossa els va condemnar per desordres públics i atemptat contra l’autoritat durant els aldarulls en què va desembocar la protesta contra el partit d’extrema dreta. Però ells neguen els fets. De fet, en la sentència no es va poder demostrar la seva participació, però l’atestat policíac i la declaració dels agents els va condemnar. Per si no n’hi hagués prou, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de l’Aragó va afegir un any més de presó a la condemna dictada per l’Audiència. L’última paraula la té el Suprem. En parlem amb en Javitxu, que en una videotrucada ens explica el calvari pel qual passa.

Els fets es remunten al 2019, en una manifestació contra un acte de Vox amb què començava la campanya de les eleccions municipals.
—Aquell míting s’engloba en un context molt concret, que és quan Vox començava a créixer. Va ser pocs mesos després d’haver entrat al parlament andalús. Hi veia un risc per a la democràcia, perquè fins llavors l’estat espanyol havia estat net d’extrema dreta dins les institucions, i semblava que trencaven una barrera. Recordo que va ser una manifestació molt diferent de les que havíem vist a Saragossa fins llavors. En les manifestacions antifeixistes sempre hi veies les mateixes cares, però aquell dia no. Hi havia molta gent jove, amics meus que no havien anat mai a una manifestació.

Com us van detenir?
—En la marxa hi va haver càrregues i tots els manifestants vam sortir corrents, que és el que passa quan ve un policia rere teu amb una porra. En arribar a l’entrada de la Universitat de Saragossa, sense pensar-ho, hi vam entrar per a refugiar-nos. Allà van començar els aldarulls i amb un amic vam decidir d’anar-nos-en. No ens beneficiava que la manifestació acabés malament, perquè els energúmens són ells. El meu amic se’n va anar i jo vaig entrar a fer un cafè amb llet en un bar. És molt curiós, perquè va passar gairebé una hora, i de sobte, entra la policia i s’emporta tres nois. Jo era a la zona més propera a la porta d’entrada i em vaig quedar mirant-ho incrèdul, al·lucinant. No creia que la policia pogués entrar en un bar sense ordre judicial. I no sé si va ser el fet de girar-me, però un dels policies em va veure i va venir cap a mi: “Tu també eres a la manifestació. T’hi hem vist al principi.”

Això us va dir?
—Amb aquestes paraules. M’agafa, em treu del bar i em diu que se m’emporten. Una cosa és clara: si m’havia vist al principi de la manifestació, llavors encara no hi havia hagut càrregues.

Al judici, diversos agents us van identificar, però no van poder demostrar que haguéssiu participat en els aldarulls. Com ha pogut derivar en sentència condemnatòria, això?
—La base judicial per a la sentència és l’atestat judicial. Per començar, l’atestat s’escriu a posteriori i s’hi poden encaixar més bé les peces, i, per una altra banda, entra en contradicció completa amb les declaracions que fan els policies en el judici. El jutge posa com a excusa per a disculpar aquestes contradiccions que han passat dos anys dels fets. Si han passat dos anys i no hi ha cap prova objectiva que acrediti que vaig participar en els aldarulls, s’hauria de respectar la presumpció d’innocència. Però com que amb la llei mordassa es va introduir el concepte de la presumpció de veracitat de l’autoritat policíaca, s’entén que la policia, sempre que participa en un judici, diu la veritat.

Sense més proves?
—Sense més. És graciós, hi ha uns enregistraments de les càmeres de seguretat de la Universitat de Saragossa que no es van investigar i no es van peritar en el procés d’instrucció perquè la policia va entendre que les imatges eren borroses i massa fosques. Però com que en el judici hi van participar els agents de seguretat de la universitat, van revelar que hi havia aquests enregistraments. Es va aturar el judici i es va organitzar una vista per a veure les imatges.

I les van donar per bones?
—El tribunal va concloure que eren massa fosques i que no servien de prova. Però hi ha professionals del món audiovisual que es dediquen a fer peritatges d’aquesta mena de proves. Ho vam sol·licitar, no es va acceptar i l’Audiència Provincial ens va condemnar a sis anys de presó. En el recurs que vam elevar al Tribunal Superior de Justícia de l’Aragó vam contractar una experta en anàlisi d’aquesta mena d’enregistraments.

I què s’hi veu?
—S’hi veu com entro, de manera pacífica, a la universitat. S’utilitza la mateixa silueta per veure si es reconeix entre les siluetes de les persones que van participar en els actes delictius. I no, òbviament, perquè sóc innocent. I aquest peritatge ho demostra. Els enregistraments també demostren les contradiccions de l’atestat policíac. Allà es diu que les persones que llançaven pedres eren a pocs metres de la policia, tot i que en les imatges es veu que els separaven gairebé quaranta metres; i també s’hi diu que eren quaranta persones, les que llançaven objectes a la policia, però a les imatges només se’n veuen cinc. Jo no vull dir si la policia menteix o no, ja s’ho faran, però si hi ha una contradicció entre allò que es veu en un enregistrament objectiu i un document que l’ha escrit una persona que es pot haver equivocat, aquella prova hauria d’analitzar-se en profunditat. Passa que el Tribunal Superior de Justícia tampoc no ho va acceptar, amb l’excusa que no era útil perquè eren imatges confoses i que la prova no era necessària perquè amb la paraula de la policia n’hi havia prou per a emetre una sentència.

Us sentiu víctima de la llei mordassa?
—De la llei mordassa, no. Si bé és cert que és la llei que va introduir la presumpció de veracitat, són coses que passen des d’abans de la llei mordassa. Per exemple, quan l’Alfon va ser empresonat durant quatre anys, la llei mordassa no era vigent. Però sí que em sento víctima d’una cosa que fa molt de temps que passa a l’estat espanyol i que és un problema greu, que és que es dóna més credibilitat a una persona pel sol fet de ser una autoritat. Precisament, per tenir aquesta autoritat, en altres països democràtics s’aplica el principi de sospita.

El dia que us van condemnar a la presó, què us va passar pel cap?
—La notícia la va saber abans l’Heraldo d’Aragó que no pas jo. Era a la feina i un dels companys condemnats em va passar la notícia. Vam voler esperar i no precipitar-nos, pensàvem que potser s’havien equivocat. Però després em va trucar l’advocat i em va donar la notícia. Vaig sentir que se m’ensorrava el món. Vaig haver de parar, a la feina, no ho podia assimilar. No m’ho podia creure, perquè sóc innocent i no havien demostrat res. Va ser un xoc emocional i no vaig saber ni com reaccionar.

I després arriba el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, que el passat octubre va afegir-vos un any a la sentència.
—Jo pensava que recularia i ens reduiria la condemna. Hi confiava molt. Però ni això. En el judici a l’Audiència, la fiscalia i l’advocacia de l’estat ens inculpaven un delicte d’atemptat contra l’autoritat, un de desordres públics i un altre de lesions greus als agents de policia. El més curiós és que l’audiència ens va absoldre del delicte de lesions perquè no es podia demostrar que les havíem causades nosaltres. Però al TSJ van entendre que encara que no s’hagués demostrat, igual com els altres delictes, d’aquest també ens podien inculpar d’acord amb l’atestat.

Un altre moment molt dur, suposo.
—La notícia la vaig rebre fa menys de dos mesos i realment vaig passar un mes molt abatut, amb problemes psicològics i ansietat. M’he quedat amb la pell i l’os, perquè els nervis se m’han menjat per dins. I penses: només queda el Tribunal Suprem. Per tot això segueixo un tractament psicològic, perquè si no, seria impossible viure. Ara que es dóna tanta importància a la salut mental, vull agrair a Itxaso Cabrera, diputada de Podem a les Corts d’Aragó, que en el seu moment em va recomanar que anés al psicòleg perquè em veia molt afectat. M’ha anat bé, perquè tenia molts pensaments intrusius que em feien venir ganes d’engegar-ho tot a prendre pel sac. És molt dur.

Javitxu s’abraça a la seva mare després de l’acte celebrat al congrés espanyol

Què és el pitjor de la sentència?
—A banda que es posi en dubte la teva paraula i la teva innocència, o que moltes vegades et tractin com un delinqüent, són els tres o quatre anys que pugui durar el procés judicial. Perquè encara que em declarin innocent i puguin netejar el meu nom, el temps que he passat amb nervis, ansietat i problemes de salut mental, no me’l tornarà ningú. La injustícia ja l’he viscuda i els meus drets ja han estat vulnerats. El malson que he viscut no es pot descriure.

Quins plans us ha trencat aquest procés judicial?
—Per començar, estudiava la carrera de Filosofia, però la vaig haver de deixar perquè l’ansietat només et permet viure amb molt poca cosa. Laboralment, he rebut assetjament per part d’un cap, i personalment també he patit. Perquè no et permet fer plans. M’encanta Barcelona i sempre hi hem volgut anar a viure amb la meva parella, i ara no sé si podré anar-hi. La meva parella és colombiana i m’encantaria conèixer el seu país, però jo no sé si d’aquí a un any estaré lliure o a la presó. També a vegades penso que li faig una mala jugada, perquè després potser haurà d’estar set anys sense veure’m. I familiarment, us ho podeu imaginar, estan trencats per dins. La meva mare porta una processó per dins que és pitjor que la meva. La sentència m’ha afectat en tots els àmbits de la vida. Però per no quedar-me amb totes les coses dolentes i prou, si bé és veritat que la sentència em va fer deixar la carrera de Filosofia, que m’agradava molt, ara he començat Dret, que m’agrada; i gràcies a això vaig començar a tenir contacte amb Alfon, que em dóna suport psicològic. També he conegut molts casos similars al meu que d’una altra manera no hauria conegut.

A què us agafeu per tenir esperances en el recurs que heu presentat al Suprem?
—M’agafo a la meva innocència, que sé que tinc raó i tinc la veritat. No m’entra al cap que en una democràcia moderna i en ple segle XXI, una persona innocent pugui entrar a la presó. Bé és cert que ha passat altres vegades. Fa poc, a Catalunya, en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel, una noia va ser acusada d’haver cremat una furgoneta. Però la van absoldre gràcies a un vídeo. Quan vaig llegir això vaig pensar que potser no ho teníem tot perdut. De moment no sabem quan ens respondran. En teoria poden tardar un any.

El vostre cas no ha agafat popularitat fins fa pocs dies, quan vau fer un acte al congrés espanyol amb diputats de Podem. Per què?
—Amb la decisió del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, em vaig emprenyar molt i vaig decidir que calia donar la cara i donar la meva perspectiva sobre el cas. Per això vam fer aquest acte al congrés. Al principi no vam fer gaire soroll perquè confiàvem en la justícia espanyola. Si érem innocents, estàvem segurs que s’arxivaria. A mesura que van anar avançant els fets, progressivament hem anat cercant més repercussió. Vam intentar fer ressò a escala local, però necessitàvem repercussió estatal, i llavors Podem es va començar a mullar. A partir d’aquí, tot ha anat creixent.

Noteu que us donen el ressò mediàtic que esperàveu?
—Depèn. L’ABC ens va treure en portada i ni tan sols ens van trucar perquè donéssim la nostra perspectiva. Pensava que formava part de la tasca d’un periodista. Hi ha mitjans que sí que se’n fan ressò i periodistes, com Ana Pardo de Vera o Miquel Ramos, que des del principi han difós el cas. I hi ha mitjans de l’extrema dreta mediàtica que, tot i que se’n fan ressò, cosa que els agraeixo, ens diuen energúmens o delinqüents.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.